Màgia, Informàtica i Universitat

Article publicat al Diari de Girona el 10/12/2003

En una comunicació que l’Umberto Eco va fer fa poc en un congrès a Roma, afirmava que les persones no només esperen, sinó que pretenen obtenir-ho tot de la tecnologia, i que no distingeixen entre la tecnologia productiva i la destructiva. Senyalava que, per exemple, molts de nens no pensen que pugui haver existit un món diferent, un món sense ordinadors o fins i tot un món sense telèfons. El pensador italià opinava també que les tecnologies de la informació i les comunicacions són una nova forma de màgia, en el seu sentit més tradicional i ocultista.

Però no cal deixar-se portar pel pessimisme. Les tecnologies de la informació (o informàtica) són molt més que no pas telèfons mòbils, xats o videojocs. Al contrari, el seu ús bo i intel.ligent està permetent que la ciència i la frontera del coneixement avancin més que mai. Aquest ús és especial als centres d’ensenyament superior, les Universitats. Allà es fa servir la informàtica per facilitar el procés de l’aprenentatge, per fer més eficients els processos administratius, per crear coneixement o per transferir-lo, i fins i tot es fa servir per crear més coneixement en informàtica.

Les Universitats, al menys en el nostre àmbit geogràfic proper, han esdevingut  un laboratori social pel que fa a l’ús de la informàtica.  La utilització del correu electrònic i la compartició d’informació mitjançant portals esdevé un fet normal. De fet, el consum de paper s’està reduint, i de fet les impressores es fan servir cada cop menys. Els estudiants que cada any passen per les Universitats aprenen a conviure i a fer servir adequadament els mitjans tecnològics que es posen al seu abast, i a la seva vegada difonen aquesta cultura d’ús a la societat.

No tot són flors i violes, però. A les Universitats s’hi està vivint també els problemes derivats de la nova societat de la informació: cada cop més els treballadors reben correu no desitjat (l’anomenat spam, una verdadera plaga), cada cop més els ordinadors tenen problemes de seguretat (la Internet va ser plantejada inicialment en un entorn de confiança mútua), i cada cop més mantenir els ordinadors personals, necessaris per al treball diari, constitueix un maldecap. A més, la pressió de la renovació constant del maquinari i l’aparició de nous estris tecnològics comporta a vegades una verdadera bogeria.

La disponibilitat de la Internet per treballar ha fet adonar als investigadors de les dificultats de finançament: totes les revistes i bases de dades del món estan disponibles a la taula d’un despatx o a casa. Tots els diaris; tota la informació. Però s’ha de pagar per accedir-hi; hi ha molt bones autopistes, però també hi ha un peatge. I aquestes autopistes són engrandides cada dia, de fet sense necessitat, perquè hi passa un cotxe de tant en tant. I són gairebé igual de bones aquí o a les regions més avançades del planeta.

La informàtica permet també complementar o fins i tot substituir laboratoris. Per exemple, és possible dissenyar fàrmacs potencialment actius només amb ordinador, igual que es poden construir robots més intel.ligents o es pot predir el temps a curta durada fent servir superordinadors. En aquest cas, però, hi ha molta diferència entre el nostre entorn investigador i els centres neuràlgics de recerca científica. Es fa molt difícil competir (és a dir, fer aportacions significatives a l’avenç del coneixement en igualtat de condicions) amb americans o centroeuropeus, perquè les inversions en supercomputació de les administracions públiques properes són baixes. De fet, la pròpia Universitat de Girona dificulta la competència dels seus grups de recerca computacionals amb els altres grups catalans, en no subvencionar el cost de calcular al Centre de Supercomputació de Catalunya.

Una societat millor és una societat en què hi ha transparència i qualitat de la informació. En aquest punt les noves tecnologies han fet una aportació importantíssima amb la Internet i els nous sistemes d’informació electrònica (és a dir, els webs). En particular, la divulgació de la recerca per part dels seus principals agents (Universitats i investigadors) és necessària. Però encara s’han fet molts pocs passos en aquesta direcció. Els investigadors no poden o no saben difondre els seus resultats de forma entenedora, per la qual cosa la societat no percep la tasca que fan i per tant entèn difícilment  que la docència i la recerca no són dissociables en l’ensenyament superior. Poca gent s’ha adonat, per exemple, que la Universitat de Girona va ingressar el passat mes de juny en el sel.lecte grup de centres investigadors amb impacte significatiu (http://www.in-cites.com/newentrants/june2003.html); amb aquesta entrada, la UdG s’ha col.locat en el grup d’universitats de qualitat que combinen docència i recerca.

El canvi constant que comporta la utilització de la informàtica en la recerca fa oblidar a vegades que allò que és important (la reflexió) ha de passar per davant d’allò que és urgent (la pressa). Que no passi com en el conegut conte de la Caputxeta Recercaire Vermella: l’Àvia Societat està esperant que la Caputxeta li porti el cistell del Coneixement, però el Llop Informàtic l’enganya perquè, en lloc d’agafar el Camí de la Reflexió, agafi el Camí de les Presses. Després se la cruspeix.

L’enlluernada Caputxeta Recercaire forma part del col.lectiu de persones que veuen la informàtica com a una nova forma de màgia. Ara bé, igual que en realitat els mags només són il.lusionistes, Societat ha de saber aprofitar intel.ligentment la informàtica, començant per la Universitat i continuant per la resta de nivell educatius

Es va dir que dintre de 20 anys els campus universitaris, tal i com els entenem avui, serien relíquies degut a la utilització massiva de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions en l’ensenyament superior. Es va oblidar, però, que allò important és la comunicació personal i la interactivitat. La utilització de materials penjats a la xarxa és una evolució admirable del concepte de llibre, però la discussió intel.lectual entre estudiant i professor i la creació de coneixement mitjançant de la reflexió dels investigadors no desapareixerà mai per art de màgia. El futur de les Universitats, i per tant també de la Universitat de Girona, sembla garantit. També la Caputxeta Recercaire Vermella despertarà del seu malson, dormida guaitant la primera part de Matrix a la pantalla del seu ordinador.