Edunomia

Twestival és un tweetup per recollir calés per a projectes de cooperació relacionats amb l’aigua. Tindrà lloc dijous 12 de febrer. N’hi ha ja a moltes ciutats europees, entre elles Barcelona. (gràcies, blocdeblocs!)

També dijous 19 de febrer hi ha una trobada impulsada des de twitter al Parc Científic i Tecnològic de la UdG, gràcies a l’associacioó STIC.CAT.

El primer és una trobada d’ubicació múltiple, mentre que la segona respon a una ubicació única. Dues formes diferents, amb objectius diferents.

Són aquests dos exemples interessants d’una nova forma de dur a terme actes socials: els tweetups. Crec que valdria la pena aprofitar-ho per fer-ne un sobre aspectes que interessen la comunitat universitària, per exemple… el Procés de Bolonya.

O’Reilly, aquesta empresa de la xarxa que proporciona webinars molt relelvants, parla de la utilització de Twitters en els negocis.

Finalment, val la pena esmentar l’article sobre twitter al màrqueting i a les relacions públiques: How to Use Twitter for Marketing & PR

I evidentment, diversos articles sobre Twitters a l’Educació Superior, com aquest. Proporciona moltes altres referències. Ja tinc ganes de fer-ho servir a les dues assignatures que començo el febrer a la UdG.

La ciència de les presentacions és una presentació que hi ha disponible a Slideshare ique introdueix les característiques congnitives de les prsentcions de tipus Powerpoint.

Una de les coses que menys estic acostumat a veure (i que he vist dos cops en una setmana) és que només es pot retenir la memòria recent en 7 coses com a molt.

Al final d’aqeusat presentació-ifnorme hi ha tres llibres interessants, el primer dels quals és “multimedia learning”. Crec que és forá interessant de cara al Procés de Bolonya i a convertir l’estudiant en el centre de l’aprenentatge.

Boing-Boing sempre porta entrades creatives. Aquesta gent han trobat aquest rellotge en què les hores venen expressades amb constants matemàtiques, com la combinació de 5 de 2 en 2, la constant de Legendre, o 21 base 4.

Dir “factorial de 3″ en lloc de “6″ pot ser un camí més llarg, però alguna cosa ensenya.

Dissenyar i fer coses creatives també és innovar. En el fons, també es tracta de coses prou pràctiques per ser tingudes en compte.

L’ús de les xarxes socials des de les organitzacions és un assumpte rellevant en el món d’avui. Aquest article proporciona una sèrie de consells sobre xarxes socials (Social Networks) i mtijans socials ()Social Media):

Social Networking: Connecting with a community of people in your network through services like Facebook and Twitter with various methods of online interaction.

Social Media: Online media like blogs, podcasts, videos, and news with a strong participatory element through comments, ratings, or other mechanisms. Social media is generated by the people and for the people with content created by anyone with a voice (average Joes, village idiots, respected journalists, CxOs, …) I will also include the above definition of social networking as a subset of the broader topic of social media throughout the rest of this post

I pel que fa a la participació, parla de blogging, facebook, twitter audio i video podcasting, i d’altres com flickr i meetups.(el blogs&beers n’és un, de meetup).

Des de fa un temps s’està posant de moda el codi QR, una evolució del codi de barres. Pot conidifcar una bona colla d’informació, i especialment al Japó la gent en fa u na foto i pot navegar o descifrar el seu contingut amb el mòbil.

No acabo de veure, a part de l’increment de densitat d’informació, l’avantatge del codi QR (o del codi de barres) sobre el text. Sobretot perquè no podem reconèixer dirament la informació del codi QR.

Això sí, crec que aquest tema agrada perquè aporta un punt de misteri. En el fons es tracta d’un exemple més d’esteganografia (e.g., James Bond): amagar un missatge en algun lloc. Això comporta d’alguna manera una seducció per a l’usuari. Dir el mateix amb text no permet ocultar la informació i per tant introduir-hi un punt de misteri.

Les coses comencen a anar a la inversa al món de la premsa escrita. He llegit a El País que hi ha una iniciativa anoemanda The Printed Blog, un diari qué es nodreix d’entrades fetes a blogs.

No és pas una idea nova, segurament, però sí que una paosta comercial és una cosa innovadora.

En el fons, es tracta de donar curs a una gestió de la rellevància. Algunes de les entrades són més rellevants que d’altres. Algunes mereixen ser llegides tranquil.lament, enflairant la tinta del paper.

De fet, es tracta de quatre estadis: el blog, el diar fet amb entrades de blog, la revista mensual amb les millors entrades del diari, l’anuari anual amb les millors entrades de l’any (i l’edició de cada 10 anys, i …)

Per si de cas, he obert uan nova categoria a aqust blog: “argo”, amb les entrades més treballades i rellevants (des del meu punt de vista, és clar!)

Quan a les Universitats els professors-investigadors mantinguin regularment els seus blogs, serà ben possible fer una cosa semblant. Una bona innovació. Si no es llença paper.

L’entrada sobre el llenguatge no sexista, ús i abús que va fer la Meius Ferrés al seu blog Les Llengües a debat és ben interessant. Crec que guarda relació amb el tema de la perpectiva de gènere dels Plñans d’Igualtat entre homes i docnes: no es tracta d’anar a la igualtat, es tracta de reduir (minimitzant) el problema causat pels greuges que pateixen les dones al món actual - i per tant també al llenguatge.

