El dominical d’ahir 24/6/2007 d’El País porta un article de Trias de Bes sobre el síndrome de les finestres, és a dir, sobre el fet que cada cop més es fan vàries coses a l’hora i és difícil concentrar-se. D’aquest tema n’he parlat alguna vegada, de fet estem en l’economia de la distracció o de la interrupció.
Jo no estic pas d’acord en què la multitasca sigui dolenta, ni que no es puguin fer bé dues coses a l’hora (de fet, es fan amb el repartiment de temps, no es poden fer dues coses simultàniament, com bé saben els il.lusionistes).
Em fa gràcia que un sortit un programari, Dark Room, que és un processador de textos molt senzill, que ocupa tota la pantalla. sobre fons negre, per tal de facilitar la concentració en allò que s’escriu. Jo ho puc igual: obro una finestra MS-DOS a pantalla completa i engego el WordPerfect 5.1.
Hi ha síndrome de les finestres a les Universitats? Crec que sí. Es demana que es facin moltes coses, i es demana que es facin ben fetes. Un professor ha de ser un excel.lent docent, investigador, divulgador, innovador, transferidor del coneixement, emprenedor, empresari, gestor, governant, conciliador de la vida laboral i familiar… Un professor-investigador inverteix temps en demanar, gestionar, justificar… Les darreres novetats als projectes del MEC fan que encara sigui més difícil, perquè moltes despeses de la recerca no s’hi poden imputar.
El procés de Bolonya, nous mètodes d’aprenentatge, conferències, impartició de cursos, … Volem i hem de fer moltes coses, i fer-les correctament. Se’ns avalua i volem ser avaluats. El personal de suport no s’incrementa, i en alguns casos fins i tot disminueix la disponibilitat efectiva d’aquest suport.
Com es resol això? Fent servir el Windows Universitari. Fent servir eines d’eficiència. Però pot arribar un moment en què el rendiment no pugui pujar més. Cal anar amb compte.
Existeix una dita catalana que diu: “Home de molts oficis obté pocs beneficis”. Això em deia la meva avia quan veia que estudiava batxillerat, estava apuntat a bascket, donava classes particulars, aprenia a tocar la guitarra i feia anglès. Amb el temps he anat veient que de totes les activitats que realitzava de cap d’elles podia extreure ni la meitat dels coneixements que em subministrava. Estava el que se’n diu saturat i mantenia tot plegat amb l’anomenada regla del mínim esforç. L’anomenat síndrome de les finestres crec que predestina a individus amb talent i il·lusió per a certes activitats a no poder destacar o realitzar bé la seva feina pel fet que aquesta és massa plural.
Tenim coneixements i informació per realitzar més tasques de les que realment podem dur a terme i la nostra única defensa davant daixò és fer un desenvolupament multitasca que afecta la qualitat del nostre treball.
Penso el mateix que en Lluís Díez, que a causa del síndrome de les finestres ens predestina a individus amb talent a no poder destacar en un àmbit concret. Segur que Rafael Nadal no va patir aquest síndrome, de petit estava dedicata al tennis en cos i anima. Per exemple ara mateix estic escribin aquest comentari, imprimint uns apunts d’una asignatura i la gent pel msn m’esta parlant, quan torno a escriure el comentari tinc que llegirme les dues ultimes frases per entendre que estava dient. Seria millor que nomes tingues obert aquesta pagina…
Sóc estudiant d’Humanitats i, pel que fa a la naturalesa de la meva carrera, la interdisciplinarietat és bàsica. No critico en absolut l’especialització, però em sembla que no és l’única opció vàlida. En un món com l’actual, penso que és molt necessari que hi hagi almenys un sector de la població que tingui un àmbit de coneixements molt ampli que li permeti tenir una concepció global del món. Això és possible, en gran mesura, gràcies a les noves tecnologies que han facilitat enormement l’accés a la informació. El món, la societat, cadascun de nosaltres funcionem com un ecosistema. En aquest sentit, crec que és molt important que hi hagi grans especialistes sobre tots els àmbits del coneixement, però també persones no tant especialitzades que puguin conèixer aquests ecosistemes en el seu conjunt.
