Edunomia

Gràcies al blog Sopa de Ciencias, he vist que Nature prepara el llançament d’una nova revista sobre Educació Científica, anomenada Nature Education.

En el camp de la química, teníem el Journal of Chemical Education o el Chemical Educator. En altres camps suposo que hi ha revistes semblants, Però ara una de les grans fonts d’informació primària mundial, que comunica els principals avenços en la ciència, es fica en aquest camp.

Les raons d’aquesta entrada deuen ser múltiples, però al menys n’hi veig dos: primer, que la baixada d’interès per la ciència a tot el món fa que Natura vulgui contribuir al prestigi de la ciència. Segon, que hi pot fer diners.

Segons la nota de premsa de Nature, es vol fer una apromicació novedosa (és a dir, fent servir estratègies digitals) a l’educació científica. Veurem com funciona.

Es tracta d’una bona notícia, però espero que no comporti que altres fonts de ciència i educació no pateixin l’entrada d’aquest gegant.

No fa pas gaire, el Georgia Departament of Transportation (Georgia DOT), òrgana d’aquest estat dels USA encarregat d’elaborar mapes oficials, va decidir eliminar del mapa gairebé 500 petites poblacions, amb l’excusa que “feien nosa” per veure bé al mapa les poblacions més importants, les carreteres, les curiositats.

A la vista de dos articles que van aparèixer ahir 29/1/2007 a El País, sembla que algunes universitats o estudis poden seguir el mateix camí que les petites poblacions americanes: ser esborrades, literalment o metafòricament, del mapa universitari.

Per un cantó, en una entrevista el Conseller d’Universitats Huguet afirma que la recerca s’ha de concentrar: El equilibrio territorial es una decisión histórica de la Generalitat. Eso no se tocará. Las universidades territoriales tienen su función y por principio de equidad deben preservarse. Pero es evidente que también deben ser muy eficientes. La investigación, por ejemplo, debe especializarse en dos, tres, cuatro segmentos ligados al territorio. Lleida, por ejemplo, al tecnoalimentario, y Tarragona, a la química, al turismo y a la enología. Ésta es la línea.

El País també es pregunta si hi ha d’haver beques per a aquells estudiants de fora de Barcelona que no puguin estudiar carreres que es puguin tancar… Això és perillós (o bo, segons es miri), perquè tothom pot reclamar el dret a tenir beca per estudiar el que vulgui on vulgui…

Per un altre cantó, en un article d’opinió el professor Julián Casanova de la Universitat de Saragossa afirma textualment “Ahora recogemos también los frutos de una idea asombrosa y peregrina, defendida con ahínco por los alcaldes y políticos locales en las últimas décadas: cada capital de provincia debía tener su universidad, con campus, si era menester, en otros pueblos de la región. Lo de menos era saber si podía haber en esos lugares buenos profesores, buenas bibliotecas y laboratorios y estudiantes en el futuro. La mirada era siempre a corto plazo, para obtener beneficios políticos inmediatos, con un desconocimiento absoluto de lo que significaba organizar una universidad. Así las cosas, el panorama actual exige aplicar el bisturí, tomar medidas impopulares, algo que va a resultar muy difícil con las autoridades académicas elegidas por todos, y, posiblemente, cerrar centros. Sin alumnos, sin financiación y sin buenos servicios, la universidad no funciona. Es una caricatura.” En la meva opinió, les universitats territorials no són pas gaire diferents de les clàssiques, Aquesta frase em demana prudència - la comentaré un altre dia.

En fi, com va fer el Georgia DOT, doneu-me una goma d’esborrar, que jo mateix agafo un mapa i començo a difuminar el nom de Girona. Ni química… ni universitat? Alguna cosa està passant que durant les darreres setmanes tot va en la mateixa direcció. haurem d’estar a l’aguait!

El blog CreamosElFuturo, en el seu apartat d’Educació, ha agafat noves forces. En una seva darrera entrada comenta l’article “Profesores 2.0″ dels professors de la UOC Ismael Peña, César Pablo Córcoles i Carlos Casado.

Això em fa recordar que fa temps ja vam parlar de la Universitat 2.0. Amb tots els canvis que ens venen al cim (nota: realment hi haurà canvis substancials, de fons, que no siguin només un maquillatge superficial?), potser sí que estarem davant la versió 2.0.

