La societat actual ha merescut molts qualificatius, però ahir en vaig conèixer un de nou. En la revista El País Semanal, l’article Totus Interruptus parla que estem en la Societat de la Interrupció.
Tot el dia ens interrompen, tot el dia interrompem, diu l’article. Tmabé afirma que costa disposar d’un període llarg per poder-se concentrar en una tasca. Els SMS, el correu electrònic i, sobre tot, el telèfon mòbil com a forma de total accessibilitat a una persona, han fet que molta gent estigui pendent o se la distregui sovint amb missatges.
Hi estic força d’acord, però també és veritat que des que hi ha telèfon això passa. Des que soc petit he vist com en una oficina o lloc de treball, o a casa mateix, si toca el telèfon cal interrompre el que s’està fent. S’ha incrementat la interrompibilitat, però és un fenomen social ben arrelat.
L’article posa l’exemple de l’executiu que té el portàtil o el Blackberry a una reunió i només se van sentint bips dels correus electrònics que van arribant. Aquí cal notar dues coses: tots els aparells electrònics es poden silenciar (llàstima que el microones de casa no), i es pot agafar un hàbit de consultar la bústia de correu electrònic només de tant en tant, de forma que sigui l’usuari qui decideixi mirar com té la bústia, igual que es fa per a la bústia de paper.
Cada cop hi ha menys mòbils que se senten. Donat que la majoria pot avisar d’una trucada per vibració (als que el portem a la butxaca), no hi ha raó per tenir un senyal audible i empipar la gent del voltant.
La patologia de “no estic localitzable”, esmentada a l’article d’EPS, també és digna de senyalar. Per això cada cop més la gent s’agafa unes mini-vacances, de minuts, hores o dies, en què no se la pot interrompre. Sempre es pot apagar el mòbil, el portàtil, i tancar-se a la biblioteca. Quina sort!
Es tracta, en definitiva, de la nova economia de la distracció (veure New York Times de 10/2/2005).
És totalment cert. Actualment, costa moltíssim aïllar-te, ni que sigui per uns moments, de tot allò que t’envolta. L’exemple més senzill: encara que te’n vagis de vacances a l’altra punta, amb el mòbil desconectat, sempre trobaràs aquella persona que fa temps que no veus i et parlarà d’algun aspecte de la teva vida quotidiana (com la feina). Las societat de la tecnologia és un estar pendent constament dels aparells (és a dir, d’interrupcions constants).
http://www.diarioti.com/gate/n.php?id=12684
(Gràcies Dídac!) diu el següent:
“25 minutos. Ese es el tiempo que toma al empleado promedio recuperar la concentración luego de haber sido interrumpido por la llegada de correo electrónico o sms.”
Pensar que per cada e-mail o interrupció cal 25 minuts de recuperació és no saber on vivim. Som a la Societat de la Interrupció! Això baixa la productivitat? Què vol dir productivitat? És possible treballar en xarxa sense e-mail, telèfon, etc…? Crec que el telèfon és molt més invasiu
que no pas l’e-mail!
Realment sí que vivim en una societat en la que planifiquem a temps real el dia a dia. Aquest fet té com a repercussions el no poder planificar activitats a gaire temps vista i no poder comprometre a algunes tasques a realitzar en terminis de temps determinats. Algunes de les nombroses interrupcions que patim dia a dia comporten imprevistos que afecten el transcurs de les activitats que realitzem. Aquestes no les finalitzem i poder hem d’interrompre la tasca d’una altra persona per anunciar el nostre imprevist. Sembla una espècie d’efecte en cadena.
Per altra banda concentrar se en una tasca és una activitat que requereix un temps. Un cop passat aquest temps i estem concentrats, si som interromputs necessitarem un altre cop el mateix temps per tornar al nivell de concentració perdut. Aquestes despeses de temps cada dia són més importants i hom ha de saber minimitzar les.
Si això segueix en aquesta direcció la societat presentarà alguna estratègia d’adaptació. Les generacions que estan creixent amb tots aquests canals de comunicació oberts hauran de saber planificar horaris en els quals no estar localitzables tot automatitzant respostes als seus interlocutors. La tecnologia tendeix a unificar tots els canals de comunicació en un sol aparell i no trigaran a sortir opcions en les quals es pugui automatitzar respostes a cada remitent segons horari o importància del contingut del missatge a comunicar.
La nostra societat es la societat de la interrupció, però algu de vosaltres s’imagina no viure sense aquestes interrupcions? sense telèfon fixe, mobil, correu electrònic… visca la societat de la interrupció gràcies a ella podem estar localitzats en qualsevol moment per qualsevol persona, parlar i veure imatges de gent a 10.000 km! crec que encara que una persona tardi en concentrarse despres d’aquesta petita interrupció, aquesta societat es beneficiosa pel desenvolupament.