Pel que fa a la manera de treballar, crec que és interessant recordar que no es poden fer dues coses alhora i, molt menys, pensar en dues coses alhora. A més, s’han fet estudis que demostren que el rendiment baixa quan es realitzen dues o més tasques de manera simultània (és a dir, passant d’una a l’altra ràpidament, com amb les finestres de Windows o mirant la televisió mentre es treballa), el rendiment baixa considerablement.
Estic d’acord amb que lo ideal sería la interdisciplinarietat i la funcionalitat del sindorme de les finestres, però personalment crec que és imposible.
Societats grans com és la xinesa ja fa anys que això ho tenen assumit i de fet des de petits els nens són “programats” per especialitzar-se en una disciplina de forma individualitzada amb la que acabarán destacant pel gran esforç que hi dediquen.
Aquest mentalitat poc a poc també es va introduint a la universitat. Només cal mirar anys enrere per adonar-nos de que cada vegada més es van fragmentant les carreres i la especialització és més necessària.
En el meu cas i com a estudiant de biotecnologia, crec que es impossible un bon biotecnòleg amb el síndrome de les finestres, hi ha massa disciplines incloses en aquesta mateixa carrera com per dominar-les totes.
Per altra banda, la distracció i el fer múltiples tasques alhora (síndrome de les finestres) crec que és la forma no organitzada de treballar. Quan hi ha molta feina es absolutament necessari planejar les tasques a realitzar i no intentar abarcar-ho tot ja que, d’aquesta manera, s’obtenen uns resultats mediòcres.
“Poc a poc i bona lletra”. Una dita com és aquesta, podriem dir que és una forma de treball completament oposada al síndrome de les finestres.
Penso que un sistema de treball com el síndrome de les finestres, si que et permet realitzar diferents tasques al mateix moment i, d’aquesta manera, POTSER aprofitar més el temps disponible, però estic ben segura que la productivitat de les diferents tasques no serà la mateixa que la que es podria aconseguir si es fes “a poc a poc i bona lletra”, és a dir, dedicant-se a fer una sola cosa i, sobretot, que estigui ben feta.
Seria ideal que la gran majoria d’individus fossin interdisciplinaris, però penso que, en els temps que vivint, on cadascun dels camps de treball es van fent tant extensos i inabarcables, és molt díficil portar-ho a terme, per no dir que és impossible.
Una forma organitzada i, sense dubte, eficaç és centrar-se en aquella activitat que es vol realitzar, quan s’acabi, ja farem la següent.
Estic totalment d\’acord amb el síndrome de les finestres. En aquest món actual se\’ns demana molt!!Per exemple, en el meu cas,estic cursant una llicenciatura. He de cursar assigantures presencials, on he d\’entregar multitud d\’exercicis,treballs,…; he de fer pràctiques amb els pertinents informes, a més de fer varis cursets o assignatures de lliure elecció, on també he d\’entregar exercicis i treballs.Tantes activitats perquè? Si encara que m\’esforci no puc donar el 100% en una tasca?He de repartir tot el meu esforç i temps en totes les altres. Per a aquesta societat som com ordinadors com més multitasca millor!!
No es pot generalitzar.Ni tothom té les mateixes capacitats per treballar en mil i una històries alhora, ni tothom té la necessitat de fer-ho. Evidentment, que quan més elevat sigui un sou, mes responsabilitat haurà de recaure en aquest, i segurament això assenyalarà més capacitat per a realitzar diferents tasques alhora. No obstant, cadascú coneix les seves limitacions. Per això estic totalment en desacord amb el sistema educatiu actual, a la universitat es ve a aprendre, i no a que ens converteixin en uns futurs treballadors molt rentables….
En part d’acord, en part no. La globalització de les comunicacions ens està portant a uns nivells d’auto-exigència força elevats; si vols ser algú important al món has de competir amb moltísimes persones, has de tenir un ventall d’habilitats i a un nivell molt alt. Si és això el que vols, prepara’t per sofrir no només el síndrome de les finestres… però naturalment hi han alternatives i, sobretot, la possibilitat de dir “fins aquí he arribat”.
