A part de preguntar-se si la qüestió del títol d’aquesta entrada té sentit en el nou marc del Procés de Bolonya, la conveniència de tenir el títol de doctor sempre ha estat tema de discussió pel que fa a la docència universitària, en particular a les classes “teòriques”, en l’esquema més clàssic universitari.
La disponibilitat dels professors-investigadors per destinar energies, temps i esforços a la docència, a atendre els estudiants i a preparar les classes s’ha posat a vegades en dubte. Igual que s’ha comentat sovint que per impartir una bona docència en un determinat tema cal dominar-lo a un nivell molt més aprofondit del què s’ensenya.
Jo tinc dubtes de totes dues coses. Que un professor-investigador faci bé la docència encarregada depèn de la seva opció personal, del seu compromís envers els estudiants i envers la universitat. I pel que fa al domini que cal tenir d’una matèria, només vull posar l’exemple de Martin Gardner, gran divulgador de la matemàtica, que no era matemàtic.
Preguntes semblants se les fan els visitants del web del THE (Those who can, get a PhD; those who can’t, simply teach anyway) [Qui pugui, que aconsegueix el doctorat; qui no, que senzillament que faci docència igualment]. Ara una entrada del seu blog recull diversos comentaris, a favor i en contra de demanar el doctorat com a requisit per fer classe. En el rerafons del tema hi ha el valor que té el doctorat per a les empreses i per a la pròpìa societat, més enllà del valor emocional i el reconeixement a la feina feta (i de la capacitació per a la professió d’investigador).
També hi veig el debat entre el govern i la gestió de les universitats. Tenir un doctorat no comporta pas necessàriament ser un bon gestor, i menys en un moment com l’actual en què tot el sistema universitari està sotmés a plans directors, estratègics, contractes-programa, indicadors, treball per objectius, avaluació, etc.
Cal dir que el punt de vista anglès és una mica diferent del nostre. Veig que fer el doctorat a Gran Bretanya és considerat una mica elitista. És clar que jo pensava que a Europa fer el doctorat era un tema relacionat amb una igualtat raonable d’oportunitats, però a Alemanya les irregularitats detectades aquests darrers dies semblen anar en línia contrària, ja que la realització d’una tesi doctoral i la superació de la prova corresponent ha estat catalitzada amb mitjans poc acadèmics. Crec, de totes formes, que en la immensa majoria dels doctorats la supervisió dels treballs entra dins de l’ètica investigadora universitària.
(Foto: glacera del Roine, Wallis, CH)
Avui dia, en el nostre país, molta gent fa el doctorat perquè és una manera –artificial– de no entrar a formar part de les llistes de llicenciats en atur. I entre la gent que es dedica a l’ensenyament secundari, n’hi ha que són molt millors –amb doctorat o sense– que gent que s’ha quedat a la universitat. (Em refereixo al camp de la biologia, que és el que jo conec.)