Tornarem a empaitar al.ligàtors a New Orleans

Article publicat al Diari de Girona el 3 de setembre de 2005

Al cantó de l’edifici de Química, un nombrós equip de televisió es prepara per retransmetre el partit dels Georgia Bulldogs, perquè el primer dissabte de setembre comença la temporada de fútbol americà universitari, una veritable passió, que omplirà més de 92000 seients a l’estadi olímpic de la Unviersitat de Georgia, ubicada a Athens, una ciutat de la mida de Girona.

Avui els canals de televisió emeten una programació normal, però el Web dels nostres companys de la Universitat de New Orleans no funciona. Tampoc el de la Universitat de Loyola. El de la Universitat de Tulane dóna només missatges d’emergència.

Prop de casa, a Georgia, viatjant cap a Atlanta dilluns passat a la tarda, el fatídic 29 d’agost, vaig veure un arbre de mig metre de gruix migpartit. Un tornado, provocat pels forts vents de la part més externa del Katrina, l’havia trencat. Tots els canals de televisió havíen interromput la seva programació per informar en temps reals dels tornados i dels xàfecs molt intensos que ens afectaven, a 800 km del centre del Katrina, ja convertit en tempesta tropical. Un arbre que feia  recordar la força de la Natura.

Aquest és un país nou, amb molts pobles i ciutats nous. Tot nou. Les ciutats i barris, semblants, repetits i atapeïts de botigues, restaurants, supermercants  i altres negocis de grans cadenes.. Per això quan fa un mes vam arribar a New Orleans vam pensar que hi havíem trobat alguna cosa diferent. Una ciutat amb un barri especial, el barri francès, complementat per un agradable barri anglès. Música jazz, diversió, collarets, alegria. Fins i tot les olors eren semblants a les que es senten a Europa.

Una xafogor molt forta, pitjor que a Girona. Només de sortir al carrer ja suàvem. Però no ens va impedir fer una passejada en barca pel riu Mississipi, anar a empaitar al.ligators juganers a l’aigua calmada dels canals del seu delta, o recórrer amunt i avall el carrer Bourbon, com si fos la nostra Rambla.

Tota la família va tenir una bona sorpresa en veure una rèplica en petit de la “Plaza de España” de Sevilla, amb l’escut de “Gerona”. Aquesta plaça es troba just al cantó del riu, en una zona molt comercial, prop del casino i al cantó del barri francès. De fet, el període de pertinença a Espanya, del 1762 al 1803, va tenir ben poca importància en la pràctica. Només l’esglèsia que hi ha al bell mig del barri francès, la Catedral catòlica, data d’aquest període.

Una altra sorpresa ens esperava en anar a sopar a un restaurant, un lloc senzill…. En demanar “jambalaia”, que no sabíem què era, ens van portar un arròs força espès, de peix, marisc i salsistxes… prou semblant al nostre arròs. I una altra sorpresa en demanar “calamari”… ens van portar calamars arrebossats, de gust proper als que estem acostumats. En demanar “gumbo”, ens van servir una excel.lent sopa picant de peix. Aquesta cuina, anomenada “Cajun”, conté altres plats com la Muffaletta, el peix-gat o el po-boys, i té unes evidents arrels mediterrànies (combinades amb arrels africanes i caribenyes), fruit de la història francesa de la Luisiana.

Des de Mobile, Alabama, fins a New Orleans, a Lousiana, havíem travessat l’estat de Mississipi: Biloixi, casinos, el riu Pascagoula, i d’altres llocs que aquests dies hem pogut llegir als diaris i sentir a la televisió. Aquest tros d’autopista té quilomètrics viaductes sobre aiguamolls, i altíssims ponts sobre els rius. Una cosa mai vista. Aquells trams d’autopista s’han desmuntat com si fóssin de joguina per la força de l’huracà.

El viatge des d’Atlanta fins a New Orleans ens havia fet adonar de la immensitat del país. Milles i milles d’autopista per Alabama, boscos i arbres sempre, i quan semblava que s’havien acabat se’n veien més. En arribar al cim d’un turonet, es podia copsar un bosc infinit que s’estèn fins a l’horitzó per tots cantons, com si des del cim d’Els Àngels, en lloc del Pirineu, el Montseny i el mar, només es veiés bosc.

Dos professors de la Universitat de Girona, un d’ells acompanyat de la família, vam voler participar a finals de juliol al cinquè congrès de la Societat Internacional de Química Física Teòrica, organitzat pels químics de la Universitat de New Orleans. Vam fer-ho perquè ho teníem relativament a prop, ja que estem treballant a Estats Units durant aquest estiu. Aquesta Societat és especial per a nosaltres perquè va fer el seu primer congrès, el fundacional, precisament a Girona, el juliol de 1993, amb l’impuls d’en Ramon Carbó-Dorca. El congrès, doncs, va permetre lligar una mica New Orleans amb la nostra ciutat, tal com es va recordar durant una de les sessions.

A primers de juliol d’aquest mateix 2005, l’huracà Dennis ha havia avisat: va tornar a malmetre les costes de l’oest de Florida, prop d’Alabama. A Georgia havíem tingut tornados i aiguats causats per una derivació de l’huracà.

El 12 d’octubre de 1970, a la Rambla de Girona semblava que queien galletades d’aigua del cel. De nit, els carrers gironins es van convertir en rius i els nombrosos siscents van ser arrossegats. El senyal de l’alçada de l’aigua encara es pot veure als Quatre Cantons. Poca cosa comparat amb el què ha passat a New Orleans. Però ens pot servir per entendre, encara que sigui mínimament, com ha quedat la ciutat de Lousiana.

Podem estar segurs, però, que la ciutat de New Orleans es refarà, igual que ho van fer fa temps Chicago o San Francisco, i que el web de les seves universitats tornarà a respondre, i que s’hi organitzarà un altre Congrès de la Societat de Química Física Teòrica. Els professors gironins segur que, si podem, hi assistirem, I entre conferència i conferència, aprofitarem per anar a empaitar més al.ligators.