Fins ara m’he resistit a parlar-ne, però donat que avui 30/10/2006 la tracta El País en el seu suplement d’Educació, crec que val la pena comentar l’endogàmia en els processos de selecció del professorat universitari.
El País parla sobretot de la selecció del professorat funcionari. No s’han assabentat encara que des de primers de 2002, el camí principal d’accés per desdevenir professor universitari és el contracte laboral indefinit per la via de professor agregat o professor col.laborador? En quin “país” viuen?
L’endogàmia s’ha corregit (perdó, canviat de forma) amb el sistema d’habilitacions, que en el futur serà d’acreditacions. Però la darrera paraula la té una comissió nomenada totalment per cada Universitat. Igual que per a les places de professorat contractat estable. Abans hi havia dos membres del tribunal nomenats per la universitat. Ara tot són nomenats per la Universitat convocant.
De totes formes, pensem-hi una mica. En què quedem, les universitats són autònomes o no en són? Si en són, per què no poden seleccionar el personal com els sembli? Acceptaria una empresa que directius de la competència li seleccionéssin el personal? Doncs això és el que passava fins al 2002, i passa encara ara vui en dia parcialment…
Dos són els principals problemes que pateix la plantilla de professorat estable de les Universitats. Primer, que segueix havent-hi el costum de dotar places de professorat temporal no doctor, fent que s’estableixin lligams emocionals entre les persones i la Universitat, i per tant dificultant que quan arribi el concurs definitiu per a places estables, costi que persones de fora guanyin, encara que tinguin més curriculum.
En segon lloc, es doten places de professorat estable no doctor (col.laborador), que si bé es cert que faciliten la tranquil.litat de les persones, també és cert que no permeten comprovar si aquestes persones són adequades per a les tasques que s’espera que faci un professor universitari: docència, recerca, direcció de la recerca, transferència de resultats, gestió i govern. Tampoc no estimula prou que aquestes persones, un cop acabada la tesi doctoral, facin una estada en un altre centre universitari per acabar de formar-se com a investigados.
A part d’aquestes petites consideracions, el suplement d’El País té part de raó. Però així i tot evidencia una visió massa centralista i uniformitzadora del sistema universitari.
El que cal és un verdader procés de rendiment de comptes per part dels responsables universitaris. Que si s’ha fet bé una cosa, es premiï. I si s’ha fet malament, que es castigui. Hi ha moltes maneres de fer-ho.
Es clar que, pensant-ho bé, per què ha de ser només aquest àmbit el que sigui avaluat constantment, vigilat, i al que s’exigeixi que sigui excel.lent? Per què no ho són molts altres àmbits de la Societat? Suposo que perquè l’àmbit universitari té una especial capacitat de rendir comptes i autoavaluar-se, donat l’esperit crític que l’impregna.