Edunomia

En una entrevista publicada avui a El País, el fins ara president de l’associació d’agències de qualitat universitària europees afirma que caldira difondre els resultats de les avaluacions de les univeristats i deixar que els estudiants escollíssin universitat. Al menys això és el que diu el titular del diari.

Llegint l’entrevista, però, de les seves paraules es desprèn una cosa lleugerament diferent: allò que funciona molt bé en universitats grans o consolidades s’ha de continuar potenciant, i no repetir innecessàriament tots els estudis en totes les universitats. Jo afegiria que caldria que cada universitat tingués uns estudis especialmetn importants, que fóssin pol d’atracció per a estudiants de fora, però que també calgués que totes les universitats féssin una oferta d’estudis més generalistes, de grau, que donguéssin servei als estudiants de proximitat. Aquest model permetria impulsar la qualitat de les notsres universitats i fer-les sostenibles.

Com a curiositat, l’entrevistat afirma que escolliria universitat per la seva transparència, pels seus criteris clars de qualitat, i perquè portés un codi de bones pràctiques.

Article publicat al Diari de Girona el 17/9/2005

Les primeres passes per Nashville, en la curta estada que hi vaig fer a mitjans d’Agost, em van fer recordar d’altres ciutats americanes del Sud com Memphis, Chattanooga, Atlanta, o la mateixa i malaurada New Orleans, en què els seus centres van despoblar-se durant les dècades dels 60 i 70.  Però igual que les esmentades ciutats, es nota que Nashville vol retrobar el seu passat tot mantenint una aposta pel futur.

Nashville és la capital mundial de la música country. Tot un barri situat als voltants de l’autopista que envolta la ciutat hi està dedicat, amb la “Grand Ole Opry” com a gran reclam. A més, s’ha construït un nou museu de la música Country al centre històric, que està cridat a ser un gran centre turístic. Al seu cantó, s’està bastint un nou Palau de Concerts.

Aquesta ciutat capital de l’estat de Tennessee, acaba de sobrepassar la població de Memphis i s’ha convertit, amb el seu mig milió d’habitants, en la ciutat més gran de l’estat; un estat que presenta la bellesa de les Smoky Mountains, però també la cruesa del Mississipi i el blues de Memphis, juntament amb els centres més avançats de recerca tecnològica als voltants de Knoxville, seu de laboratoris nuclears durant la II Guerra Mundial. Els rius de Tennessee, cabdalosos, han estat domesticats i serveixen de corredor de transport fins al Golf de Mèxic.

Nashville proporciona sorpreses. El gratacels de la telefònica Bellsouth recorda la figura de Batman. L’estació de tren Bell Époque, reconvertida avui en Hotel, que transporta a una època en què els trens  americans transportaven passatgers. Una rèplica a escala real del Partenó de l’Atenes grega. Una esglèsia amb façana egìpcia. El riu Cumberland, força cabdalós i que recorda el Ter, ara testimoni de l’espectacular nou estadi de fútbol americà. Els estudis musicals de la RCA, ja tancats, on Elvis Presley hi venia a gravar cançons. El parc del bicentenari, un passeig en què cada deu metres expliquen deu anys d’història, un exemple magnífic. Pals plens de números de carreteres que confonen més que no pas orienten.

Broadway, el carrer que porta al riu i que és la seu d’una quinzena de locals de música country en viu, és farcit de guitarres multicolors i és ple de gent al vespre.  Al bell mig dels gratacels, el vell mercat ha estat reconvertit en centre comercial per servirr, el migdia, els treballadors de la zona financera. El mercat nou, situat prop del Capitoli i del Parc del Bicentenari, fora del centre històric, acull centenars de cabassos plens de tomates, blat de moro, pebrots i d’altres productes de la zona. No és com el de Girona, però és ben digne.

S’ha dit que Nashville és l’Atenes del Sud dels USA. És difícil saber si és cert, perquè (segons el Yahoo!) hi ha al menys 16 ciutats anomenades Atenes als Estats Units (entre elles la seu de la Unviersitat de Georgia, una ciutat d’una mida semblant a Girona). Potser Nashville no és ben bé Atenes, però en té alguna cosa. Cal destacar-hi tres Universitats: la privada Fisk, una universitat que va nèixer als segle XIX per servir els ex-esclaus i que avui serveix tohom, la Middle Tennesse State, pública, situada a la perifèria, i la de Vanderbilt, privada, una de les 20 millors universitats americanes segons els darrers rànkings.

