Avui dilluns EL País recull un article d’opinió del professor de la UPF Jacint Jordana, titulat Política de personal en la Universidad, on aquest professor opina sobre les conseqüències, generalment positives, del nou sistema d’acredtiació de la qualitat per a l’entrada al professorat universitari permanent.
Jordana té raó quan demana separar els processos de promoció interna i els processos de captació de nou personal. Això jo mateix ho vaig dir ja fa anys, i encara és aplicable ara, en les promocions entre TEU i TU i entre TU i CU. Cal establir procedimetns per a la promoció (retenció de talent) que no siguin influïts per lprocessos d’incorporació de professorat (captació de talent).
Ara bé, hi ha un problema anterior: el de poder determinar quines places es creen en quines àrees de coenixement. De fet, aquest mateix concepte ja presenta un problema: parlar d’àrea de coneixement, massa lligada al procés docent, ja comporta una disfunció quan molta recerca és interdisciplinar.
Què és primer, l’ou o la gallina? Cal desenvolupar estudis on hi ha bon professorat-investigador, o cal dotar de bon professorat-investigador on hi ha estudis que tenen demanda?
Caldria que les unviesritats fessin una reflexió sobre la dotació de places (i el canvi de la seva adscripció quan hi ha baixes – per exemple jubilacions) per tal de destinar-les a captar talent destinat a àmbits estratègics.
A més, per què totes les places han d’estar totalment relacionades amb la recerca? A les universitats angleses, per exemple, o a les nòrdiques, els professors arriben a un pacte amb els departametns per fixar el percentatge docent-investigador de la seva activitat. S’hauria de fer això “a priori”? Les universitats potser haurien de deixar molt clar què se n’espera, d’un professor: si un component més docent o un de més investigador.
Personalment crec que totes les places haurien de tenir un component investigador, no acabo de veure clar que hi hagi professors no-investigadors. Això sí, cal entendre per recerca una cosa àmplia: la recerca bàsica, l’orientada, l’educativa i la recerca de la integració.
I un cop s’és un bon investigador, la transferència del coneixement i la innovació ja arribaran de forma natural.
Ho he dit sempre: el pas clau en la política de personal acadèmic a lse universitats és en la primera contractació d’una persona a temps complet. És en aquest moment que cal demanar no tan sols l’acreditació, sinó que la plaça sigui realmetn estratègica i que se sàpiga quins objectius es volen assolir amb la nova contractació. El més desitjable seria que la tenure-track, el compromís d’estabilitat, fos a nivell de professor titular o d’agregat. Ja es van fent passos en aquesta direcció, però no n’hi ha prou.