Buscant pel ciberespai, he trobat serepindíticament la categoria University 2.0 en un PedaBlog. (nota: es pot anar combinant el prefix Edu amb el suffix Blog i anirem creant paraules… Edublog, Quimiblog, Eduquimiblog, etc.). No deixa de captivar l’article citat “Un dia en la vida de la Web 2.0“.

L’article esmentat posa èmfasi especial en la utilització de blogs i wikis en l’activitat docent i investigadora del professorat universitari. Sóc jo un professor 2.0? M’he quedat en la 1.1, o potser sóc dels 1.0, els que no toquen mai l’ordinador i van amb papers groguencs? (Dels versió beta i alfa, ja en parlarem un altra dia).

I de les universitats? Potser alguna està encara en la versió 1.0. N’hi ha alguna de versió 2.0? I més encara, dels sistemes universitaris, en quina versió estan? No hauria de ser Bolonya la versió 2.0 del sistema universitari? Mentre no hi hagi un verdader mapa català d’universitats, no s’està encara a la versió 1.1?

Ja posats a fer, vaig pensant en refundar-me jo mateix i canviar-me el segon cognom: Miquel Duran V2.0. Hauré d’anar al registre civil? Me l’admetran?

 

La revista Science en la seva edició de 22/12/2006 conté una retractació de diversos articles de determinació estructural de proteïnes mitjançant difracció de Raigs X escrits per Geoggrey Chang (Scripps Institute, San Diego). En diversos estudis es va fer servir un programari desenvolupat pels propis investigadors on, sense adonar-se’n, es van intercanviar dues columnes de dades, la qual cosa va donar lloc a conclusions errònies en interpretar malament les densitats elecròniques d’unes proteïnes.

El primer article erroni data de 2001, Science, i n’hi ha d’altres publicats en altres revistes. Ara s’han retractat tots. L’error el va suggerir un treball de la revista Nature que va obtenir resultats incoherents amb els de l’article de 2001.

Altra vegada es constata una de les bondats del mètode científic: la reproducibilitat. Igual que en el cas del frau de la clonació de Hwang, ara la irreproducibilitat d’unes anàlisis de densitat electrònica han portat a trobar un error, que els propis autors admeten.

No és això una de les grandeses de la ciència, de la raó?

Ah! actualment s’estan revisant les dades de l’article de 2001, i s’estan obtenint conclusions molt millors. Sembla.

A l’edició d’avui 24/1/2007 d’El País, un titular afirma que “un de cada quatre parats té estudis superiors”. En la línia actual dels mitjans de comunicació de reduir titulacions i qüestionar els estudis universitaris, em pregunto si aquest titular és una cosa bona o dolenta.

Quanta gent en disposició de treballar té estudis universitaris (ho buscaré!). Potser, tal i com sembla insinuar l’article, l’atur entre els universitaris és força menor que entre la gent que no té estudis universitaris.

Fins i tot, encara que l’atur entre els universitaris fós més gran, cal deincentivar la formació unviersitària? Per què no és interessant afavorir que les persones tinguin una formació de nivell universitari, encara que després la feina no requereixi un títol universitari? Potser cal poser una mica menys d’emfasi en què una carrera universitària dóna lloca una professió, i remarcar més que una carrera dóna lloc a una formació polivalent que permet assolir coneixement i tenir una determinada cultura, amb un ventall de possibilitats de feina que és ampli.

Mentre tant, m’agradaria comentar l’article que publica la revista Science en el seu primer número de l’any 2007: “IQ Mismatch“, on es senyala un exemple de discrepància entre el nivell intel.lectual dels sol.licitants de feina a una determinada empresa, amb la qualificació (inferior) dels corresponents llocs de treball. Fins i tot evidencia les raons de l’acceptació de les TIC en el món de l’empresa (per altre cantó força òbvia en un món capitalista). Hi queda clar també que no hi ha prou feines que demanen un nivell de formació superior, en la línia del comentari del paràgraf anterior. El gràfic és força clar.

Quin és el problema doncs? La insatisfacció generada. Quina és la solució? Reduir les causes de la insatisfacció.

