Edunomia

La sèrie iniciada per les paraules del Secretari d’Estat d’Universitats Quintanilla no sembla acabar a El País… A diferència de fa pocs dies, en què hi havia una carta al director a la versió catalana però no pas a la madrilenya, avui passa al revés. En una carta al director titulada “Gorrones y mafias universitarias“, una professora titular de Psicologia diu:

Salta de nuevo a la palestra el tema del “gorroneo” en la Universidad, y aunque ha sido un tema que me ha preocupado desde que inicié mi carrera académica, ya que nunca fui amiga de convertirme en “súbdito” de nadie, ahora me incomoda la ligereza y la falta de análisis con la que se aborda. El tema no es sólo que haya gorrones, el problema principal desde mi punto de vista es que en ciertos sectores de la Universidad española se priman cosas distintas de la calidad docente y/o investigadora.
Las corrientes de poder o mafias universitarias son las que influyen de forma más decisiva en la productividad de un profesor. Si eres afín a la corriente y de alguna forma útil a la misma, tienes ventajas importantes que pueden hacer que tu carrera académica brille en cierta forma (más por la acumulación de cargos de gestión que por la calidad de tu docencia o tu investigación). Pero si no lo eres, te conviertes no más que en mano de obra que se carga de horas docentes que difícilmente pueden ser de calidad. Y un profesor universitario cargado de docencia no puede dedicarse a la investigación. En mi caso, imparto un total de cuatro asignaturas en tres titulaciones distintas, además de dirigir un proyecto de investigación. No me digan que estoy gorroneando, ya que salgo más que rentable.

En resum: la feina d’un professor d’universitat és complexa. I la defiinició de bon professor d’universitat no és fàcil.

Gràcies al blog de l’Enric Canela he conegut la iniciativa d’un grup de científics anglesos. Es tracta de The Naked Scientists. El més interessant és que es tracta d’una col.lecció de programes de ràdio i podcasts.

Això em recorda que Nature, la revista, també té una bona col.lecció de podcasts de ciència. 

Anem millorant. Perdó, van millorant.

Jo encara no he agafat aquest bon costum, però d’altres escolten aquests podcasts mentre porten el cotxe.

Avui m’he despertat amb la notícia que el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya ens va atorgar ahir la Distinció a la Qualitat de la Docència Universitària, pel projecte “LaQuimica.Net” que hem anat desenvolupant durant cinc anys al Departament de Química de la UdG (durant aquest temps n’he estat el Director).

En concret, la distinció és a “El Grup de Professors del Departament de Química de la Universitat de Girona, pel projecte La Quimia.Net, que ha contribuït a la difusió d’aquesta disciplina entre els estudiants de secundària. Aquest projecte ha facilitat la millora de la docència i la innovació en el marc de la convergència europea i ha apropat la universitat a l’estudiantat de secundària.”

De tant en tant van bé notícies com aquesta per mantenir l’entusiasme i els ànims.

No sé si traduir el “gorrones” castellà per “mangants”, segurament que hi ha paraules més escaients. Ara mateix no les recordo, deu fallar-me el meu català… De fet, veig que “mangant” no és al diccionari GREC…

Però l’article d’en Quintanilla de la setmana passada sobre “Gorrones” segueix oferint respostes a les cartes al director d’El País. Em sembla que val la pena comentar-les.

Avui 28/8/07 hi ha una altra carta al director sobre aquest assumpte. Com que no aconsegueixo cap vincle directe a la carta (sembla que El País no l’hagi digitalitzada, i els reculls de premsa de la UdG i de la UB no en tenen), en reprodueixo un extracte (m’adono que l’edicio “nacional” plaga de la plaga de topillos, mentre que la catalana parla d’Universitat!):

Las declaraciones del secretario de Estado de Universidades, Miguel Ángel Quintanilla (EL PAÍS del 21 de agosto de 2007), sobre la existencia de “gorrones” (según el diccionario Casares: “Que tienen por hábito vivir o divertirse a cuenta ajena”) son interesantes, pero por incompletas un tanto injustas. Ya que su intención es introducir cambios en esta legislatura (escaso tiempo tiene), le sugiero que amén de ayudantes y profesores asociados extienda también este adjetivo a catedráticos y titulares e  ncluso a departamentos e institutos enteros y, si le dejan, que obre en consecuencia.

Los británicos, que de universidades y de administración en general saben mucho más que nosotros, tienen un vocablo excelente  que rige el buen gobierno de las universidades: accountability; es decir, ‘pedir cuentas’. A tenor de los resultados obtenidos (buena docencia, publicaciones, proyectos, patentes, y tablas de output / input) se da dinero y plazas a las universidades mejor evaluadas y no, como en España, según el número de alumnos, las políticas territoriales y las políticas de pasillo y de salón. Vería usted que si se aplicara esta política tan simple desaparecerían los gorrones: los de abajo, pero también los de arriba, que haberlos haylos.— Jaume Baguñà Monjo. Catedrático de Genética de la Universidad de Barcelona.

Sobre la rendició de comptes ja se n’ha escrit molt. Segueixo dient que les Universitats són els ens més avaluats de tots, sobre els que s’hi fa més seguiment. Estic d’acord en passar comptes - i als altres llocs? A les altres administracions, serveis, etc?

