Edunomia

Una entrada de l’Educause Quarterly parla de la diferència entre Asynchronous and Synchronous E-Learning (aprenentatge a distància asíncron i síncron). EL primer és el tradicional ensenyament a distància, que ja feia la UNED fa uns anys i després la UOC, i el segon és el que permet aprendre a distància amb una interacció molt més gran i en “temps real”.

Two basic types of e-learning are commonly compared, asynchronous and synchronous. Until recently, e-learning initiatives mainly relied on asynchronous means for teaching and learning.3 However, recent improvements in technology and increasing bandwidth capabilities have led to the growing popularity of synchronous e-learning.

Aquest article és força interessant, però m’ha resultat especialment revelador pels canvis metodològics a la Univeristat. Les classes magistrals, els exàmens finals… són un sistema de docència asíncron. En canvi, el treball continuat i la seva avaluació, la utilització (intel.ligent) de les TIC, el contacte constant amb el sistema d’aprenentatge d’un Universitat… és un sistema de docència síncron.

La disponibilitat constant de la Internet, el fàcil accés als materials dels professors i als proporcionats per l’organtizació docènt caracteritzaran el futur immediat. Una nova Universitat on l’ensenyament síncron acompany l’asíncron, clàssic. La seva coexistència és la que ha de permetre que tothom pugui estudiar i aprendre. Combinar-los sàbiament farà un sistema d’ensenyament superior molt millor.

En el darrer número d’Educause Review hi ha una interessant reflexió sobre l’e-scholarship, és a dir, sobre a recerca i l’¡estudi que és intensiu en informació, intensitu en dades, distribuït, col.laboratiu i multidisciplinari.Aquesta oaraula (erudició) ja l’he fet servir en un parell d’entrades.

Sobre l’e-scholarship, l’article diu que

E-scholarship, as a form of scholarship enabled by cyberinfrastructure, should be viewed as evolution more than revolution. The pace of that evolution varies widely within and between disciplines, campuses, and countries. Distributed and multidisciplinary collaborations are both facilitated and complicated by cyberinfrastructure. Similarly, the changing forms of information and the spreading data deluge offer not only a wealth of new research opportunities but also a daunting array of new challenges. Colleges and universities can minimize the challenges and maximize the opportunities by implementing campus cyberinfrastructure strategies that focus less on the technology per se and more on advances in scholarship and learning—that is, strategies supporting the “scholarship” in e-scholarship.

• No estracta de cap revolució, sinó d’una evolució
• La velocitat a la qual s’evoluciona depèn de les disciplines, dels campus i dels indrets.
• Les ciberinfrastructures faciliten i compliques les coses alhora.
• Hi ha noves oportunitats de recerca, però també nous reptes a superar.
• Les polítiques de TIC han de centrar-se menys en la tecnologia per sí mateixa, i adreçar-se més a les millores en la docència, l’estudi i la recerca - totes les estratègiies que facin avançar l’”e” d’e-scholarship.

I sobre la Ciència, aquest article menciona que Wired va esmentar que la Ciència es pot limitar a fer mineria de dades:Això sí que és un canvi!

Although the data deluge presents the most immediate challenge for information technology strategy, academic planning, and research infrastructure, it is also the area of e-scholarship most subject to hype. Wired recently pronounced that science no longer needs theory, models, metadata, ontologies, or “the scientific method”: mining the data deluge replaces all of them

És això la fi del Mètode Científic?

En Quim Bosch publica una entrada al seu blog Eureka titulada “Where are you from“, one xplica la dificultat d’expressar d’on és quan és lluny de casa. Jo també hi he passat, per aquí, i puc entendre força el que diu.

Això m’ha fet pensar altra vegada en el tema de quina és la societat a la qual pertanyo. Què vol dir ser gironí, català, espanyol, europeu…

Sempre he pensat que els jocs olímpics són interessants pel que fa a l’esport individual. A nivell col.lectiu, igual que en campionats de futbol o bàsquet, són poc rellevants, ja que s’enfrenten equips de potència diferent. És força absurd que juguin USA contra Suïssa, ja que juga una població de 300 M contra una de 5 M.

El que seria interessant és recuperar una mica el sentit més clàssic de les ciutats o àrees metropolitanes, amb equips que s’haguessin anat formant amb el temps, a partir d’uns processos de formació. Per això l’esport universitari americà té gràcia. Pensant-ho bé, per això les universitats com la de Girona tenen la seva raó de ser: són universitats que confereixen caràcter a un territori metropolità-comarcal. Per això m’agrada que les olimpíades siguin organitzades per una ciutat.

El tema de les seleccions és emocional. El que cal mirar no és pas de fer-ne més, sinó d’abolir-les. Les seleccions divideixen. Cal buscar coses que uneixen els pobles, no pas que sembrin la zintàniz.