Fa pocs dies El País de 15/1/07 publicava un article en què es suggeria que no s’admetéssin com a professors d’una determinada Universitat els seus propis ex-estudiants de doctorat. Això es fa, per exemple, en l’àmbit de teoria econòmica. No crec que sigui la panacea, però alguna idea és bona. Per cert, l’article es titula “Receptari contra l’endogàmia”.

Per una altra part, el Conseller d’Universitats de Catalunya va proposar fa poc (Diari de Girona de 17/1/2007) que, per combatre l’endogàmia de les Universitats, hi hagués molta més contractació de professionals provinents de les empreses. Segurament que no acaba d’entendre les funcions de la Universitat…

Em sembla que no s’acaba d’entendre el problema de l’accés a les places de professorat, les raons de la seva possible baixa qualitat, i els canvis que cal fer per millorar el sistema.

Jo crec que molta gent no saps les conseqüències dels canvis del sistema d’accés al professorat de les universitats esdevinguts des de 2002, amb l’entrada en vigor de la Llei Orgànica d’Universitats.

Fins llavors, per accedir a un lloc permanent, calia superar un concurs-oposició on hi havia un tribunal de 5 membres, dels quals la Univeristat convocant de la plaça només en podia nomenar dos, i els altres tres restants eren escollits per sorteig entre tots els professors de categoria equivalent de tot Espanya.

En el nou sistema, vigent actualment, la Universitat pot nomenar tots els membres de la Comissió de Selecció. La possibilitat d’endogàmia, doncs, s’ha incrementat notablement.

Ara bé, cal fer-hi dos comentaris. En primer lloc, fins al 2002 les altres universitats tenien majoria per decidir qui esdevenia professor… En quina empresa dedicidira la contractació del personal un comité format per representants de les empreses de la competència?

Per què s’ha d’avaluar negativament una Universitat pel fet que un determinar professor no funciona, si va entrar perquè el 60& del Comité de Selecció estava format per persones d’altres universitats? Hi ha gent que pot dir que els professors-funcionaris sempre intentaran fer-ho el millor possible, i que a Espanya el sistema universitari és únic (i central).

Des de 2002, hi ha un absurd sistema d’habilitació a nivell d’Espanya, que fa que només alguns pocs professors obtinguin una espècie de permís per participar als concursos de selecció dels concurs d’accés a professorat funcionari de les universitats. Això amb independència de si són bons o molt bons, perquè se’n queden de molt bons pel camí. De fet, segueixen essent oposicions de les antigues.

Ara bé, sembla que aviat el tràmit de l’habilitació per a l’entrada al professorat funcionari, absurd perquè afavoreix el control del Govern de Madrid, desapareixerà, i serà substituït pel que ja funciona a nivell de professorat contractat estable. En aquest cas només la bona feina d’una persona determina si se li permet o no se li permet concursar a una plaça d’una Universitat. Cada centre té llavors la llibertat de muntar el concurs com li sembli més adient.

En els futurs casos de professorat funcionari, i en els que hi ha hagut en els darrers quatre anys de professorat contractat, sí que les univeristats han pogut seleccionar el professorat que han volgut, sense intervenció d’altres empreses (perdó, universitats). Podem i podrem avaluar-les, doncs, amb totes les conseqüències.

No estem a favor de l’autonomia de les universitats? Deixem-les fer el que els sembli adient, i avaluem el que han fet. Exigim que ho facin bé. El sistema futur d’acreditació i selecció no és pas el més dolent. Cal cotinuar avançant en aquesta línia.

En els darrers des s’està reproduint allò que ja va passar fa temps: el debat social sobre la conveniència de mantenir titulacions amb pocs estudiants - per exemple filologia francesa, geografia o enginyeria agrària. De fet, es tracta d’anar replantejant l’existència de les universitats perifèriques i de diversos centres d’ensenyament superior amb pocs estudiants.

Per postres, una de les solucions que es suggereixen consisteixen en oferir la possibilitat d’estudiar aquestes carreres a distància (a la Universitat Oberta de Catalunya). Crec que una vegada més s’està enfocant malament la solució del problema, perquè tampoc no es planteja prou bé.

