Edunomia

El Chronicle of Higher Education diu que dos estudis del Departament d’Educació Americà comporten una paradoxa: cada cop hi ha més estudiants de secundària que segueixen assignatures optatives d’alt nivell (”advanced”) i aconseguint millors notes, però no tenen pas millor qualificació en tests federals per determinar el que han après realment. 

Segons el Chronicle, “Outside the Education Department, experts on elementary and secondary schools suggested that the findings of the two studies, taken together, might point to the effects of grade inflation, or a watering down of the curriculum in advanced high-school classes, or the presence of students with a wider range of ability levels in such classrooms, or some combination of those or other factors.”

És a dir, sembla que hi ha una inflació en les notes que reben els estudiants, o també potser que hagi disminuït el nivell de les assignatures “avançades” de seundària, o fins i tot pot ser que l’increment de la diversitat en aquestes classes en sigui la responsable.

No és això semblant amb el que passa amb les actuals llicenciatures, i sobre tot amb els actuals primers cursos? Bones o millorss notes, però nivell igual o inferior. Cada cop més es demana que estudiants acabin com sigui la carrera, per poder oferir un bon resultat (rendiment acadèmic). Acabar la carrera depèn molt del professorat, que sàpiga transmetre bé els coneixements, que innovi i que s’adapti a les noves necessitats, però també depèn que els estudiants tinguin una capacitat intel.lectual determinada. Però si hi ha una inflació de notes (o una baixada de nivells) per incrementar el rendiment, potser alguna cosa falla.

O potser no falla, i que es busca que sigui fàcil obtenir un títol universitari de grau. Caldrà pensar-hi més.

En l’edició de divendres 23/2/07, La Vanguardia publica un parell de pàgines, amb un gran titular a primera plana: “Los expertos urgen a mejorar la formación de los profesores”. Aquest diari fa un reportatge sobre el futur màster que habilitarà als llicenciats en qualsevol branca a impartir docència a secundària, i fa una reflexió sobre les característiques que hauria de tenir el professorat en el futur.

És difícil afegir idees noves a tot el que ja s’ha escrit i s’ha dit sobre aquest tema. Per això només vull comentar dos paràgrafs que m’han copçat:

En el primer article, s’hi diu que “Mercè Parés opina que los mejores de cada universidad son los  que deben estar en las aulas enseñando y, para ello, éstos  deben cursar estudios muy completos. Al hilo estima que la metodología didáctica del profesorado debería estar basada en cinco ejes: buen conocimiento de la materia que se  impartirá; habilidades sociales para atender a la diversidad  del alumnado; competencias lingüísticas en inglés  con capacidad para impartir una materia no lingüística en esa lengua, dominio de las TIC y trabajo en equipo. ”

En un segon article, s’hi escriu que “Carles Mata, director del IES Salvador Espriu y responsable de  la asociación de directivos AXIA, comparte gran parte de estos criterios. “Los procesos de captación y reclutamiento del profesorado deben ser distintos. Se trata de reclutar a los mejores de cada licenciatura y enfocar su formación hacia la docencia según la especialidad y el nivel al que quieran dirigirse”

Dues persones diferents creuen que els millors estudiants han de ser teledirigits cap a l’ensenyament secudari. Crec que això no és bo. Per a ser ensenyant a secundària cal tenir-ne ganes, una mica allò que abans se’n deia “tenr vocació”. Per què els millors estudiants no poden dedicar-se a la recerca, o a la indústria, o a ser professor universitari? Això no vol pas dir que calgui deixar per a la formació de secundària els curriculums poc brillants! Senzillament, cal deixar que cadascú esculli el seu camí. I per cert, si es vol dignificar i millorar l’”ofici” de professor de secundària, també hi ha el camí de millorar el sou…

Del primer comentari també em fa gràcia que és el mateix que es demana al professorat universitari, és a dir, ser una persona versàtil, amb fluïdesa en l’anglès, que treballi en equip, que faci servir intel.ligentment les TIC, etc. En definitiva, un professional gairebé perfecte.

Però el món real és diferent. Per sort, crec.

Actualització de 5/3/2007:

A La Vanguardia de 27/3, dimarts, hi ha una carta al director que critica el primer article esmentat: “Qui formarà els formadors”? Entre d’altres coses, diu que “s’hauria d’exigir als educadors (pedagogs) que formen els futurs professors, el mateix que a la resta de professors: bon expedient acadèmic, nota altíssima de selectivitat, aptituds psicosocials, coneixements artístics, parlar perfectament les dues llengües oficials i l’anglès, tenir  omunicació i empatia amb els alumnes“.

En l’essencial, aquesta carta coincideix amb la meva opinió. És la serp que es mossega la cua. Si el professorat d’universitat no té determinades competències (per exemple, no parla anglès), com se li pot demanar als estudiants?

 

El Chronicle of Higher Education té un article interessant sobre la densitat dels campus unviersitaris americans, on analitza els avantatges i inconvenients de la concentració en edificicis alts i d’edificies en espais propers, més o menys envoltats de zona lliure. Un dels paràgrafs d’aquest article és rellevant:

“Two pressing issues we hear about on campuses are the lack of community and the desire for meaningful contact among students, faculty members, and administrators. In dense environments there are more chance encounters, more a sense of being part of a far larger whole wherein the arts and sciences mingle. Academic research thrives in such serendipitous environments. Close proximity among the visual and performing arts can facilitate a vibrant cross-pollination. The campus itself can act as muse, as a facilitator of the exchange of ideas that is the essence of academic life.”