He defensat moltes vegades el domini no territorial “.edu” per a la meva universitat. Per això defenso una internet no territorialitzada, per axiò no vull un FaceBook que repliqui països , per això vull la meva pàgina de Google en anglès. Ser català no és voler una selecció esportiva, ser català és voler-ho ser en el dia a dia. Em vaig unir al grup Catalans 3.0 de Facebook. De moment, excepte del seu promotor, no hi he trobat idees novedoses.

Cal no anar contra ningú, sinó anar a favor de tothom.

La publicació per part del Ministeri corresponetn de la llista de professions relacionades amb els nous graus crec que porta a la confusió. Regular professions deu ser un tema complicat, i per això hi ha tantes dificultats amb les enginyeries.

Gràcies al decret m’he adonat que ho mateix estic implicat en dues professions: químic i professor d’universitat. La primera, regulada pel Ministeri d’Indústria, i la segona, regulada pel de Ciència i Innovació (tampoc sé si exactament aquesta és l’expressió correcta - regulada, teledirigida, orientada o filutapicada).

Em fa gràcia que les professions de físic i químic estiguin relacionades amb Indústria, mentre que la de biòleg està relacionada amb Ciència i Tencologia. Els geòlegs estan reconegut pel Ministeri de Medi Ambient, i la professió de matemàtic no existeix. Tampoc no existeix la professió regulada d’ambientòleg.

Serà difícil explicar a la Societat que amb la mateixa durada d’estudis, alguns donen unes competències d’un tipùs iun altres estudis dónen més competències professionals. No es diu “a igual feina, igual salari?” doncs aquí seria “a igual durada d’estudis, igual nivell de competències”… o s’està donant la raó a qui critica l’estructura dels nous graus. Com podem explicar això clarament als pares, futurs estudiants, avis, gent del carrer… Ahir mateix uns amics em deien que tenien clar que a partir d’ara caldrà un màster per assolir una competència professional, i que caldrà pagar-lo a preu real. És la desinformació existent, espero que entre tots poguem esclarir les idees, pel bé de la Univeristat Pública.

Realment és possible que l’accés a la funció pública, amb uns estudis de 4 anys,s igui al nivell A per als graduats en química i al nivell B per als graduats en infermeria? Ho trobaria molt injust.

Embollica que fa fort.

A finals de setembre vaig portar a arreglar el meu portàtil, perquè se me n’havia esquerdat la panatlla. Fa pocs dies me l’han tornat arreglat, i avui he fet el canvi d¡informació des del portàtil que tenia temporalment.

Arofitant l’estona que la informació ha viatjat d’un a laltre (passant per un disc USB extern), he vist un recull de palíndroms a la revista SEMAGAMES, dedicada fonamentalment a palíndroms.

Per això el títol d’aquesta entrada és palindórmi, igual que aquest número primer (no ho he comprovat!), que és cap-i-cua i que si es gira o reflexa segueix essent el mateix!

No si la meva ve mal, i son…

Molt interessant l’entrada d’Antonio Arias al seu blog sobre Indicadors i cultura dels resultats (un altre tipus de cultura? Està de moda, aquesta paraula?). Com sempre quan parla d’Universitats, les seves reflexions i opinions les trobo força encertades i útils.

Arias fa servir també l’expressió cultura de l’indicador, i hi afegeix un acudit (que no acabo d’entendre, ja l’hi he preguntat). Em va molt bé, ja que a la UdG estem en ple desenvolupament del Pla Estratègic 2008-2013.

He trobat en aquesta entrada una definició alternativa d’eficàcia i eficiència:

La doctrina nos recuerda que se puede ser eficaz y poco eficiente, muy eficiente pero poco eficaz y muy eficiente aunque poco económico. Rafael Puyol, Ex-rector de la UCM, solía recordar que la eficacia es hacer lo que hay que hacer y, consecuentemente, pertenece al reino de la sabiduría; mientras que la eficiencia es hacer las cosas bien y, por lo tanto, pertenece al ámbito de la técnica y de la motivación. Es decir, que en los niveles directivos la virtud se llama eficacia; y en los del funcionariado se llama eficiencia.

Crec que seria més fàcil definir eficiència com la primera derivada d’eficàcia. Un dia em dedicaré a escriure-ho…

Finalment, Arias parla de la missió:

la misión debe incluir:- ¿Qué quiere conseguir el programa?
- ¿Qué problemas se quieren solucionar?
- ¿Quién sale beneficiado?

Una definició clara i útil

Els diaris omplen rius de tinta negra, als apartats normal i ecnònimc, sobre les reformes universitàries al marc de Bolonya. Amb arguments repetitius i matxacons que no sé si ajuden gaire a clarificar un panorama complex.

