Article publicat al Diari de Girona el 12/3/2003, juntament amb en Jaume Valls i Joaquim de Ciurana
La passada setmana la premsa es feia ressò d’una primera reunió d’un grup de professors i professores, de diferents centres, que es reuniren per encetar una reflexió conjunta sobre el futur de la UdG. El propòsit del present article és el de presentar algunes de les reflexions i idees, no necessàriament consensuades, d’aquesta plataforma autoanomenada Repte21. En un escenari en que es discuteixen uns nous estatuts i en que el procés de convergència dels ensenyaments universitaris a nivell europeu és imparable, la premsa s’ha anat fent ressò de diferents punts de vista i aportacions al voltant del futur de la UdG. Sabem que la prospectiva és la disciplina que juga a imaginar futurs possibles, sobretot a partir de l’anàlisi de tendències i el diagnòstic dels reptes que el futur assenyala i de les estratègies que, en conseqüència, es poden adoptar… nosaltres en aquest article centrarem la nostra reflexió en alguns temes de diagnosi i en alguns reptes que ens semblen destacables.
La creació de la UdG anà lligada, fortament, a la reivindicació territorial i a la reorganització d’un sistema universitari fins aquell moment potser excessivament centralitzat. Onze anys després les coordenades del sistema de referència han canviat substancialment. L’arrelament territorial és una peça clau. I és un fet. Però cal fer que la nostra sigui una universitat sostenible dins del mapa universitari a mig termini. Un universitat competitiva.
Cal certament una universitat de qualitat per al segle XXI, però no podem seguir definint la nostra universitat actual, o el que volem que sigui, des dels tòpics de la qualitat en la docència i l’excel·lència en la recerca. El mercat universitari està sotmès a una desregulació imparable i la definició i manteniment de la posició competitiva de la UdG no és una tasca fàcil.Â
Plantegem-ho des de l’òptica de fer un paral·lelisme amb el món empresarial: els canvis tècnics, la internacionalització i la desmassificació dels mercats constitueixen tres característiques importants per entendre les coordenades de la competitivitat. En efecte, els canvis tècnics i la innovació tecnològica han evolucionat de manera que ens generen canvis molt ràpids en els productes. El cicle de vida dels productes es cada cop més curt i la complexitat de les noves tecnologies fa que surtin al mercat productes que superen en prestacions i qualitat als que fins un determinat moment existien. La internacionalització, o la globalització si voleu, implica que la competència no és només amb les empreses del país sinó amb les d’Europa o qualsevol país del món. Finalment la desmassifcació dels mercats es tradueix en una tendència a fer productes cada cop més personalitzats, adreçats a mercats específics. Això comporta la necessitats de que els sistemes de fabricació hagin de ser el més flexibles possible.
Traslladem ara la nostra reflexió al mon universitari. La posició competitiva d’una universitat ja no és, i cada cop ho serà menys, el resultat de la combinació qualitat en la docència/ excel·lència en la recerca. La recerca d’aquest dos objectius és un fet que en el marc competitiu que es va dibuixant haurà de ser condició assumida a priori per sobreviure. La posició competitiva serà, en gran part, el resultat de un esforç addicional (i creatiu!) per oferir productes (estudis) innovadors, amb una dimensió internacional i amb un èmfasi en la personalització. En aquest darrer punt hi podem situar dues perspectives: la del territori i la de l’estudiant. Ser un referent passarà per aquesta composició de lloc que hem dibuixat d’entrada a la qual convindrà, afegir algunes matisacions i consideracions que plantejarem després de comentar aquests tres aspectes.
