És força inquietant l’article de l’Inside Higher Ed titulat The Inadequacy of Increased Disclosure. Cada cop més apareixen conflictes d’interès a la tasca dels investigadors. Encara que aquest article tracta de la situació als USA, sempre se’n pot aprendre alguna cosa. Per exemple, del creixent número d’exemples de fraud: en particular, el plagi. I cal tenir en compte que és molt fàcil fer aparèixer una cosa a Internet, però molt difícil treure-l’hi’n.
Scientific culture presumes honesty, but the data says that scientific fraud is large and growing. A recent study quite boggles the mind when one considers that some 9,000 papers were flagged for possible plagiarism with 212 of the first 212 being probable plagiarism on full examination, and to get into the running required substantial matches in the abstracts. It recently came to light that virtually an entire subfield in medicine was a fraud, though it is not clear if it was harmful. I will not belabor this, but basic sense tells us that if the dumbest kind of fraud is so widespread, we doubtless have serious problems elsewhere.
There is little punishment if one is caught in those rare cases when it is discovered. Looking at cases of scientific fraud, one finds that usually no charges are filed and authors don’t necessarily even withdraw their papers. When they do withdraw them, there is little facility for recording that fact, and papers can remain available in NIH databases and others without so much as a warning flag.
L’article de l’IHD esmenta un web europeu anomenat Scientific Red Cards, que intenta aportar llum als casos de mala conducta (misconduct). De fet, n’hi ha tres categories: sobre les dades, sobre les publicacions i sobre les pràctiques investigadores:
Data-related misconduct: falsification, fabrication and plagiarism.
Publication-related misconduct: non respect of editorial policies and standards.
Research practice misconduct: unethical treatment of research subjects.
Ja hi ha un dubte, però, a aquest web europeu: cal detectar mala conducta en la recerca o en els recercadors?
IHE afirma també que la mala conducta sol ser detectada pels estudiants de doctorat, ja que participen directament en la recerca i detecten les anomalies. Però ells també són els més vulnerables. Igualment demana que les investigacions sobre mala conducta no siguin dutes a terme per les pròpies institucions, sinó que siguin externes, ja que normalment les institucions no volen fer mal a la seva imatge.
L’article de l’IHE es refereix sobretot a la recerca en biomedicina, però suposo que els altres camps del coneixement no n’estan pas lliures. Un comentari molt important que hi veig és el de la transparència: es proposa que les dades que donen lloc a les conclusions estiguin a disposició dels altres científics a partir d’una certa data de la publicació d’un article. No ho acabo d’entendre, no és precisament ciència allò que és reproduïble?
Realment aquesta cultura del publish or perish està portant a situacions noves que demanen solucions noves.
Cal repassar l’article de The Scientist sobre un extens frau en recerca sobre anestesologia. Hi trobarem algunes claus.
Nota: buscant una imatge per il.lustrar aquesta entrada m’he trobat amb el blog Un Universo invisible bajo nuestros pies, dels Weblogs de Madri+d.