Adéu, tele de tub, adéu, raigs catòdics.

Vaig crèixer amb tu, des de petit que vas formar part del meu món.

Em feies companyia, m’ensenyaves les coses del món.

Eres testimoni de la història, en blanc i negre, després en color. Amb un, dos, tres, cent, mil canals. Amb comandament digital (el dit) i a distància (el dia al comandament a distància).

Pesaves molt. Massa. T’havies anat fent gran. Primer 20 polzades, fins fa poc 32.

Abans duraves 20 anys. Fa quatre anys et vaig comprar. Pocs dies després vaig saber que duraries poc, les teves enemigues de plasma i LCD et farien despárèixer.

Fa pocs dies vas decidir no voler-te engegar. Has d’entendre-ho. Vam haver de comprar una tele LCD. Ens has servit 4 anys.

Has d’entendre-ho, aquest matí t’hem hagut de portar a la deixalleria. No podies continuar ocupant tant d’espai al menjador de casa.

Adéu, teles de raigs catòdics, ens heu servir fidelment durant molts d’anys, al menjador, a la cuina, a la taula del despatx de la Universitat, a les sales d’usuaris de centres de càlcul, a les aules informàtiques. Gràcies per tantes coses. Per exemple, per escalfar-nos quan feia fred. Per aguantar els post-its (molt posterios a la vostra invenció). Per fer-nos compnayia durant l’estada a Califòrnia. Adéu, terminal VT-100 que em vas iniciar a la tesi doctoral. Adéu, superpantalla Silicon Graphics de la meva primera workstation a Girona.

Benvingudes, teles i pantalles LCD.

(nota: potser és nostàlgia, però a la cuina encara hi tenim una tele de tub petita, i consevem encara una tv de 6″ russa comprada fa molts d’anys a Andorra, en blanc i negre. Funciona perfectament.)