Ahir 30/4/07 El País tractava sobre l’informe sobre finançament, on hi ha participat el company blogger Enric Canela, Entre d’altres coses, m’agrada el que diu García Lausín: “Hay que tener en cuenta el contexto de cada carrera. Bajar al detalle y ver si cuando los índices de repetición y abandono son altos, estos son atribuibles a la calidad de la docencia”. Ahir ho comentava: cal tenir en compte les característiques dels estudiants. No és el mateix fer classe a un estudiant amb un 9 de selectivitat, que tindrà un rendiment acadèmic excel.lent amb independència de com se li faci la docència, que no pas un estudiant de 5. És als estudiants de qualificacions mitjanes-baixes que cal destinar-hi un especial esforç innovador. En aquesta franja és on cal analitzar (també) si les universitats ho fan bé.
Aquest informe me n’ha recordat un altre: Universidad 2 mil, de Josep M. Bricall. Tinc la impressió que algunes o força coses ja s’hi havien dit. Crec que les idees assenades de l’informe sobre finançament, de l’informe Bricall o de qualsevol informe racional no deuen pas diferir gaire. El gran problema rau en l’hora d’aplicar les solucions proposades. El govern de les universitats, la manca de rendició de comptes, l’avaluació dels òrgans de govern de les universitats, …
El sistema universitari és molt autocrític. Malgrat que els seus governants són funcionaris i per tant treballadors totalment estables, la majoria volen millorar i canviar. La diferència amb d’altres àmbits de l’administració és que poden fer-ho, perquè les universitats tenen una gran autonomia. L’únic problema és la dependència electoral de col.lectius (que no pas persones) amb reivindicacions legítimes i comprensibles, però que dificulten avançar en la direcció adequada. Altrament seríem molt més enllà.