Avui La Vanguardia publica un inteerssant reportatge titulat En busca de los Bojan de la Ciencia. El titular de la notícia no es correspon al contingut, ja que no es tracta de trobra un supercrack de la Ciència, sinó de trobar científics i enginyers. Una mica com el Barça 2008/09, en que no hi haurà cracks, sinó equip, segons el seu nou entrendador, Pep Guardiola.
He parlat d’aqyest tema moltes vegades, i fa poc en vaig fer un article al Diari de Girona. Només podem tenir científics si expliquem bé què és la Ciència als estudiants de l’ensenyament secundari, i si ho expliquem també bé als seus professors. Hi ha una excletxa entre Universitat i Secundària, sobretot en l’àmbit de les Ciències.
En un moment de l’article, en Jesús Purroy, gestor de projectes del PCB, afirma que la Universitat no ensenya prou bé als estudiants universitaris què és la carrera científica. Perseonalment crec que això no és pas veritat. Ens en cansem, d’explicar-ho. I sobretot ens fem un fart de combinar una bona dosi de motivació perquè els estudiants facin el doctorat, amb una bona dosi de realisme en dir-los que la professió d’investigador no és cap camí de roses.
A la Universitat de Girona tenim aquests dies el Jove Campus de Recerca, una iniciativa semblant a la que menciona l’article de la Vanguardia, en què 36 estudiants són al PCB. Durant uns dies, estudiants de 1r de batxillerat fan tallers i reben xerrades a la UdG i al Parc Científic i Tecnològic de la UdG. I les altres universitats fan coses semblants. La tercera missió de la Universitat també consisteix en això.
Miquel, ara fa anys que sóc fora de la universitat, però els científics joves que trobo, predocs i postdocs, em confirmen que durant els seus estudis (de llicenciatura i doctorat) no se’ls presenta una visió àmplia de la carrera científica. Una mica tard, molts descobreixen (descobrim!) que, a més de la recerca “estàndard” a l’entorn universitari, hi ha moltes sortides professionals igualment satisfactòries.
El meu comentari no era contra “el sistema”, que ja fa prou, sinó contra la falta de mentors, que són els que, en un món ideal, farien aquesta feina més personalitzada. Conec dotzenes de científics, la majoria d’ells doctors, i només un grapat poden dir que han tingut un mentor en aquest sentit de la paraula.
Salut!