De veritat que no sé com hi he arribat. Però m’he trobat aquesta bona peça d’humor al ciberespai: les fòrmules del cor. La darrera fòrmula, ajunta cor i transformada de Fourier…

Al mateix web hi ha altres bon exemples d’humor intel.ligent.

No acabo d’entendre el que està passant aquesta setmana. Unes manifestacions del secretari d’estat Quintanilla, una carta al director, … i avui dissabte 25/8/07 un reportatge sobre una suposada intenció del MEC de finançar el fet d’agafar els millors professors…

Diu un dels dirigents de l’Associació de Precaris (que fan una feina força bona): “Normalmente, un director de departamento conoce a sus alumnos y sabe con quién se quiere quedar. A los que tienen mejores notas, les dice que pidan una beca porque cree que se la van a dar, y a los que no, les da los puestos de ayudante que tiene”, explica la presidenta de la Federación de Jóvenes Investigadores/precarios, Raquel Portela.

És un error associar el començament de la carrera de professor al moment d’acabar una llicenciatura. El País i el Secretari d’Estat estan tornant enrere… Em sembla molt millor definir l’inici de la carrera en la tornada d’un postdoc. El reportatge també va a favor de l’endogàmia… la contractació s’hauria de fer entre tots els estudiants de tot arreu!

Potser El País té els periodistes de Societat de vacances, i els substituts encara no dominen prou els temes de política universitària…

Ahir a El País hi havia una carta al director sobre les paraules que el Secretari d’Estat Quintanilla va pronunciar a Santander, i de les quals ja en vaig parlar.

Em sembla, però, que l’última frase “Combatir seriamente la corrupción de baja intensidad que menudea en nuestra enseñanza superior es la más formidable política de progreso que imaginar se pueda para nuestra Universidad, aunque naturalmente no depende sólo de la promulgación de normas jurídicas. Y, sin embargo, estamos hablando sencillamente de prevenir y sancionar la comisión de delitos (la prevaricación, especialmente) y del cumplimiento de un mandato constitucional, que es al mismo tiempo una bella lección moral y cívica: asegurar que el acceso a la función pública esté conducido por los criterios de mérito y capacidad. Es decir, estamos hablando, nada menos, que de ventilar y afianzar nuestra democracia.” segueix essent centralista. Què vol dir “accés a la funció pública”? Qué vol dir criteris de mèrit i capacitat? Qui els fixa? El govern o les universitats? La cosa no és pas tan senzilla. Capacitat per fer què?

El problema és que no es deixa prou clar per què es dota una plaça de professor, què se n’espera, quins objectius s’hi marquen,… El dia que això es faci (i no dic pas que en alguns llocs no es faci ja) s’haurà avançat molt.

Ahir a El Punt la diputada Montse Palma escrivia un article titulat L’Any de la Ciència i el potencial català. Malgrat tenir una mica d’autobombo i mirar-se el llombrígol, fa bones referències a la bona política científica. Per exemple,

Diu Claude Allègre, exministre francès d’Educació, Recerca i Tecnologia, que la qualitat de la recerca és determinant per a un país, tant per qüestions econòmiques com per l’estratègia de preparació per al futur que possibilita. La ciència dirigeix el món i la seva economia. El transforma cada cop més de pressa. Però expressa també Allègre els seus temors respecte a un sentiment creixent de por davant la ciència, l’augment de la irracionalitat, l’imperi de la immediatesa i la reacció instantània a pulsions populars sovint fonamentades en plantejaments pseudocientífics. Reivindica l’anàlisi moderada, la reflexió a llarg termini, il·luminar el futur més enllà de la gestió diària tant en la presa de decisions polítiques com en els mitjans de comunicació. Segurament no ho podem preveure tot però res és completament imprevisible. Que la ciència ens acompanyi

Per cert, segueixo sense veure l’Any de la Ciència [estatal] gaire enlloc. A Girona no el veig enlloc. Per ara.

Ahir El País portava una entrevista-reportatge a Miguel Ángel Quintanilla, Secretari d’Estat d’Universitats. L’he sentit alguna vegada i no m’ha pas desagradat.

Em va fer gràcia, però, el que diu aquest diari: “Tenemos nosotros la culpa en parte por el sistema de ayudas, ayudantes, etcétera… Pero, si me da tiempo, lo cambiaremos en esta legislatura”, se comprometió. Se refería al hecho de que es normal en España invitar a los mejores expedientes a solicitar una beca, mientras que a los que no son tan buenos “se les da una plaza de ayudante, porque no necesitan competir, sólo compiten a nivel local. Esto es gorroneo y es una mala práctica”, aseguró.

Pràcticament ja no es contracta ajudants. Aquest fet que es menciona al reportatge podia passar fa anys, però en l’actualitat és més difícil. De fet, a la UdG no se’n fan, d’ajudants, des de fa 10 anys. Ara bé, potser es refereix a altres figures contractuals que poden donar lloc a contractes permanents i per a les quals no cal ser doctor ni haver fer demostrat ser un bon professor i un investigador.

En tot cas, Quintanilla és valent.