Per curiositat recordo que a l’anglès hi ha aspectes de llenguatge que tenen a veure amb el gènere i que en català no hi són: l’adjectiu posessiu his/her. “His house” és la casa d’ell, “her house” és la casa d’ella, quan en català és “la seva casa”, igual que si fós d’una dona. Suposo que cada llengua deu tenir les seves particularitats (per cert, en la presentació del llibre d’en Toni Soler, la Meius classifica els assistents en filòlegs, polítics, periodistes i estudiants. Jo dec ser a la darrera categoria…)

En clau d’humor lingüístic, els etudiants antiBolonya escriuen “ocupar la Rectoria” en la pancarta que penja fora de Ciències de la UdG. I a la televisió també ho diuen. En canvi, a la Universitat en solem dir el Rectorat. Deu ser per no confondre-ho amb la Rectoria de poble, on hi ha el Rector de la seva par´ròquia… (per aquí sí, no hi ha “rectores”).

Hi ha paraules que m’agrada fer servir: professorat, personal acadèmic, estudiant, rectorat, que són reutres… encara que solin portat l’article masculí a davant. Afortunadament persona porta l’article femení. Mainada també.

Pel que fa a la ultracorreció del llenguatge sexista i la infracorrecció de la resta del llenguatge, torna a ser, com el cas del trident català/castellà7anglès (com si fos Eto’o, Messi i Henry, o altres permutacions seves), una qüestio emocional/racional. El llenguatge sexista és unt ema emocional. La resta, un tema racional. No podem tractar-los al mateix nivell ni de la mateixa forma.

En algun comentari a l‘entrada de la Meius hi ha gent ue parla de fer servir totdon a més de tothom. Em pregunto per què no totadon, més que no pas totdon?

Colla de passarells i passarelles!

Gràcies a Boing-Boing he vist aquest excel.lent Núvos de paraules en honor de la rpesa de possessió de Barack Obama.

Em sembla interessant la forma com l’autor ha aconseguit emplenar tot l’espai accessible, donant més grandària a les paraules més rellevants.

A més les paraules estan ordenades. Potser es podria fer amb el Wordle.

Ahir va tenir lloc a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona la presentació del llibre d’en Toni Soler “Amb llengua o sense“. La part principal va ser una metaconferència d’en Pep Nadal, exrector de la UdG i professor d’Història de la llengua. A part, va haver-hi el parlament del propi Toni Soler i diverses intervencions del públic assistent, entre elles la meva.

La meva intervenció va consistir discrepar de la tesi d’en Pep NaDAL, donada la dificultat de tractar els temes del castellà i de l’anglès des d’una perspectiva racional. En el primer cas, semblaria com si jo ho tractés de forma emocional i en Pep Nadal racional, mentre que en el segon cas els termes queden invertits: jo ho tracto racional i en Pep Nadal emocionalment.

Vaig esmentar també, i després vaig comentar-ho personalment amb en Pep Nadal, que el dia que el castellà sigui vist com l’anglès haurem superat un problema-traume. Per a molta gent aquest dia encara no ha arribat. El castellà ha de ser llengua d’oportunitat, no pas d’amenaça. I potser una cosa semblant passa amb l’anglès.

Allò que per a la gent de Ciències crec que no representa cap problema, que és l’ús de la llengua anglesa en la vida universitària, és vist com a una amenaça per algunes persones d’Humanitats. En canvi, allò que l’historiador de la llengua Pep Nadal veu com a normal, que és la coexistència de dues llengües, i per tant el bilingüisme, jo ho percebo com a un problema (no sé si gosar dir-li’n amenaça), no n’hi ha pas per tant.

Em va agradar molt la postura de tothom: els problemes lingüístics no han de comportar mai cap tipus de violència. I com va dir l’escriptora M. Mercè Roca i el químic Joan Miró, cadascú ha de fer servir la llengua catalana de la forma que li sembli més còmode.

La gran diferència entre la meva postura i la d’en Pep Nadal crec que és deguda a què estem parlant de coses diferents. En Pep Nadal parla de la supervivència de la llengua; és comprensible, donat que es tracta d’un filòleg i hi pensa. Jo, en canvi, penso en la supervivència dels parlants del català i en poder viure en català, sense anar contra ningú. Naturalment també penso en la gent que vindrà després. I crec que les Universitats hi tenen un paper molt important.

Finalment, m’agradaria esmentar la diferència entre l’entorn Universitat de Girona i un barri de Badalona. En Toni Soler va parlar a la xerrada, i en parla al llibre, des d’un punt de vista de l’entorn de Barcelona dominat per llengües diferents del català. El meu punt de vista és el d’un entorn acadèmic on la presència del català és molt important. És comprensible doncs, fins i tot, que algunes paraules vulguin dir coses diferents per a cadascú de nosaltres.

El respecte a les llengües ha de ser primordial. No podem demanar pel català allò que no volem per a les altres llengües. Saber combinar respecte i defensa, saber dibuixar la línia divísòria entre drets i deures lingüístics, ens seguirà ocupant temps i energies. Però ens hi va la supervivència com a parlants catalans i com a llengua catalana.

Crec que cal donar gràcies a tots els assistents, a en Toni Soler, al seu llibre, a en Pep Nadal, i a la Meius Ferrés, cap del Servei de Llengües Modernes de la UdG que celebrava el seu desè aniversari.

I com he dit altres vegades, cal agafar-se una mica a broma aquest tema, perquè és una cosa molt sèria i ens hi juguem molt.

(Per cert: un dia explicitaré el meu model lingüstic universitari dels factorial).