Ahir a El País hi havia una carta al director sobre les paraules que el Secretari d’Estat Quintanilla va pronunciar a Santander, i de les quals ja en vaig parlar.
Em sembla, però, que l’última frase “Combatir seriamente la corrupción de baja intensidad que menudea en nuestra enseñanza superior es la más formidable política de progreso que imaginar se pueda para nuestra Universidad, aunque naturalmente no depende sólo de la promulgación de normas jurídicas. Y, sin embargo, estamos hablando sencillamente de prevenir y sancionar la comisión de delitos (la prevaricación, especialmente) y del cumplimiento de un mandato constitucional, que es al mismo tiempo una bella lección moral y cívica: asegurar que el acceso a la función pública esté conducido por los criterios de mérito y capacidad. Es decir, estamos hablando, nada menos, que de ventilar y afianzar nuestra democracia.” segueix essent centralista. Què vol dir “accés a la funció pública”? Qué vol dir criteris de mèrit i capacitat? Qui els fixa? El govern o les universitats? La cosa no és pas tan senzilla. Capacitat per fer què?
El problema és que no es deixa prou clar per què es dota una plaça de professor, què se n’espera, quins objectius s’hi marquen,… El dia que això es faci (i no dic pas que en alguns llocs no es faci ja) s’haurà avançat molt.
La veritat és que la frase està mol bé, però què? Jo deia fa uns dies al bloc (http://www.enriccanela.cat/index.php/2007/08/22/noticies-de-la-premsa-duniversitats-recerca-i-tic-del-18-19-20-21-i-22-dagost/) que el secretari d’Estat comentava que canviarà algunes coses per tal d’evitar que els mediocres treguin el lloc als més bons. Diu que a la universitat espanyola és fàcil viure de gorra i progressar aprofitant-se d’altres. D’acord, però que vol fer, com lliga una possible acció seva amb l’autonomia? Sisplau, que no em salvin, que em deixin equivocar-me. No crec que el secretari d’Estat tingui cap intenció d’interferir en l’autonomia, no em sembla aquesta la seva filosofia, però potser a alguns rectors els hi agradaria. L’autonomia per molts és una llauna, obliga a prendre decisions.
L’intervencionisme m’agrada poc.