Shanghai i la Marca

Fa més d’un any ja vaig comentar el rànking mundial d’universitats fet per una Universitat de Shanghai. Segueix tenint un error metodològic molt important, perquè la mida de la universitat no es té en compte, és a dir, els resultats no es ponderen per la mida de cada centre. Al contrari del que fa el rànking de Scimago que vaig mencionar en una entrada molt recent. Molt millor que el rànking de Shanghai és el rànking del THES.

Per cert, la meva opinió sobre la qualitat de les nostres universitats difereix una mica de l’expressada a l’article de Tribuna Catalana sobre aquest tema.

Perquè de què serveix que una universitat tingui molta producció científica, si la seva mida és molt gran, la seva qualitat relativa mitjana, i per tant la probabilitat (per exemple) que un doctorand trobi un grup de recerca de qualitat és més aviat baixa…

Això em porta a preguntar-me per què són importants els rànkings universitaris. Millor dit, per què són importants els rànkings que fan referència a una universitat en el seu conjunt, si de fet les universitats són heterogènies, si hi ha diversitat de qualitat investigadora, si n’hi ha de moltes mides, etc.

El que passa és que la marca és important. Granada té marca. Barcelona (sobretot des del 92) té marca. Salamanca té marca. Girona no en té (al menys no en té tanta). La marca de Coca-Cola és la més reconeguda del món. En un moment en què hi ha competència entre Universitats perquè els millors estudiants de batxillerat hi vagin a estudiar, en un moment en què hi ha molta competència pels millors estudiants llicenciats, per dur a terme tesis doctorals, la marca és important. Molts de pares, molta gent, creu que algunes universitats són millors que les altres, senzillament perquè en senten a parlar més, perquè surten més a les notícies de la televisió. És una tasca a mig i llarg termini, aconseguir una marca reconeguda (en el nou món digital això no és pas tan veritat, un  exemple n’és Google; potser això ens animarà a les universitats menys conegudes)

En el nou Espai Europeu d’Ensenyament Superior, també és important la marca. Es tracta de tenir mobilitat, de tenir estudiants Erasmus (veure El País de divendres 8/12). De sortir al Mapa d’Europa Universitari.

Per a les universitats petites (a Catalunya, sobretot les perifèriques), la marca és especialment important, perquè molts d’estudiants del seu entorn geogràfic tenen la temptació d’anar a estudiar a les universitats grans (a Catalunya, això vol dir l’àrea de Barcelona). Això no és pas dolent intrínsicament, però la veritat és que el flux de les universitats perifèriques cap a les més reconegudes és força unidireccional. La manca de polítiques d’equilibri territorial ha dificultat que les universitats petites aconsegueixin una marca.

Potser el que caldria seria que el sitema català esdevingués la Universitat de Catalunya, amb diversos campus, d’una forma semblant a la Universitat de Califòrnia. Ara que escric aquestes ratlles, m’adono que això de fet ja està passant, donat que la pretesa autonomia universitària està matitzada per les polítiques del Govern de la Generalitat, que és qui proporciona la part més substancial dels pressupostos. De facto ja som força la Universitat de Catalunya. Potser tampoc no és pas un sistema gaire dolent. Per les dades que proporciona l’informe Scimago, fins i tot podem afirmar que és bo. Caldrà seguir rumiant-hi.

3 thoughts on “Shanghai i la Marca

  1. Totalment d’acord amb la marca Universitats de Catalunya (o Universitat de Catalunya). Sortiríem ben parat en el mapa interncional. Fa anys, quan es discutia l’oportunitat de crear la UPF i tirar endavant la segregació / creació de les universitats de fora de l’àrea de Barcelona vaig protagonitzar una discussió (en el sentit anglès de la paraula) amb l’enyorat conseller Laporte. Jo defensava una única universitat, model París d’aleshores. La veritat és que en aquell moment no vaig pensar en Califòrnia.
    Com és ben evident la meva opinió no va triomfar.
    Jo creia que era millor una única universitat amb un elevat grau de descentralització.
    També vaig intentar que la UOC fos un consorci i tampoc vaig tenir cap èxit.

Comments are closed.