Avui el suplement d’educació del diari El País fa referència a la necessitat de disposar de 60.000 científics abans del 2010. No seria bo que això fos com els 50.000 informàtics que fa uns anys calia a Catalunya segons el govern de la Generalitat – quan després tothom es va adonar que el que calia era una altra cosa – una nova societat del coneixement, recolzada per professionals de la informàtica.
60.000 científics nous? És evident que cal renovar el personal investigador i que cal incrementar la transferència de la recerca cap al sector productiu. Però els científics no es fan en un dia. De fet, el primer problema es troba a la secundària, a l’ESO. Cada cop menys els alumnes es matriculen als itineraris de Batxillerat que permeten estudiar carreres cienfífiques (amb la possible excepció dels temes més biològics). Si no hi ha estudiants a Batxillerat, difícilment es podrà tenir gent formada sòlidament, per fer el doctorat, i per tant per esdevenir professionals investigadors.
Naturalment és possible recórrer a la contractació d’investigadors formats en altres llocs, tal i com fan els Estats Units. Això demana tenir uns centres investigadors i unes universitats competitives, de qualitat, amb prou recursos.
En tot cas, la doble via d’incorporar investigadors a partir dels joves de la nostra societat i de professionals d’altres llocs demana encara més polítiques de suport a la recerca. Només així les universitats podran intentar atacar els principals reptes que esperen duran el segle XXI.
L’article mencionat esment el triangle del coneixement: educació, recerca, innovació. Em pregunto si és un triangle equilàter, isòsceles o escalè… potser fins i tot és obtús.