M’agrada, però, que en l’article d’ahir a El País, titular “Es el dinero, estúpido”, hi hagi manifestacions amb seny com les de l’Enric Canela:

“El principal problema es que no se saben exactamente los costes. Hay que redefinir el modelo docente, los gastos de los másteres y los complementarios de la investigación. Entonces se sabrá lo que necesitamos exactamente”, dice el catedrático de Bioquímica y Biología Molecular de la Universidad de Barcelona Enric Canela, quien fue uno de los miembros de la comisión del Consejo de Universidades que analizó la situación financiera del sistema. Ésta es la prioridad en la que todos coinciden.

Només un parell de comentaris: aquest paràgraf no s’entèn. No sé ni què significa per a la UdG.

Las universidades que están en números rojos (es decir, con déficit en sus operaciones no financieras por variados motivos) son 10. De ellas, están en una situación menos drástica las de Valladolid (1,85%), Barcelona (3,82%), Girona (3,07%), Politécnica de Cataluña (3,00%), Alcalá de Henares (7,53%) y UNED (0,89%). Pero hay cuatro -Zaragoza (2,73%), Burgos (2,45%), León (2,67%) y Salamanca (0,22%)- que se encuentran en una situación de déficit “preocupante”, ya que tienen lo que se llama “ahorro negativo”. Esto quiere decir que los recursos que generan ni siquiera cubren sus gastos de personal y funcionamiento. Algunos centros (como la Politécnica de Cataluña o la de Barcelona) tienen déficit, sobre todo, porque hacen más investigación para la que no reciben suficientes recursos.

Sobre la movilitat, crec que si hi ha prou ganes, ara ja és possible: es tracta de la Comissió de Serveis.

El Gobierno planea, de hecho, permitir la movilidad del profesorado entre universidades durante cinco años, algo que ya se verá si tiene adeptos.

I sobre les tutories en el nou marc de Bolonya i la preparació de classes, l’esborrny d’Estatut del PDI no ho posa fàcil. Crec que El País simplica massa quan diu

hasta ahora el profesor trabaja 1.500 horas al año de media, incluidas tutorías a las que a veces no va nadie. Con Bolonia, esas tutorías son obligatorias, forman parte de los créditos del alumno. Esto impide a los docentes usar esas horas (las mismas que ahora en total, más o menos) para otros fines, como preparar clases o incluso para investigar, como hacen algunos.

El coneixement de la realitat universitària indica que tot plegat és molt complicat, complex. Però també que la Universitat és flexible i la major part de la gent sap can on ha d’anar. Sóc optimista.

Wired ha publicat les 10 fites més trencadores en l’àmbit tencològif-informàtic de 2008. Em semblen especialment interessants les pantalles digitals flexibles (a la foto), que aviat suposaran una revolució

També hi ha els xips comestibles, que poden enviar senyals des de dins del cos humà,a partir de l’anàlisi de les condicions que hi ha, per exemple, a l’estòmag.

I cal no oblidar el gran increment de les memòries flash, que arraconaran els discos durs (sembla) a una lleixa (ara que en tinc quatre de molts de GB…)

El que sembla força clar és que en el futur tindrem una espècie de mòbils, amb teclat i pantalla extensibles (o projectats sobre un objecte). Crec que totes les innovacions que senyala Wired ajudaran a una millor educació i per tant a una millor Universitat.

Com diu l’article de Wired, The future is here. It’s just not widely distributed yet, o sigui, El futur és aquí, només que encara no està gaire distribuït.

Santa comes to Science és l’entrada d’avui a The Scientist. Té una certa gràcia, ja que es mostra una proteïna cristal.litzada, de la quan no se’n sap encara la funció, corresponent al patogen vegetal Xanthomonas campestris.

Al mateix lloc s’hi veu una bola d’arbre de nadal, corersponetn a una altra proteïna d’E. Coli.

Tot això correspon a la Protein Structure Inititative, una iniciativa per a la genòmica estructural. EL que fan és

The mission of the PSI is to make the three-dimensional, atomic-level structures of most proteins easily available from knowledge of their amino acid sequences. At the moment this is impossible: we simply don’t know what many protein folds look like. But by systematically determining the structure of an exemplar of each sequence family, we hope to give researchers the resources to overcome this deficit. An added benefit of this effort is the development of tools to accelerate experimental structure prediction, whether by X-ray crystallography or nuclear magnetic resonance (NMR).

O sigui, trobar l’estructura tridimensional d’una proteïna a partir de la seqüència d’ADN i de la forma d’atlres proteïnes semblants. I sembla que tenen un bon èxit.