En una columna titulada “Ens la juguem” a l’Avui de 5/3/2007, a propósit de l’Any de la Ciència, Ada Castells parla del prestigi de la gent de ciències i de la gent de lletres. Diu aquesta periodista que
No s’ha de treballar exclusivament per generar titulars i buscar finançaments inesperats, sinó per crear un pòsit perquè la població estigui més educada científicament. S’ha de reconèixer, anem peix. Prova de la poca importància que es dóna al coneixement científic és que els qui fan batxillerat artístic i humanístic el deixen de veure als setze anys. A partir d’aleshores ja ningú els torna a parlar d’ecologia, de medicina, de química… i, a tot estirar, els cauen matemàtiques socials. En canvi, els qui fan el batxillerat científic i tecnològic continuen potenciant molt la llengua, la història i la filosofia que, amb raó, no es veuen només com a assignatures de lletres sinó com a eines per anar pel món tant si et passes la vida en un laboratori observant l’evolució de les algues com si escrius novel·les.
També afirma que
El que passa a les aules és paradoxal. Després, en el món real, el prestigi de l’home de lletres ha caigut en picat i el científic, en canvi, és el guru del nostre temps: diu com ens hem de comportar per no caure malalts, què hem de fer per salvar el planeta i, fins i tot, quant de temps durarem com a espècie. Tot plegat hauria de ser menys esotèric, perquè la ciència no fos vista com un tresor que només posseeixen unes quantes ments privilegiades sinó un coneixement de tots que hem de defensar. Diuen que ens hi va la vida.
D’acord comletament amb la primera frase! Però no pas amb la primera part de la segona! La gent de lletres segueix tenint reconeixement social, Per a mí és a l’inrevés… el científic (sobretot si és químic) no està ben valorat. Ara bé, m’agrada el final de la seva columna… la ciència és un tresor, però l’hem de compartir tots plegats. I els científics l’hem de saber compartir. Per això, a més de fer avançar la frontera de la ciència, a part d’aplicar-la a casos particulars, l’hem de saber explicar, i hem de saber dir com fem servir els diners públics.
Ciències i Lletres no són excloents. Sumen. O son dos cares del mateix: de la nostra Cultura.
Si s’arriba a aplicar l’assignatura de “Ciències per al món contemporani” al batxillerat ja no podrem dir que els de lletres deixen de tractar amb la ciència als setze anys. Com dius, tan ciències com lletres formen part de la nostra cultura, i l’aprenentatge d’ambdues és important.