Edunomia

He comptat les entrades del meu blog fetes al llarg de 2007. N’hi ha 312. Sense comptar aquesta.

Són diverses, fetes en moments diferents, amb inspiració variada. N’hi ha de reflexives, de resposta a d’altres entrades en blogs, que comenten la premsa, que aporten visions diferents. Això sí, aquest és un blog sense intenció política partidista. La seva intenció és parlar de qualsevol cosa que giri als voltants de la univeristat.

Hauria de fer propostes i desitjos per a 2008? No ho tinc gaire clar. Ni tan sols he estat capaç de proposar cinc blogs solidaris, en resposta a la menció que em va fer la Marta Puig! No em veig amb cor de dibuixar un mapa dels blogs que visito. El problema és que no els visito gaire, només tinc el Bloglines, que els agrega.

M’estimo més mantenir-me amb allò que vaig dir en una entrada de 2006: per a qui escric en aquest blog?

M’ha agradat l’article del New York Times “Innovative Minds don’t Think Alike“. Entre d’altres coses, diu “To innovate you have to bring together people with a variety of skills. If those people can’t communicate clearly with one another, innovation gets bogged down in the abstract language of specialization and expertise. It’s kind of like the ugly American tourist trying to get across an idea in another country by speaking English slowly and more loudly, you’ve got to find the common connections.”

O sigui, que per innovar cal reunir persones amb capacitats i coneixements diversos. Però han de ser capaces de comunicar-se, altrament quedaran subsumides pel llenguatge abstracte de l’especialització i l’expertesa.

When everybody knows that something is so, it means that nobody knows nothin’. In other words, it becomes nearly impossible to look beyond what you know and think outside the box you’ve built around yourself.

En altres paraules (catalanes), quan tothom sap que quelcom és una determinada cosa, això vol dir que ningú no ho sap. És gairebé impossible mirar més enllà del que un sap, i de pensar fora de la capsa que un mateix s’ha anat construint.

Pèr què les coses (a la Universitat)  són com són i no d’una altra manera?

En fi, pensaments de trenta-u de desembre.

Acostumem a fugir de les etiquetes. Volem ser únics, valents, originals, autèntics… Però, què són això sinó etiquetes? Essència i aspecte es conformen amb la suma d’etiquetes, tags que ens descriuen, que acaben dient qui i com som. I quan evolucionem i ens transformem, què millor que unes noves etiquetes per redescobrir-nos i mostrar-nos? Ens coneixeràs pels nostres tags…

 Aquesta és la presentació del blog TAGejant-nos, un nou servei de la CCRTV.  De fet, hi ha molts d’altres blogs, relacionats amb el 3cat24.

El que em fa més gràcia és la discussió sobre el verg “tagejar”. Encara que en català podria ser “etiquetar”, per als blog-aires és molt més clar “tag-ejar”.

A la UdG estem pensant en una cosa relativament innovadora: la tagsonomia de la recerca. Ens passrem el dia tagejant!

La revista Science (gràcies, Enric!) acaba de publicar el que considera els 10 aspectes més rellevants dels avenços científics de 2007. A part de l’avenç en temes de computació no clàssica(confinament dels estats de spin dels electrons), l’anomenada spintrònica, m’agrada veure com al lloc 10è hi ha la demostració que el joc de dames, ben jugat per ambós oponents, porta a un empat.

El jocs de dames (checkers o draughts) ha estat tractat per en Martin Gardner en els seus articles matemàgics (o metamàgics) a Scientific American, i recollit al llibre The last recreations. Hydras, Eggs and Other Mathematical Mystifications.

M’agrada molt l’anàlisi (i retroanàlisi) de jocs. Per exemple, hi ha una tesi doctoral que demostra que, si es juga bé al 4 en ratlla, el jugador que comença guanya. Me l’hauré de mirar bé, perquè jo hi solo perdre. No sóc prou bon matemag.

Referència: Programa Chinook (s’hi pot jugar per Internet)

L’entrada de l’Enric Canela sobre Opinions de la CRUE sobre la recerca m’ha fet pensar altra vegada en les funcions del professor universitari…

No sé si seria possible que cada professor s’ubiqués on volgués d’un diagrama ternari (un triangle on la ubicació comporta un percentatge de cadascuna de tres variables, que sumen un 100%. En Termodinàmica es fa servir molt.

Més interessant encara: es podria comparar la ubicació que es posa cada professor a sí mateix, i la ubicació que li donen els companys, avaludors externs… Potser descobriríem coses valuoses.

Ara bé, primer hauríem de posar-nos d’acord en quines són les tres variables que defineixen l’activitat d’un professor universitari. I han de ser variables independents. Si descobrim que n’hi ha més, caldrà fer-hi una anàlisi de components principals, però llavors tot plegat es complicarà.

Les dues darreres setmanes de desembre han estat molt complicades i no he tingut temps de comentar alguns dels molt interessants posts de l’Enric Canela. La seva entrada La qualitat de la recerca i el nombre de citacions aporta nova llum al tema de l’avaluació de la recerca. En particular, fa referència a la pregunta del Higuer Education Policy Institute sobre si índex d’impacte és igual a qualitat de la recerca. La resposta que donen és que no.

Francament, estic content que hagin arribat a aquest resultat, però també he de dir que això ja ho sabíem des del primer dia! Bromes a part, m’agrada que l’HEPI mencioni que avaluar (assess) la recerca pot ser força car, tediós i buròcrata. Jo mateix ho he patit a la UdG. Al 2005 es va establir un mecanisme molt interessant d’avaluació, però que demana moltes hores de feina als serveis administratius de la unviersitat - i total per repartir pocs diners.

Ara mateix estem pensant en fer servir pocs indicadors. I de fet, el millor és el sistema de peer review (avalaució per parells). Resol el tema dels diferents indicadors per àrees. No tot són pas flors i violes, però. L’avaluació per parells comporta despesa de temps i una bona organització.

Recomano la lectura de l’entrada de l’Enric Canela i dels informes que s’hi esmenten. Seguirem en el tema.

Fa dies que ho tinc guardat al meu bloglines… A les lleixes hi ha llibres, que es poden tombar… i que poden aguantar-se bé amb parèntesis de tota mena. Curiós i original.

Gràcies a Slashdot.com he vist que s’està desenvolypant un aparell de lum sincrotó de sobretaula. Potser podrem fer servir el nou aparell que s’ha de construir prop de la UAB, al Vallés, i fer primer proves al nostre laboratori…

Ja no hi ha gaire diferència entre casa i feina. Millor dit, la frontera s’està esvaint. A la feina s’hi fan tasques relacionades amb la vida privada, i a casa s’hi treballa, sobretot ara que hi ha connexió permanent a Internet.

En el cas d’investigadors i professors universitaris, segurament això és encara més veritat. En un interessant article de Slashdot.com, es reflexiona sobre les conseqüències de tenir accés permanent a Internet a casa.

Per un altre cantó, a Educause Review s’hi discuteix sobre la conveniència o no de facilitar l’accés permanent a Internet als estudiants durant les classes. En les conclusions d’aquest article queda clar que hi ha avantatges i incovenients, com sempre.