En la seva edició d’ahir, dissabte 14/9/07, La Vanguardia portava un article sobre la situació de les Universitats, i citava un informe del think tank Bruegel (gràcies Enric Canela). He volgut esperar a un matí calmat de diumenge per llegir-me’l una mica.
Per començar, aquest informe té un punt feble molt important: es basa en el rànking d’universitats de Shanghai, que ja mostrat diverses vegades que està mal fet. De fet, n’acaba de sortir una nova versió (2007) durant l’Agost.
Ara bé, malgrat que una important font de l’origen de dades d’aquest informe Bruegel és incorrecte, la metodologia que fa servir és força bona, perquè intenta correlacionar les posicions en el rànking de Shanghai amb el seu pressupost i amb diverses característiques de les universitats, com el seu caràcter públic/privat, forma de govern o la seva autonomia.
Una crítica que faig al rànking de Shanghai, a part de fer servir una metodologia incorrecta, és que no adreça allò que se’ns diu avui en dia que ha de ser una bona universitat. No té en comtpe la transferència del coneixement, ni tampoc la tercera missió de les universitats. En canvi, l’informe Bruegel apunta una mica cap a la direcció correcta (perdó, en la direcció que ens marquen els nostres governs) en analitzar la influència del número de patents en la qualitat de les universitats.
És una bona universitat aquella que proporciona Premis Nobel, o bé aquella que situa els seus graduats en bones feines? Aquella que publica en Science o Nature o aquella que patenta? Ja n’he parlat moltes vegades, no hi ha un sol model d’Universitat. De fet, l’informe Bruegel ho reconeix al final:
So far, our partial evidence, which will be further examined in a forthcoming Bruegel Blueprint, leads us to believe that there is more than one university system that works and, therefore, that there are diverse paths to university reform.
Com que les dades que fa servir l’informe Bruegel no són bones, no val la pena analitzar les conclusions. Però si el rànking que es fes servir fos millor (per exemple fent servir el rànking del THES), potser sí que les conclusions serien rellevants. En tot cas, arriben a una qüestió important: cal millorar el sistema de govern i cal donar més autonomia, acompanyada d’una rendició de comptes.
Annex: problema metodològic: el rànking de Shanghai té un 90% de component absolut (com més gran una Universitat, més gran un índex), i un 10% de relatiu. L’informe Bruegel fa un esforç (no estic pas gaire segur que el procediment sigui bo) per ponderar-ho per grups d’universitats (en general, estats). El 10% de ponderació del rànking de Shanghai, doncs, es torna a ponderar a l’informe Bruegel. Però al menys pondera una mica el restant 90%.
Nota: seguiré estudiant aquest informe Bruegel!
Una altra nota: ahir a El Períodico un article d’opinió proposava la creació d’un rànking específic “espanyol/iberoamericà”… ja el comentaré.