Productes innovadors. L’equip de govern actual ha fet una aposta per la diplomatura de gestió i administració pública i un centre de referència en el tema amb el suport de la Diputació de Girona. D’acord. Heus ací un producte innovador…però des d’una visió moderna el producte és el producte en sentit estricte i un conjunt de serveis i prestacions que hi van associats i que son tan o més importants que el producte en si. Hem reflexionat prou sobre que vol dir en aquest cas tot allò que caldrà que envolti a la posada en marxa del pla d’estudis i d’un centre de referència com el que es planteja? Un altre exemple: alguns estudis que no oferim ara per ara a la UdG… no seria raonable de posar-se a treballar per poder-los oferir en format virtual quan probablement el cost de l’operació addicional es baix atesa l’existència de professorat que els podria dur a terme amb rigor i qualitat? El mateix seria possible en el mercats dels post-graus, cal prestigiar-los. D’entrada en relació al territori. La reforma del doctorat i post-graus que sembla imminent obre una porta que hauria de permetre fer un salt quantitatiu significatiu en aquest tema. Fer productes innovadors vol dir diferenciar-se en els mercats i diferenciar-se vol dir optar! Diferenciar-se implica incentivar a dins de l’organització la creativitat i la aparició d’idees noves que poden derivar cap a nous productes. Potser ens falta un “think tank”, utilitzant l’expressió que fa servir la Comissió Europea per a determinades unitats operatives, és a dir una unitat que llenci idees de projectes innovadors.
Internacionalització. La cooperació internacional amb els països menys desenvolupats és rellevant, certament. Irrenunciable. Però, i els lligams amb universitat europees o de països de l’OCDE? L’anàlisi comparativa de la situació d’aquests dos extrems ens podria portar a algunes conclusions preocupants sobretot en la seva dimensió docent. Un producte internacional competitiu es un producte valorat i amb capacitat de penetració en els mercats dels països econòmicament més desenvolupats. La quota d’alumnes de països de l’OCDE que fan doctorats i post-graus a una universitat és un indicador d’excel·lència tal i com ho es per una empresa tenir una quota d’exportacions elevada a mercats exigents com ara Alemània o Suècia. El nostres estudiants han de sortit capacitats per treballar a qualsevol lloc d’Europa o del món. Es pot graduar un llicenciat que no domini bé l’anglès i mitjanament una segona llengua estrangera? I si quan es gradua el seu “perfil internacional” te un nivell baix cal que se li hagi explicat. La seva formació pot haver estat excel·lent però l’alumne ha de tenir clar per a què li pot servir. Posem un altre exemple: no caldria que estiguéssim oferint un master de turisme en anglès que atragués a gent d’arreu del món?
Desmassificació i Personalització. La caiguda demogràfica no és pas una excusa com no ho és per a les bones empreses, amb productes de qualitat i diferenciats, el creixement de la producció de la Xina. La dimensió de la UdG és un punt fort que cal seguir explotant. Fa possible donar resposta amb rapidesa a la necessitat de mercats i demandes específics. Hi ha algunes bones experiències en aquesta direcció. Però la reflexió sobre que vol dir aquesta adequació/personalització ha de fer-se en profunditat. De la mateixa manera que la nostra dimensió ens ha de permetre millorar molt en els processos de tutorització de l’alumne i si s’escau del seu perfil a partir del ventall de possibilitats que haurien d’obrir-se, encara més, amb la convergència europea.
Passem a fer algunes consideracions afegides que en permetin de matisar o ampliar la reflexió. Voldríem comentar quatre aspectes no tractats fins ara: la UdG i l’ocupació, les TIC, la transferència, la dispersió territorial.
La UdG i la creació de llocs de treball. Els punts en que hem distribuït la reflexió no fan referència a la importància de crear llocs de treball per als alumnes. No som una agència de “colocació” Alguns discursos recents semblen fer èmfasi en aquest tema. El tema es rellevant però només té sentit entendre’l com a derivació. Una bona universitat, ben posicionada en aquest mercat universitari al que ens hem referit ja contribuirà a la creació d’ocupació en moltes dimensions: projectes de transferència, borses de pràctiques etc… però mai no es pot posar aquest punt damunt de la taula com a prioritat. No forma part de allò essencial, ni ens cal per justificar la nostra existència davant de la societat. Justificació, per cert, que encara fem de vegades i que caldria que deixes de formar part de certs discursos subliminars.