Com són els campus de les universitats catalanes? Sembla que són força densos. Però quina és la grandària i densitat mínima d’un determinat campus perquè es produeixin les interaccions serendípiques esmentades pel Chronicle? Crec que no és bo que es planifiquin campus amb una sola facultat, o amb només alguns estudis. Si es creen, llavors no els anomenem campus universitaris. Són una altra cosa.

En el cas particular de les universitats perifèriques, totes tres tenen els campus repartits. Tarragona/Reus, Barri Vell/Montilivi (Girona), tres campus a Lleida,… Ja se sap que aquestes universitats no van nèixer del no-res, i que hi ha raons raonables perquè hi hagi més d’un campus, però algun dia caldrà pensar si no és important incrementar reduir campus i tenir una bona densitat universitària. (nota: no cal tancar cap universitat!)

Amb el títol “Science, Business and Innovation” la Universitat Lliure d’Amsterdam (Vrije Universitet Amsterdam) ha anunciat per al proper curs 2007/08 un nou estudi de grau (bachelor). Malgrat que el títol és en anglès, s’impartirà en holandès. Segurament, de totes formes, els llibres de text i material d’aprenentatge serà en anglès.

La Facultat de Ciències d’aquesta universitat s’espabila! Aquest estudi innovador pretèn segurament captar estudiants que potser no volen seguir els clàssics estudis de química, física o enginyeria, però que volen una formació global en ciència, amb bons complements d’economia de l’empresa i amb uns bons fonaments de comunicació i innovació.

M’he adonat també que hi ha molts de màsters impartits en anglès. Un dels més interessants és el “Master in Natural Medical Sciences”, un màster interdisciplinar que combina Medicina i Ciències Naturals.

Davant la davallada d’estudiants a les disciplines científiques, la VU Amsterdam fa noves propostes innovadores, a la vegada que ofereix noves possibilitats de formació als estudiants holandesos, europeus i internacionals (els preus dels màsters varien en funció d’això).

Però el que més em fa pensar de tot plegat és el nivell de grau (bachelor). Mentre el Ministeri d’Educació espanyol posa trabes, frena la innovació, sobreregula i força quatre anys per als graus, a la VU (i suposo que a altres universitats holandeses) munten un grau de Ciència, Economia de l’Empresa i Innovació.

No tota la culpa és del Ministeri o la Generalitat, però. Tampoc no hi ha prou ganes (i forces) dins dels entorns científics per proposar i muntar programes de grau com l’esmentat. A més, si les universitats tinguéssin llibertat (raonable) per muntar graus, llavors quedarien en evidència moltes de les febleses del sistema universitari. És molt més còmode continuar amb els ensenyaments clàssics, no invertir energies en innovar, i constatar que “qui dies passa, anys empeny”.

No m’estranya que anem endarrerits.

No solo llegir atentament les planes taronges (econòmiques) dels diaris, però avui, tot repassant els titulars taronges d’El País mentre feia el cafè, m’he trobat amb el titular “Anótate un tanto a través de la red. La Euroliga de baloncesto crea el primer ‘master’ europeo de comunicación deportiva a través de internet“. M’he acabat de despertar de cop.

Gràcies al text de l’entrevista he pogut veure que aquest anomenat màster (Master in Sports Marketing and Communication) està vinculat a la Unviersitat Ca’Foscari de Venècia, i al seu departament de Màrqueting. El màster, que està coorganitzat amb l’Euroleage de Bàsquet, inclou un interessant programa que no especifica crèdits ni parla garie del sistema d’avaluació. De totes formes, els estudiants han de dur a terme un projecte de comunicació. El curs comença a primers de març, acaba pel juliol, i té com a activitat estrella la Final Four d’Atenes, a primers de maig.

Hi ha dos aspectes que m’agradaria especialment esmentar. En primer lloc, que aquest màster és una acció més de màrqueting de la pròpìa Euroleague. No m’agrada que a qualsevol cosa se li pugui dir “màster” - igual que no m’agrada que a qualsevol acadèmic se li pugui dir “universitat”.

En segon lloc, el màster funciona, segons l’organització, pel sistema de combinar classes presencials amb virtuals - el blended learning, del qual n’he parlat en aquest mateix blog.

En l’article d’El País, s’hi diu que “Nadie hasta ahora se había parado a diseñar un máster de ámbito europeo a través de la red -aunque contará también con algunas clases presenciales, lo que se conoce como blended learning- y con el inglés como idioma básico.”… Francament, em sembla un gra massa que s’intenti donar contingut acadèmic a aquest curset i que a més se’l vulgui revestir d’innovació organitzativa acadèmica. De veritat creu l’autor de l’article que ningú no ha parat en fer un màster europeu que faci servir la xarxa com a principal eina de docència?

En tot cas, estem davant d’un altre exemple de la trivialització de la docència universitària. No és pas culpa dels organitzadors d’aquest màster, els responsables en són els propis universitaris. O potser és que els temps canvien i ens hi haurem d’adaptar. 

Per cert, la matrícula costa 2.300 EUR + IVA. Res de l’altre món, per a qui hi estigui realment interessant, donat que hi ha inclosa tota la participació activa a la Final Four.