La Universitat de Vanderbilt té uns 12.000 estudiants, la meitat dels quals són de màster o de doctorat, i té un extraordinari nivell de receca en tots els àmbits; per exemple, té excel.lents estudis de medicina i infermeria, i ha muntat un Institut de Recerca en Nanociència i Nanoenginyeria. El seu campus, com molts de campus americans, és arbrat, amb edificis petits i mitjans, que s’està expandint i per tant està farcit de microbusos gratuïts per transportar gent d’un lloc a l’altre. Des de la seva entrada al campus es veuen  de lluny els gratacels i l’estadi al cantó del riu.

El terrible drama de l’huracà Katrina ha efectat una gran població. Uns 75.000 estudiants s’han quedat sense classe a les universitats de Luisiana i Mississipi. Per això, durant aquests primers dies de setembre, totes les Universitats estan habilitant els seus hospitals, les seves residències i les seves classes per acollir els afectats. Fins i tot s’estan habilitant cursos a distància per als estudiants. Les universitats de Nashville no en són una excepció. Tot intentant mantenir els seus alts requeriments d’entrada, la Unversitat de Vanderbilt, igual que les altres de la seva àrea i de tot Estats Units, ha fet lloc per als estudiants de les universitats de Loyola, Tulane i New Orleans.

Nashville té moltes coses interessants, i es podria anar comparant amb Girona. No té la nostra ciutat vella, no té gent que viu al centre de la ciutat, no té un servei de tren de passatgers ni pot somniar per ara en un tren de gran velocitat. És força més gran que Girona. Nosaltres no tenim cap gratacels que recordi en Batman. Però potser això la fa complementària a Girona. La possibilitat que s’agermanin no s’hauria de menystenir. La aocietat americana és diferent a la nostra, amb els seus avantatges i desavantatges. Girona pot aprendre moltes coses de Nashville, però també proporcionar-li idees i un model de vida europeu. Segurament que, nomeÅ› per la qualitat del seu sistema d’ensenyament superior i pels beneficis que rebria la Universitat de Girona, ja valdria la pena que Girona hi pugués tenir relacions preferents.

A més, Nashvile ja està agermanada amb les ciutats de Edmonton (Canadà), Belfast (Irlanda del Nord), Caen (França) i Magdeburg (Alemanya). No seria pas dolent tenir aquestes ciutats de cosines.

Ha sortit publicada una nova versió d’un rànking mundial d’universitats fet per uns xinesos: http://ed.sjtu.edu.cn/ranking.htm

En el seu moment, deu fer més d’un any, ja se’n va fer ressó El País, i la UB, que em sembla que quedava primera, ho va aprofitar… Fa servir uns criteris força qüestionables… I com sempre, prima les universitats grans sobre les petites… Això em torna a fer reflexionar sobre què vol dir “bona universitat”… Per cert, trobareu l’article que sortirà en els propers dies a El Punt, sobre rànkings universitaris americans, a http://iqc.udg.es/~quel/rankings-usa.pdf

El Chronicle of Higher Education que la UCLA ha fet una enquesta (és trianual) entre els professors dels USA. Un petit extracte, només:

A small proportion — 53 percent, down from 66 percent in 1989 — also now cite “becoming an authority in my field” as a very important or ssential goal. “Influencing social values” and “developing a meaningful philosophy of life” have also fallen, while “being very well off financially” has risen. About 36 percent described that as very important or essential in 1989; now 42.7 percent do.