A la universitat, com a punta de llança de la educació superior, les exigències són altes, però la responsabilitat també. És una feina que no està a l’abast de qualsevol, i de la qual depén la formació de les nostres properes generacions. Però crec que aquí el síndrome de les finestres està forçat per les administracions, en no donar els suports necessaris per poder desenvolupar les tasques del col·lectiu docent, i que potser és més greu que en altres sectors per la importància del rol. Estem canviant els plans d’estudi, integrant coneixements i mètodes amb Europa, i posant tota la responsabilitat en les espatlles dels docents, a la vegada que no ampliem els recursos. Més responsabilitats, més auto-formació, més rendiment, però igual inversió. Aquest és el problema.
És totalment cert que patim el síndrome de les finestres i, encara que no ens agradi, vivim a una societat on constantment se’ns exigeix estar pendents de moltes coses alhora i, no sol això, sinó a més invertir un gran esforç en cada tasca. En el meu cas, també necessito posar la pantalla negra quan escric amb el word (ara mateix ho estic fent) ja que sinó estic constantment mirant el correu, facebook o parlant pel xat. Hi ha una part positiva en ser capaços de realitzar diferents tasques a la vegada, ja que, en el meu cas per exemple, estudio biotecnologia i se m’exigeix saber una mica de diferents àmbits, la qual cosa em permet abastar diferents àmbits de coneixement. D’altra banda, però, el fet d’haver de fer moltes coses alhora moltes vegades no ens permet fer-les com ens agradaria i per tant, no podem adquirir uns determinats coneixements de manera àmplia i profunda, sinó sol tenir-ne algunes nocions. Un altre aspecte negatiu és que el fet d’estar pendent de moltes coses alhora pot provocar inquietud i estrès a les persones i, al cap i a la fi, això pot fer baixar el rendiment a més de que no permet gaudir del que un està fent en un determinat moment.
Per tant, crec que és necessari intentar concentrar-se en una determinada tasca encara que sigui difícil, i fer les coses una per una i tranquil·lament, ja que és com s’obtenen uns millors resultats tant a nivell professional com personal.
Com sempre m’ha dit la meva mare “Vísteme despacio que tengo prisa” i es que penso que “El síndrome de les finestres” es una forma no organitzada de treballar, de voler fer moltes coses a l’hora i acabar fent les coses malament o a la meitat. Almenys des de la meva experiència sempre que he volgut fer moltes coses un mateix dia he acabat obtenint uns objectius molt diferents als que m’havia proposat abans de començar i no només això, el meu rendiment ha estat més baix del normal. En canvi, quan de mica en mica vas fent les coses t’acabaran sortint millor, perquè com diu el refrany “ de mica en mica s’omple la pica”.
Per experiència diré que si tens moltes finestres obertes al final o bé no acabes cap o bé les acabes totes i malament o bé, en els millors dels casos, acabes algunes i les altres donen pena. No se si es la societat la que cada vegada més demana multi tasca o som nosaltres mateixos que ens estressem sols amb tanta tecnologia. Volem estar a tot arreu i només ens produïm ansietat i estrés. És millor una bona planificació i anar pas per pas, així segur que s’acaben totes les tasques.
Aquesta és una qüestió complexa. És evident que per tal de poder assolir l’èxit en un determinat camp és necessari dedicar-hi tot el temps possible, deixant de banda tasques secundaries i per tant especialitzar-se en aquest àmbit. Això fa pensar que l’especialització seria el camí per tal d’assolir l’èxit. D’altra banda és igual d’evident que un especialista en qualsevol camp, necessita d’un equip que pugui desenvolupar les tasques per a les quals no està preparat. En ocasions la compenetració dins dels equips és complexa i per tant és necessari que “l’especialista” sigui capaç, com a mínim, de saber comunicar el que realment necessita, i fins i tot, de realitzar feines paral•leles per tal d’assolir el seu objectiu.
Certament la multiespecialització de la tecnologia ens està conduïnt a una manera de viure fins a un cert punt “estressant”. Però també és evident que, sense aquestes eïnes, no podríem dur a terme amb eficiència tasques tant senzilles com fer una fulla de càlcul a l’excel. El fet és, fins a on podem arribar? Fins a quin punt som capaços de mantenir l’estat de “multitasca” no només en horari laboral, sinó també en l’àmbit personal. La tecnologia ens ha de servir per millorar la nostra qualitat de vida, encara que existeixen efectes col·laterals com l’estrés.