Article publicat a El Punt el 21/9/2004
La Universitat de Girona ha passat, a començament d’estiu, pel seu procés anual de fer un Claustre, màxim òrgan de representació de tots els col·lectius on es debat l’informe del Rector, informe que marca l’estat de la Universitat. A més, en aquesta ocasió s’hi afegit el debat del Pla Estratègic, que senyala les direccions clau de la seva evolució en els propers anys.
En la coneguda litografia de M.C. Escher “Pujant i baixant”, uns monjos estan implicats en un procés perpetu en una escala impossible situada sobre el claustre del seu monestir: els que passen per la part de fora de l’escala semblen pujar sempre, mentre que els que hi passen per dins, semblen baixar-ne sempre. La il·lusió òptica està molt ben trobada. Igual que en aquesta composició, algunes informacions podrien fer pensar al ciutadà que el darrer Claustre de la UdG correspon al moviment perpetu, a la discussió banal, o a la crítica fàcil.
En el darrer Claustre, aquest sotasignant, juntament amb d’altres claustrals, va recolzar un ample conjunt d’esmenes al Pla Estratègic de la UdG. Encara que alguns pensàvem que el Claustre és el lloc adient per debatre i aprovar les línies generals que han de marcar la marxa futura de la Universitat, el Rector va considerar que el Claustre més aviat havia de ratificar un document sortit de la col·lectivitat universitària. Després d’una sèrie de debats en comissions poc nombroses, de no acabar de funcionar un fòrum informàtic-virtual, i de no poder satisfer uns terminis poc realistes, el Pla Estratègic va arribar al Claustre. De les més de 170 esmenes presentades, moltes van ser acceptades directament per la ponència. De fet, de les 61 presentades pel col.lectiu en el que participava aquest sotasignant, cap va ser rebutjada pel Claustre.
Sembla estrany que un document força elaborat rebi encara més de 170 esmenes, i que la majoria resultin aprovades. Potser el document no estava prou madurat, o potser no s’havia creat el clima propici perquè els membres de la comunitat universitària participessin entusiàsticament en els debats. Alguns claustrals es van queixar de l’elevat número d’esmenes i de la seva superficialitat, i van suggerir que el claustre era massa llarg. Potser va ser perquè es van ajuntar els punts d’informe anual i de pla estratègic en un sola sessió; ara bé, el temps real de discussió de les esmenes va ser només lleugerament superior a un dia, malgrat no haver pogut negociar esmenes amb la ponència per les presses existents, per una altra part comprensibles en una dinàmica complicada com la universitària.
Les esmenes no eren insubstancials. A tall d’exemple, una de les esmenes aprovades diu que la Universitat ha d’organitzar màsters i postgraus a preus raonables. No és això la base d’una Universitat al servei de la societat? Una altra esmena persegueix el reconeixement de l’excel·lència en la docència, la recerca i la transferència del coneixement, no són aquestes tres les potes de la Universitat que volem, i totes tres volem que siguin igual de fortes? Finalment, una tercera esmena comporta la dotació de plantilla de professorat no tan sols per criteris docents, sinó també per raons investigadores o de transferència. És obvi que la Universitat ha de servir a la formació superior dels estudiants provinents de secundària i a la formació permanent, però també la Universitat ha de perseguir la crítica i la creació del coneixement, és a dir, la recerca. I quan aquesta és bona de forma sostinguda, ha de reflexar-se en una dotació estable de professorat. Aquestes afirmacions no estaven recollides explícitament al text original. Tres esmenes, doncs, gens insubstancials.
Les trobades dels claustrals, doncs, són útils. I les discussions no són supèrflues ni comporten pèrdues de temps. Tot al contrari, permeten seguir construint la Universitat. I en tot cas, no són com les pujades i baixades dels monjos de la litografia. En el Claustre les discussions són reals, i les millores són realment per fer avançar la Universitat, no pas perquè la comunitat s’enganyi.
De totes formes, és una mica preocupant que el pla estratègic fos aprovat per pocs vots de diferència. No sembla fàcil amb aquest resultat que tota la comunitat universitària faci seu de forma apassionada o real el pla estratègic. Potser les coses no són tan de color de rosa i la il·lusió òptica d’Escher és més real del que pensem.
En tot cas, només una actitud crítica constructiva global farà avançar la UdG tot mantenint l’optimisme de tothom i permetent que els ulls s’adonin de la trampa de la il·lusió òptica dels monjos d’Escher.