En un altre lloc…

On the teaching-versus-research issue, the survey found that 27 per cent of all professors — and 44 per cent of those at public universities — felt that demands for research interfered with teaching. That wasn’t surprising for research universities, Mr. Astin said. But the fact that a third of the
professors at public baccalaureate institutions also shared that view was disturbing, he said. Only 16 per cent of those at private baccalaureate colleges felt research interfered with their teaching. Mr. Astin said the survey pointed to several problems — particularly the conflict between teaching and research — that administrators could address immediately. If he were an administrator, he said, “I’d start a dialogue about
faculty job descriptions, to see which faculty members might like to redefine their jobs. I’d also get more discussion going on institutional values. It’s distressing to see so many universities putting emphasis on self-aggrandizement.” He suggested that institutions consider ways to ccommodate professors’ individual strengths and interests. One strategy, he said, might be to allow professors to concentrate on teaching or research, rather than holding all to the same expectations. In fact, the idea of establishing faculty career tracks is starting to attract interest in academe.

(1) En un recent article de Le Monde, em sembla que cal remarcar el seu últim paràgraf:
http://www.lemonde.fr/web/article/0,1-0@2-3232,36-688826,0.html

“Ce risque suggère une voie médiane : que la Commission ne crée que “cinq Harvard”, pluridisciplinaires, mais prévoie également un budget de fonctionnement équivalent pour les meilleurs pôles existants, discipline par discipline. On offrirait ainsi une alternative européenne aux multinationales du savoir” américaines, tout en ouvrant un champ propice à des innovations institutionnelles souples et adaptées aux contraintes nationales. Une voie nouvelle serait ainsi ouverte, sensible à l’exigence européenne de créer et de préserver.”

És a dir, la UdG no ha de voler competir amb les grans (per mida) universitats, però sí que pot aspirar a ser molt bona i tenir recursos abudants per a algunes disciplines… Quines? Això és feina nostra… perquè governar és prioritzar, va dir algú a La Vanguardia fa poc… ja s’ha dit altres vegades, però està bé que algú amb prestigi ho digui, també.

(2) Avui El País diu en un seu editorial “Con el Katrina ha quedado patente que esta Administración ni siquiera aprendió las lecciones del 11-S, por ejemplo, en materia de comunicaciones. Desgraciadamente, como se ha señalado en la prensa americana, “ha sido necesario un huracán para poner al desnudo las viejas evasivas, las hipocresías y las negligencias”. Pero Estados Unidos es un pueblo optimista, y Nueva Orleans, adonde han empezado a regresar algunos de sus habitantes, resurgirá del fango.”

Així mateix crec que vaig acabar jo en el meu article al Diari de Girona sobre New Orleans. Del fang en sortiran al.ligàtors.

Article publicat al Diari de Girona el 3 de setembre de 2005

Al cantó de l’edifici de Química, un nombrós equip de televisió es prepara per retransmetre el partit dels Georgia Bulldogs, perquè el primer dissabte de setembre comença la temporada de fútbol americà universitari, una veritable passió, que omplirà més de 92000 seients a l’estadi olímpic de la Unviersitat de Georgia, ubicada a Athens, una ciutat de la mida de Girona.

Avui els canals de televisió emeten una programació normal, però el Web dels nostres companys de la Universitat de New Orleans no funciona. Tampoc el de la Universitat de Loyola. El de la Universitat de Tulane dóna només missatges d’emergència.

Prop de casa, a Georgia, viatjant cap a Atlanta dilluns passat a la tarda, el fatídic 29 d’agost, vaig veure un arbre de mig metre de gruix migpartit. Un tornado, provocat pels forts vents de la part més externa del Katrina, l’havia trencat. Tots els canals de televisió havíen interromput la seva programació per informar en temps reals dels tornados i dels xàfecs molt intensos que ens afectaven, a 800 km del centre del Katrina, ja convertit en tempesta tropical. Un arbre que feia  recordar la força de la Natura.

Aquest és un país nou, amb molts pobles i ciutats nous. Tot nou. Les ciutats i barris, semblants, repetits i atapeïts de botigues, restaurants, supermercants  i altres negocis de grans cadenes.. Per això quan fa un mes vam arribar a New Orleans vam pensar que hi havíem trobat alguna cosa diferent. Una ciutat amb un barri especial, el barri francès, complementat per un agradable barri anglès. Música jazz, diversió, collarets, alegria. Fins i tot les olors eren semblants a les que es senten a Europa.