Després de llegir l’article i l’entrada d’aquest bloc he de reconèixer que vaig patir una mica d’angoixa. Sembla que vivim en una societat que marxa sense rumb cap a la fragmentació i la desconnexió entre les persones. No obstant, després de llegir els comentaris reflexionar una mica sobre la qüestió, ara ho veig amb uns altres ulls.
En primer lloc, m’agradaria destacar que, segons el meu punt de vista, el problema no resideix en els avenços tecnològics sinó en l’ús que en fem. És a dir, és fantàstic poder-nos comunicar a l’instant, però hem de saber utilitzar les eines que ens permeten fer-ho i establir unes prioritats bàsiques. Em sembla molt interessant la següent aportació de Lluís Díez: “Les generacions que estan creixent amb tots aquests canals de comunicació oberts hauran de saber planificar horaris en els quals no estar localitzables tot automatitzant respostes als seus interlocutors.” En aquest sentit, penso que hem de recuperar la noció d’urgència. Segons la meva opinió, és fantàstic que puguem estar localitzats permanentment per aquelles persones que ens poden necessitar en qualsevol moment (i aquí que cadascú ho interpreti com vulgui). En canvi, tot allò relacionat amb la feina pot ajustar-se a l’horari laboral i prou, excepte en situacions excepcionals, tal com passava abans dels telèfons mòbils. Les respostes automàtiques, com el contestador automàtic, són una bona opció i ja estan disponibles.
D’altra banda, pel que fa a l’educació, crec que la solució resideix en mantenir igualment la noció d’urgència. En aquest sentit, estic plenament d’acord amb Fernando Trías quan afirma que: “No quisiera parecer retrógrado, pero se está perdiendo la educación. No sólo por llamar tanto, también por responder cuando no toca.”
Yo crec que la clau de tot es troba en la concentració. Pots estar en un lloc “aïllat” i qualsevol renou pot ser una interrupció si permets que ho sigui. Si vas a la biblioteca per estudiar sempre hi ha algun que parla, que camina de manera exagerada o parla pel mòbil; si vols anar al camp passa el mateix, per tant, crec que es qüestió personal trobar un aïllament en sí mateix. En el meu cas, per exemple, necessito renou constant per concentrar-me, com per exemple la radio, música o la televisió engegada per poder tenir el cap entretingut i concentrar-me en l’estudi. Això pot semblar estrany, però crec que es una adaptació en augment en una societat on cada vegada hi ha més renou i més necessitat d’organització i concentració.
Estic totalment d’acord.La societat actual és la societat del estrès i de l’interrumpció, no sabem viure sense mòbil, sense internet,….Hauríem d’aprendre a prescindir més dels avenços tecnològics o a utilitzar-los amb més de cura; a més d’aprende a concentrar-nos,a aïllarnos del que ens envolta.Si un vol es pot aïllar!!
Indiscutiblement, estem en la societat de la interrupció. És inevitable la interrupció, especialment el mòbil, n’ és un dels factors causants. Si no truca el company de classe per anar a esmorzar, trucar la mare per si vaig a dinar a casa o l’entrenador envia un missatge per dir que estar plovent i que no hi ha entreno. Voleu dir que és necessari?
Aquí el problema està en l’ús que es fa del mòbil i en la necessitat d’utilitzar-lo.
De totes maneres, tinc una solució ràpida i eficaç a aquest problema, apagant el mòbil ningú et molestarà de forma inecessaria.
Jo titularia el post: La Societat que es deixa interrompre. En la societat actual, cadascú és lliure d’ocupar el seu espai d’oci amb el que li caigui més en gràcia, el problema es quan un ho fa quan no toca. Quan un esta a casa pot estar redactant un post que li han manat que escrigui mentres truca per telèfon a algun conegut i es descarrega algun disc molt bo que algú li ha recomanat per correu. En canvi, quan s’està fent feina per algú altre, diga-li jefe, soci, director de tesi, etc, un ha d’optimitzar al màxim la seva feina. Dic això, perque no es extrany trobar-se amb gent que fa trucades personals mentre treballa i navega pel google i mira videos de youtube.
Aquí en Ivan l’encerta de ple; ens deixem interrompre, no ens interrompen a nosaltres. Però potser a vegades no és ni una elecció conscient, sobretot per les noves generacions (com la nostra) que ja venim mamant noves tecnologies des d’el bressol. En aquest sentit, molts hem après, joves o no, que la xarxa és plena d’informació, que tenim medis per accedir-hi des de qualsevol punt, i que necessitem cribar ràpidament el que passa per davant els nostres ulls de forma que no perdem temps innecessari en temes que no ho mereixen. Això és encara pitjor quan, de tota aquesta información online i instantània, en som nosaltres els receptors. I si algú en necessita? I si és alguna cosa urgent? Hem d’estar realment tot el dia pendents de si alguna trucada, correu, actualització de facebook, twitter, buzz, o el que sigui, ens afecta, o interessa, o és senzillament més important que el que estem fent ara mateix?
