Ha estat davant de l’edifici on jo treballo. Davant de la Facultat de Ciències de la UdG. Tan El Punt com el Diari de Girona avui se’n fan ressó, igual que el web de l’Associació Udg.Doc, que aplega els investigadors en formació de la Universitt de Girona. Tots baixant-se els pantalons, protegits amb una bata.
Crec sincerament que les demandes d’aquests joves investigadors, iguals que els de molts d’altres que avui es manifestaran a Madrid, són raonables. Crec que seria bo que la investigació predoctoral es fes mitjançant un contracte, i que qualsevol forma de col.laboració remunerada en un projecte de recerca també ho fos.
El probema és que els diners que es destinen a projectes o als centres investigadors no són suficients per poder dur a terme aquests contractes, o bé sí que en són i llavors la quantitat d’investigadors contractables és menor.
M’he llegit les respostes dels partits catalans a les preguntes d’UdG.Doc (no hi ha el PP). Les respostes estan carregades de bones intencions, i en general tothom diu que els investigadors joves tenen raó, i que avançaran en la millora de les condicions. He trobat, però, alguna proposta més concreta, en la definició d’una carrera investigadora. Un dels partits proposa una piràmide: contractes predoctorals, postdoctorals curts, consolidació i estabilització. Però és una piràmide, i no sembla que ningú proporcioni perspectives laborals estables. No veig que ningú digui “si comences a treballar d’investigador a 22 anys, hi ha lloc per a tu més endavant”. Pel contrari, la probabilitat d’estabilització no és gaire elevada.
La veritat és que el problema no està tan en la quantitat de lloc d’investigadors joves, sinó en la manca de llocs d’investigadors sèniors, fruit de la manca de recerca al sector privat. Només el CSIC, els centres de recerca de Catalunya i les Universitats proporcionen llocs de treball d’investigador sènior i estable (amb excepcions, és clar). Mentre el teixit productiu no ofereixi possibilitats d’investigació i mentre no es valori el títol de doctor (fent recerca, no pas valorant-lo però encarregant-li feines de graduat), seguirem tenint un problema amb la carrera investigadora.
He de dir que sóc optimista en aquest aspecte. I cal que mantenim la flama encesa.
No puc estar més d’acord amb tu. De fet, la recerca al nostre país és un dels pitjors negocis que hi ha. Es gasten diners en formar investigadors i després els regalen a l’estranger, bàsicament per que no saben que fer-ne.
De fet no crec que hi hagi prou amb la definició d’una carrera investigadora, sinó que cal anar un pas més enllà, al foment de la recerca per aconseguir innovació que porti a un major desenvolupament. Si les polítiques econòmiques miressin més cap a la recerca com una possibilitat de créixer, la carrera investigadora arribaria per si sola sense la necessitat de definir-la. Seria en aquest cas quan emergiria una necessitat de doctors i demés personal de suport a la recerca.
De fet, ara que estem en campanya electoral és quan més s’escolta la paraula “recerca. Si en són conscients els nostres dirigents de la importància del R+D+I, no entenc com encara no s’han posat les piles.
Mentre tant, aquí estem els doctors voltant pel món per tal de poder dur a terme el que ens agrada fer.