Segells de qualitat

ImageAvui el País parla de les mencions de qualitat dels màsters universitaris. Començo pel final del reportatge:

La evaluación de la calidad en las universidades se asienta en buena medida en la existencia de datos e informaciones válidas y contrastadas; sin ellos, cualquier valoración será, sin duda, puesta en cuestión. En este sentido, las agencias de evaluación y las propias universidades necesitan dotarse de sistemas de información fiables y accesibles sobre sus actividades, de modo que a partir de ellos puedan valorar y ser valorados por terceros”.

Tenir dades fiables del sistema unviersitari és difícil. Un exemple clar n’és el número d’investigadors: és igual un investigador que només investigad que un professor que a part de fer classe investiga? És ivnestigador un professor associat a temps parcial? Si una universitat diu que té molts d’investigadors, apareixerà ben posicionada en número d’ivnestigadors per esudiant, però mal posicionada en productivitat investigadora.

He vist com moltes vegades s’avaoluen els màsters en funció d’un suposat professorat que els impartirà. Però la realitat és que els departaments universitaris poden canviar l’assignació del professorat cada any, ja que és competència seva. O sigui que de la proposta a la realitat pot haver-hi diferència. I el mateix per als graus. Molta burocràcia, el més important és emplenar papers, molts de papers. I la realitat pot ser la que diuen els papers, però de facto ser diferent.

Les mencions de qualitat, les avaluacions positives, es refereixen a sistemas d’emplenar papers burocràtics (a vegades sí que hi ha avaluacions ben plantejades, no tot és burocràtic). HI ha, però, una avaluació que no falla: la de la qualitat del professorat, basada en la seva qualitat investigadora. Aquesta (segurament afegint-hi pinzellades d’altres capacitats) és la bàsica. Fer bé la docencia ja no és fer bé les classes des d’un punt de vista personal. En el nou marc europeu, fer bé la docènci depèn més d’una bona organtizació a nivell d’estudi, de facultat o de departametn perquè l’estudiant, centre de l’aprenentatge, assoleixi unes competències. El professor perd el protagonisme que tenia fins ara, i cal trobar formes noves d’avaoluar-lo i d’avaluar els estudis, les titualcions, els màsters.

Crec que estem intentant titulacions del segle XXI amb mètodes del segle XX. Encara cal canviar. Molts de professors es resisteixen a tenir blog. Els estudis unviersitaris no s’estructuren amb web 2.0. No hi ha un divorci entre estudis unviersitaris i la nova societat de la informació?