Doncs no, el 99% del temps, no ho és. Però aquest 1% restant a vegades es converteix en amo i senyor dels comportaments de les persones. Jo no se on he posat el telèfon movil la meitat del dia; quan he de fer feina, ni navegador, ni correu, ni missatgeria instantània, ni res. Es pot evitar ser interromput: només cal intentar-ho. Ara bé, quants ho volem?
Estic totalment d’acord amb què actualment ens trobem a una societat de la interrupció, on cada cop és més difícil estar concentrat en una sola tasca ja que tenim moltíssimes eines a l’abast que ens distreuen. En el meu cas, internet és la meva major font de distracció; quan estic d’exàmens he d’anar a la biblioteca per no tenir internet a l’abast i poder concentrar-me, però a més he d’apagar el mòbil perquè constantment m’estan trucant i després em costa molt tornar a concentrar-me. La ret social facebook és una via de distracció molt potent, es podria dir que fins i tot causa una certa addicció; les persones hi passen hores i hores veient què fa l’altra gent i xafardejant, la qual cosa agrada molt. Penso que aquesta societat de la interrupció causa estrès a les persones, almenys a mi; hi ha cops que tinc la necessitat de marxar a un lloc on estar incomunicada i tranquil·la, és per aquest motiu que durant les vacances intento desconnectar el mòbil i, simplement, gaudir o estar atenta i conscient del moment que estic vivint.
(1) Recordo un dia, a la cua del banc. Un d’aquells dies en què els jubilats van a retirar les pensions per guardar-les a casa. No fos cas que els sistema s’esfondrés… Bé, recordo, com deia, que la senyora que tenia al davant, paradigmàtica pensionista, s’amoïnava per que el seu torn no arribava. Quan per fi li tocava, va sonar el telèfon. I el caixer, el va despenjar. Ai, quin enrenou creà la senyora! Perquè, ella, que portava minuts esperant ordenadament havia de cedir el seu legítim torn a un individu recentment “incorporat” a la cua?
En efecte, sembla ser que el món físic, real, ha perdut valor davant del tecnològic i impersonal. Tots, davant una trucada, un correu o un Whatsapp abandonem el que fem per introduir-nos en un món telemàtic i digital. Matrix? No serà el cas que hem perdut la noció d’allò que realment és important?
Estic d’acord amb que la societat a la que vivim és “la societat de la interrupció”, penso que el facebook o el Messenger enganxen i treuen hores, les quals podies haver utilitzat per fer coses més productives. Molts cops quan arriben els exàmens prefereixo anar a la biblioteca i asseure en una taula on no tingui al abast res més que els meus apunts, perquè a casa sempre penso “avui he d’estudiar molt i aprofitar el temps per això no encendre l’ordinador”, però quina mala sort que aquest pensament com a molt em dura una hora. Després gairebé sense adonar-me passo les hores mortes davant la pantalla i més tard quan arriba l’hora de fer els exàmens em poso nerviosa i penso “últim cop que em passa això” però res, torno a caure en el mateix problema un cop darrere un altre.
Es veritat que cada cop la tecnologia avança i amb el mòbils d’última generació (blackberry’s, Iphone’s, entre d’altres) es poden fer arribar i enviar emails. Amb els portàtils també es més fàcil accedir a Internet,per tant, augmenta el promig de distraccions i d’estar connectat o “enganxat” a xarxes socials o qualsevol mitjà per comunicar-se. Ara bé, és un mateix qui decideix si estar connectat o no.. un decideix si vol estar connectat les 24 hores a un mòbil o si el mira només quan li ve de gust o quan té temps. Interrompre o no una tasca ja es cosa de cadascú, només cal una mica de voluntat. Jo estic a favor de la patologia “No estic disponible” (al menys per un temps).
Estic totalment d’acord en que el mòbil o el correu electrònic poden resultar molestos per l’entorn inclús, per la persona a la qual van dirigits. Les persones que t’envolten poden sentir-se molestes per la falta d’atenció Tot hi això, la persona més perjudicada acostuma a ser aquella que ha d’estar disponible o localitzable durant les 24 del dia.
D’altra banda, no podem obviar el fet que aquestes tecnologies són de gran utilitat durant el nostre dia a dia.
Val la pena valorar si els beneficis obtinguts compensen l’estrès ocasionat.
Sense cap mena de dubte, els nous aparells tecnològics han estat capaços de millorar les comunicacions personals, acadèmiques i professionals. Però alhora, han modificat la manera operativa de viure: no només tenim la capacitat de rebre correus, imatges, videos, notícies etc en temps real a qualsevol dels nostres dispositius, sinó que incideixen en la conducta humana en general. Per una banda, pot arribar a “interrompre” certs hàbits en tasques com ara la concentració, el temps i la manera de fer-ho, però també ens pot ajudar a millorar la nostra manera de procedir en àmbits completament quotidiants.