Aquests darreres dies he vist com han aparegut algunes notícies de ciència que em semblen una mica futuristes, però també curioses i factibles. Llammamau!
Per exemple, Slashdot porta que es vol construir una màquina de propulsió quàntica – al niell de nanopartícules, fent servir buid quàntica i camps electromagnètics. Jo no en sé gaire, de teoria de camps, però la roda quàntica electromagnètica que es comenta a Technology Review consumeix energia. Com sempre.
En el camp de la computació quàntica (ho he vist gràcies a Slashdot), sembla que s’ha desenvolupat el primer ordinador d’aquest tipus programable, fent servir ions de beril.li, làsers, elèctrodes i altres estris químicofísics. Algunes vegades s’han vist descrits algorismes específics, però aquest és el primer cop que veig un computador quàntic que es pot programar. De fet, aquesta notícia parla de 160 rutines disponibles. I aquest q-ordinador és només de 2 qubits. Malauradament, aquesta q-màquina només funciona bé en el 79% dels casos. Caldrà doncs millorar una mica… però tot arribarà, n’estic segur.
Gràcies a Chemistry World he vist també que s’experimenta amb una molècula com a transistor, ja que les diferents conformacions que té, encara que no modifiquin les seves propietats químiques, sí que varien les seves propietats elèctriques (des del moment dipolar fins a la seva conductivitat). Aquest tema, en el qual hi he fet alguna incursió teòrica, sembla prometedor.
Fa temps que s’hi val darrere, de la informàtica molecular. Aquí hi juga tothom: la física, la química, la ciència de materials, fins i tot la bioquímica (l’ADN, a la fi, és una molècula).
Ben curiosa aquesta captura de l’Arc de Sant Martí en un metamaterial (també a Fresqui). No acabo d’entendre si, havent-lo capturat, com el podem veure? Ho he d’investigador una mica. Una altra joiosa aventura en la comprensió de la Matèria i l’Energia, és a dir, la Natura.
Per acabar aquesta entrada llammamàtucia, un parell de comentaris. Val una imatge més que mil paraules a la ciència ? Això s’ho pregunta i hi reflexiona en Xavier Lasauca al seu blog, on també comenta el butlletí Recercat.
També encertadament,, en Claudi Mans deia a una entrevista de l’Avui de divendres 11/12/2009: “Saber ciència no ens salva de la màgia “. De la pseudociència i de les creences que fam anar malament la nostra societat, és clar (gràcies, Claudi!)… perquè la ciència i la màgia-il.lusionisme casen com a eina comunicadora i divulgadora. Espero poder-m’hi dedicar una mica més en el futur proper, tan amb Evualà com al grup 2duran.
Quan veus publicada una entrevista i veus com ha simplificat el periodista el que era una llarga conversa, t’adones de la dificultat de fer divulgació, perquè veus que es perden matisos importants en simplificar.
Naturalment que la màgia a la que em referia era la del pensament màgic, que no es qüestiona el per què de les coses i les accepta en raó de l’autoritat de qui les diu. I naturalment també que la màgia-il·lusionisme és un estri eficacíssim per trransmetre ciència, esperit investigador, esperit experimentador, curiositat, lògica, mètode científic, què sé jo. Jo recomano a tots els professors que comencin cada dia la classe amb un breu experiment sorprenent. Alguns m’han dit que comencen la classe preguntant sobre l’experiment que hagin fet al programa de TV “El Hormiguero” del dia abans. Amb tots els seus defectes, és una aproximació vàlida, al meu entendre.