Els diaris estan fent reportatges sobre el tema, a França diu que s’estan replantejant les universitats petites, a la televisió (TV3, 2/4 de 9 del matí) el presentador pregunta l’entrevistat si no sobren universitats, si no cal tancar titulacions amb pocs estudiants… es va creant el caliu…

La UOC no és una verdadera Universitat. Millor dit, quines són les funcions de les Universitats? Per què existeix una Universitat? Hi ha professors perquè hi ha estudiants o hi ha estudiants perquè hi ha professors? Crec que l’opció més correcta és més avait la segona. A una Universitat hi ha professors que creen, critiquen, transmetten i desenvolupen el coneixement, i per als quals és obligatori fer recerca (en les seves diverses variants: del descobriment, aplicada, educativa i de la integració). És molt importants que els estudiants estiguin prop dels professors, que puguin interactuar-hi, que els puguin sentir, que els vegin treballant (no pas preparant classes, sinó fent recerca). Els professors també estudien en els sentit més estricte del terme. Són estudiosos (els angloparlants en diuen scholars).

La UOC potser té algunes característiques d’una Universitat, però li falta la més important. Algunes assignatures, algunes coses, potser més de les que jo mateix em penso, es poden fer (i fer-les bé o fins i tot millor) a distància. Però en la majoria de camps del coneixement (i sobretot en Ciència i Enginyeria) és difícil estudiar a distància.

El problema de fons és la inexistència d’un mapa català universitari. Se’ns anuncia un pacte de la recerca, un pacte de l’ensenyament superior. Ja s’ha intentat altres vegades i no ha acabat de funcionar. Hem de tenir, però, esperança. Per cert, fa dies que ningú no parla del Procés de Bolonya…

Art  basat en molècules - al menys això ens proposa l’artista Raven Hanna, doctora en biofísica molecular per la Universitat de Yale, que ha esdevingut dissenyadora de joies amb formes de molècules: http://www.madewithmolecules.com/. Una idea ben original, de fet són models moleculars dels que fan servir normalment els químics orgànics, però en forma de braçalet o collaret.

Una idea interessant per aprofondir és l’ús de les lletres identificadores dels aminoàcids per escriure noms propis o comuns. Els vinet aminoàcids essencials s’identifiquen amb lletres, així que és possible composar un collaret que digui “Hanna” amb els aminoàcids corresponents, sigui enganxats al collaret, o bé amb els enllaços peptídics formats, com en el cas de “Peace”.

Tant Google com altres empreses permeten dissenyar un escritori virtual. Un bon exemple n’és Protopage (gràcies  a en Dídac López). Aquest web permet dissenyar l’escriptori, permet posar-hi tota mena de titulars de notícies RSS, el temps, etc. L’única cosa que cal és un navegador web.

Tenint en comte que cada cop hi ha més eines d’ofimàtica basades en servidors (per exempke Writely), cada cop té menys importància l’ordinador. Allò que sí que té importància és disposar d’uns bons perifèrics: pantalla, teclar, ratolí, altaveus, micròfon, … és a dir, tot allò que abans en dèiem input/output.

Pensant-ho bé, no estem tornant als principis dels 80? En aquells moments teníem terminals de caracters, 25 línies de 80 caracters, blanc i negre… tot basat en un ordinador central. Ara potser no hi ha ordinador central, o potser fins i tot és pitjor… què passaria si plegués Google o Yahoo? Treballar en xarxa és fantàstic. Emmagatzemar la informació en servidor aliens no control.lables, fora la Universitat o fora d’organitzacions de confiança, potser és fins i tot perillós.

La Web 2.0 és un bon concepte, treball cooperatiu, discussió, visibilitat, crítica. Però alguns elements seus són problemàtics, com per exemple l’excessiva dependència del funcionament de les comunicacions i dels servidors.

Les Universitats poden ser autosuficients, i poden proporcionar serveis de confiança als seus membres. Per què no ho poden fer els ajuntaments als seus ciutadans? Per què cada ciutadà no té una bústia segura al seu municipi (amb independència que en pugui tenir d’altres)? Seguiré buscant respostes a aquestes preguntes.

Actualització 21/1/2007: El País de 20/1/2007 publica un reportatge sobre l’Escletxa Digital originada pel diferent servei de telecomunicacions que es proporciona a diferents comunitats geogràfiques.