Les Tecnologies de la Informació i de les comunicacions (TIC). Aquest si que és un tema on les instal·lacions i els recursos de la universitat haurien d’actuar de referent social. Cal ser un autèntic laboratori de la seva utilització al servei de la societat per a fomentar-ne l’ús intel·ligent i competitiu. No cal dir que aquest camp és una de les peces clau per a aconseguir tenir una bona posició en qualsevol dels tres aspectes esmentats: productes, internacionalització, personalització.
Recerca i transferència. No hem esmentat la transferència de resultats de la recerca perquè és una obvietat. Si el producte es bo la transferència haurà de fer-se forçosament atès l’interès que tindrà el nostre entorn econòmic i social pels resultats de la nostra recerca o per la nostra capacitat, provada, per resoldre problemes o dur a terme assessoraments en qualsevol disciplina. En tot cas aquest binomi recerca/transferència mereix una anàlisi més calmada tenint en compte l’existència del projecte de Parc Científic tecnològic.
El territori. S’ha de començar a dir que la dispersió territorial es bona només si contribueix a aquest posicionament competitiu a mig /llarg termini al quals ens hem referit . La “rendició de comptes” de les accions dels governs ha esdevingut un tema cada dia més extés i, ja era hora, vigilat. En aquest context, serà molt difícil evitar que, en molts casos, els costos de determinades accions i el concepte de massa crítica s’imposin. Les reflexions del rector Batlle al voltant de la creació d’una facultat de Belles Arts a Olot potser ja anaven en aquesta direcció.
Voldríem tancar la reflexió en la vessant organitzativa i dels recursos humans. Només es possible redireccionar la nostra universitat cap a la competitivitat futura necessària si es va cap a una autèntica gestió orientada als processos. Només es possible redireccionar l’organització des de la convicció i el treball dels qui en son membres. Determinades actuacions de les que hem esmentat només son possibles a partir de donar una major autonomia d’acció a determinats nivells del PAS per tal de que professionalitzin realment determinades àrees encara més del que ho estan. Per exemple el gestor de pla d’estudis: té sentit tenir un catedràtic fent horaris? De la mateixa manera que és absurd que un catedràtic o titular no pugui professionalitzar la gestió de un projecte de R+D aconseguit en una convocatòria competitiva. I això connecta amb una altra qüestió: cal evitar el discurs de les individualitats i canviar-lo pel discurs de la UdG com a aposta col·lectiva. La majoria de les qüestions només son abordables en un horitzó on el repte sigui entès i assumit de manera col·lectiva.
Diferenciar-se vol dir que no pots ser bo en tot. I això implica que caldrà triar en apostar més fort per alguns camps del coneixement i demanar als altres que acceptin d’anar a l’estela (i aprofitar-ho bé, que no és pas un mal negoci). Caldrà, probablement, posar l’accent en un autèntic sistema de diagnòstic competitiu per tal de fer que la UdG surti al catàleg d’universitats europees innovadores. Diguem-ho amb un exemple provocador. Ara sortim amb bona puntuació a un catàleg de “fondes-restaurants” de primera categoria però tenim el deure d’anar a la recerca de la primera estrella Michelin de les guies de restaurants del futur. Entre altres coses perquè, ben aviat, les fondes restaurant universitàries acabaran passant a la categoria només de fondes.
Malgrat que s’ha parlat del grup repte21 com una “tercera via” de cara a les possibles eleccions, ara per ara el nostre objectiu és posar sobre la taula una certa visió de la UdG i del seu futur des d’una perspectiva menys convencional del que hem sentit i llegit en algunes reflexions fetes durant aquest primer trimestre del 2003. Voldríem, d’entrada aportar opinió i reflexió en el necessari debat sobre el futur de la nostra universitat, en el qual, certament ens hi juguem molt en els propers anys.