Avui dilluns hi ha un article d’opinió al Diari de Girona titulat “Molta ciència, poca lletra”, on l’autor (Fèlix Pujol) es plany que hi hagi pocs ajuts i beques per a les humanitats, en estar el finançament molt esbiaxat cap a la ciència i la tecnologia.
I una prova actual és que, malgrat po?lítiques socials amb bones intencions, cada cop hi ha menys possibilitats de desenvolupar les humanitats, com ho demostra l’elevat nombre de projectes finançats en ciència o tecnologia i la minsa quantitat dels qui fan recerca en qüestions com les arts o les lletres. La raó és molt senzilla: les humanitats no donen guanys econòmics. La cobdícia és gairebé excloent, i estaments oficials -com ara ministeris o con?selleries-, o privats -com caixes o fundacions-, que haurien de tenir cura de reconduir aquest desequilibri, l’agreugen per la desproporció amb què donen beques per investigar unes i altres matèries. Falten enginyers, fí?sics, matemàtics. Però no més que arqueòlegs, escriptors o filò?sofs. Per citar uns exemples.
Des del meu de vista, estic d’acord totalment en què cal estimular la recerca en humanitats, i que cal entendre-hi recerca d’una forma diferent del que s’entèn recerca en ciència, igual que no és el mateix recerca en enginyeria. Ara bé, també cal dir que a vegades hi ha finançament però no hi ha projectes a finançar. Per exemple, hi ha molt poques persones candidates a una beca de doctorat a la UdG de l’àmbit d’humanitats i ciències socials.
Un dels problemes en el cas de les humanitats és que no hi ha una definició de carrera investigadora. En el camp de la ciència hi ha possibilitat de ser investigador, és a dir, de fer el doctorat, sortir a fer una estada postdocotoral, i tornar per treballar d’investigador a la Unviersitat, a un centre de recerca, o en una empresa. En Ciències Socials és més complicat, i en Humanitats és difícil trobar llocs per a la professió “investigador”, pràcticament només hi ha el lloc de “professor d’universitat”. Així doncs, une studiant de doctorat de ciències té molt més camp per recórrer que no pas un estudiant de doctorat d’humanitats. Lògicament els ànims amb què encara un doctorat també són diferents.
Cal incrementar el finançament dels projectes d’humanitats, i fer més beques de doctorat. Però també cal convèncer el talent que fer la tesi paga la pena. I encara que no porti a la professió d’investigador, almenys ha de quedar clar que serveis per fer und esenvolupament personal en un tema creatiu. Però invertir quatre anys de la vida en una tesi, si després no ha de servir per continuar la carrera invesstigadora, sembla un preu una mica alt.
L’article del DdG m’ha fet reflexionar en aquest aspecte. Crec que caldira dur a terme una política específica en la recerca en humanitats. Però sempre es topà amb les dificultats pressupostàries. Sempre.
Amb tot el perdó, però que hi hagin “opcions” de ser investigador en ciències dista molt de voler dir que existeix una carrera investigadora. Si per carrera investigadora s’entén precarietat, incertesa, dependència,… amb això no dic que els de humanitats no estiguin pitjor, però no crec que sigui bo que es comparin amb els de ciències. S’ha de crear una carrera investigadora definida i clara, ja sigui per un de humanitats o un de ciències.