Deu ser casualitat que avui dos diaris parlin dels estudis a distància. Per un cantó, El Punt publica que Prop de 4.000 alumnes catalans estudien a distància batxillerat o els cursos d’ESO. Per un altre cantó, El País publica un reportatge de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en què diu que el 90% dels seus estudiants treballa, i se’n connecte el 10% en hora punta.
Només dues particularitats d’aquestes notícies: en la primera, un estudiant de Girona de 23 anys afirma que “A la Universitat, aniré a classe“. En la segona, s’afirma que “Hoy el 24,5% de los estudiantes de esta universidad virtual tienen entre 21 y 25 años, cuando apenas eran el 0,2% cinco cursos atrás“.
Sobre l’ensenyament secundari virtual ja en vaig escriure fa temps, parlant de les experiències americanes en aquest camp. Em fa gràcia, però, aquesta gran distància que sembla separar l’ensenyament a distància del presencial, com si fóssin els dos valors d’un bit, zero o un… per què una universitat normal no pot fer el mateix que la UOC? Per què els cursos i estudis tradicionals no es poden oferir també a distància o en forma intensiva, diferent? Cal avançar en un model mixt (millor) d’ensenyament. Per què aquest estudiant té la visió presencial d’una universitat? Anar a la Universitat no és anar a classe, és molt més que això. Una Universitat no és només un conjunt d’assignatures i classes, és molt més. Â
No seria important aprofitar molt millor les possibilitats de l’ensenyament a distància per millorar l’ensenyament tradicional? Potser resulta que encara no hem sapigut incorporar prou les TIC a l’ensenyament universitari. Pel que fa al secundari, segurament deu haver-hi una gran diversitat de graus d’utilització de l’ensenyament a distància, però en el que jo conec directament puc afirmar que no es fa servir gens ni mica.
Em pregunto també per què ha baixat l’edat dels estudiants a distància a la UOC. Segurament una raó és l’abaritement de les connexions de banda ampla permanents i dels ordinadors. Un altre, proporcionat pel mateix article d’El País, és l’increment de dones que estudien a distància (un 53% en l’actualitat). Ha d’haver-hi algun altre factor. Segones carreres, necessitat de formació permanent, i facilitat de seguir a distància/autoaprenentatge  estudis de tipus social-humanístic.
Â
Estic totalment d’acord en la necessitat d’aprofundir en els models mixts. Cada vegada més hi ha professorat que poc a poc es va introduint en aquestes formes d’ensenyament, però encara manca molt camí per córrer. És imprescindible fomentar la innovació docent. Hi ha molt professorat que encara no ha “descobert” com utilitzar les TICs per millorar l’aprenentatge dels estudiants. El que s’ha de tenir present, però, és que la docència emprant les TICs comporta molta més feina per al professorat i, també, per a l’estudiant. És sorprenent com l’educació actual no fomenta la cultura de l’esforç i els estudiants refusen tot allò que impliqui esforç. Malauradament jo no conec cap mètode d’aprenentatge que no impliqui esforç. Poc èxit tindrem en aconseguir una millora de les competències dels nostres graduats si no es canvia la cultura des de que els nens entren a l’escola.
Voldria complementar dien que cap canvi vindrá solet. Culpar professorat o alunat no és la millor solució, en cap país o societat. Les TIC son tenen sentit quan usades, dins el context educacional sols tindrien sentit per els professors si dins el proces de formació del professorat he haugues la utilització i no sols la subutilizació, com o veien ara.
Usar les TIC com depositaria de informacio, tampoc resol els problemes, com usar les TIC com transposició de la tradicionalitat no representará pas la evolució del enseny-aprenatge.
Des del Brasil veig, com professora i investigadora del us de les tecnologies a l´educació, que necessiten de voluntat social com també de polítiques publiques educacional que mes que um moment politic eleitoral sigue um moviment per la milloria i “qualitat” de vida de tots nosaltres.