Una xafogor molt forta, pitjor que a Girona. Només de sortir al carrer ja suàvem. Però no ens va impedir fer una passejada en barca pel riu Mississipi, anar a empaitar al.ligators juganers a l’aigua calmada dels canals del seu delta, o recórrer amunt i avall el carrer Bourbon, com si fos la nostra Rambla.

Tota la família va tenir una bona sorpresa en veure una rèplica en petit de la “Plaza de España” de Sevilla, amb l’escut de “Gerona”. Aquesta plaça es troba just al cantó del riu, en una zona molt comercial, prop del casino i al cantó del barri francès. De fet, el període de pertinença a Espanya, del 1762 al 1803, va tenir ben poca importància en la pràctica. Només l’esglèsia que hi ha al bell mig del barri francès, la Catedral catòlica, data d’aquest període.

Una altra sorpresa ens esperava en anar a sopar a un restaurant, un lloc senzill…. En demanar “jambalaia”, que no sabíem què era, ens van portar un arròs força espès, de peix, marisc i salsistxes… prou semblant al nostre arròs. I una altra sorpresa en demanar “calamari”… ens van portar calamars arrebossats, de gust proper als que estem acostumats. En demanar “gumbo”, ens van servir una excel.lent sopa picant de peix. Aquesta cuina, anomenada “Cajun”, conté altres plats com la Muffaletta, el peix-gat o el po-boys, i té unes evidents arrels mediterrànies (combinades amb arrels africanes i caribenyes), fruit de la història francesa de la Luisiana.

Des de Mobile, Alabama, fins a New Orleans, a Lousiana, havíem travessat l’estat de Mississipi: Biloixi, casinos, el riu Pascagoula, i d’altres llocs que aquests dies hem pogut llegir als diaris i sentir a la televisió. Aquest tros d’autopista té quilomètrics viaductes sobre aiguamolls, i altíssims ponts sobre els rius. Una cosa mai vista. Aquells trams d’autopista s’han desmuntat com si fóssin de joguina per la força de l’huracà.

El viatge des d’Atlanta fins a New Orleans ens havia fet adonar de la immensitat del país. Milles i milles d’autopista per Alabama, boscos i arbres sempre, i quan semblava que s’havien acabat se’n veien més. En arribar al cim d’un turonet, es podia copsar un bosc infinit que s’estèn fins a l’horitzó per tots cantons, com si des del cim d’Els Àngels, en lloc del Pirineu, el Montseny i el mar, només es veiés bosc.

Dos professors de la Universitat de Girona, un d’ells acompanyat de la família, vam voler participar a finals de juliol al cinquè congrès de la Societat Internacional de Química Física Teòrica, organitzat pels químics de la Universitat de New Orleans. Vam fer-ho perquè ho teníem relativament a prop, ja que estem treballant a Estats Units durant aquest estiu. Aquesta Societat és especial per a nosaltres perquè va fer el seu primer congrès, el fundacional, precisament a Girona, el juliol de 1993, amb l’impuls d’en Ramon Carbó-Dorca. El congrès, doncs, va permetre lligar una mica New Orleans amb la nostra ciutat, tal com es va recordar durant una de les sessions.

A primers de juliol d’aquest mateix 2005, l’huracà Dennis ha havia avisat: va tornar a malmetre les costes de l’oest de Florida, prop d’Alabama. A Georgia havíem tingut tornados i aiguats causats per una derivació de l’huracà.

El 12 d’octubre de 1970, a la Rambla de Girona semblava que queien galletades d’aigua del cel. De nit, els carrers gironins es van convertir en rius i els nombrosos siscents van ser arrossegats. El senyal de l’alçada de l’aigua encara es pot veure als Quatre Cantons. Poca cosa comparat amb el què ha passat a New Orleans. Però ens pot servir per entendre, encara que sigui mínimament, com ha quedat la ciutat de Lousiana.

Podem estar segurs, però, que la ciutat de New Orleans es refarà, igual que ho van fer fa temps Chicago o San Francisco, i que el web de les seves universitats tornarà a respondre, i que s’hi organitzarà un altre Congrès de la Societat de Química Física Teòrica. Els professors gironins segur que, si podem, hi assistirem, I entre conferència i conferència, aprofitarem per anar a empaitar més al.ligators.