De Girona a Bolonya

Els dies finals de 2008 han portat un parell d’articles als diaris locals gironins que mereixen ser comentats. Dimarts 30/12/08 el degà de la Facultat d’Educació va escriure una llarga carta als presidents Montilla i Zapatero, on dóna la seva opinió sobre el paper de les administracions en la reforma de Bolonya, i també sobre la manca d’informació als estudiants universitaris (i jo hi afegiria: als preuniversitaris).

Un article d’opinió de l’endemà 31, per part del regidor de l’Ajuntament de Girona Joan olóriz i titulat La Declaració de Bolonya, exposa els pros i els contres del Procés de Bolonya. Des del meu punt de vista, fa una exposició freda dels pros i una exposició una mica emocional dels contres. Però el que em sembla rellevant és que els contres que esmenta són els que percebeixo a la gent del carrer i entre els mateixos professors. Per això vull fer-hi algun comentari, prenent el seu text de base:

Olóriz diu: “Llavors, quins problemes genera l’aplicació de l’EEES? Els principals problemes són la manca de participació de la comunitat universitària i el finançament insuficient.”

Pels estudiants, el que ara eren quatre anys i entre 800 i 1.000 euros a l’any, ara seran cinc anys (tres de grau més dos de màster). Els màsters tot i que siguin a preu públic (16% del cost real) no s’assegura que siguin assequibles (alguns màsters que ja existeixen doblen o tripliquen el cost d’un any de licenciatura).

Cal tenir en compte que els actuals màsters ja són adaptats a Bolonya, i que són a preu públic. Jo comparteixo una mica les seves temences, però per això hem de defensar una universitat pública, i continuar amb un sistema que permeti estudiar a preu públic, sempre que el rendiement acadèmic sigui raonable. De totes formes, el cost per a un estudiant no és pas només la matrícula, sinó el que deixa de guanyar si treballés. Això ja passa avui. El que cal fer és reclamar una política de beques i facilitar, en la forma que es pugui, la compaginació de l’estudi amb el treball, encara que pitser seria millor fomentar l’estudi a temps complet amb una bona beca.

Per un altre cantó, hi haurà diplomatures (o eng. tècniques) que passen a graus. Hi ha una mica de consufisó, però, en les competències professionals que s’assoliran, tal com comentava fa poc.

El nou enfocament dels graus comportarà una devaluació de les carreres i aquells alumnes que no puguin accedir al màster tindran una formació devaluada respecte a la llicenciatura.

Aquest és un dels principals temes que les administracions no han sapigut explicar, i més havent començar la casa pel sostre, és a dir, pels màsters. Però el punt principal, com esmenta el propi Olóriz en la part de pros, és que hi ha un canvi de concepció i de model, amb tres cicles homologats a Europa. El problema ve la decisió del govern espanyol de fer graus de 4 anys en lloc de fer-los de tres.

El baix nivell d’anglès amb que la majoria de l’alumnat accedeix a la universitat qüestiona les possibilitats de mobilitat real i aquest dependrà de l’accés a formació de qualitat en idiomes que ara no s’ofereix des del sistema públic.

Això ja passa avui, i afecta tots els estudis, siguin adaptats o no.

No serà possible la compatibilització de vida laboral i estudis. Els estudiants amb menys possibilitats econòmiques sortiran perjudicats.

Això ja passa ara, també. Igual que he dit abans, cal que cap estudiant que tingui capactitat per seguir una carrera i que tingui unr endiment acadèmic raonable hagi de deixar d’anar a la Univeristat.

La reducció de les classes a seminaris amb pocs alumnes necessita de la contractació de nou professorat. Les universitats, estan cobrint aquestes vacants amb becaris de doctorat i figures professionals precàries.

Les noves metodollogies docents han de comportar més professorat per tenir grups més petits, però també en poden comportar menys, en fer-s’hi un tipus de docència menys presencial. En tot cas, els sobrecostos ja tenen lloc avui mateix, en què les metodologies docents (no lligades a Bolonya, per cert) ja s’han introduït àmpliament.

En general, a la UdG els becaris de recerca no fan docència, i si en fan, és a les pràctiques (al menys als estudis de Ciències), que poden fer perfectament. Crec que cal entendre millor el funcionament intern de la Universitat, i que cal que la sapiguem explicar bé des de dins.

La manca de transparència fa que creixi la preocupació sobre el paper de les empreses col·laboradores en la determinació dels continguts.

Crec que això no és així. Al menys al a UdG els plans d’estudi els aprova primer el Consell de Govern, amb presència de professorat, PAS i estudiants. Després el Consell social, amb representació de fierents sectors de la societat i tmabé amb representació del propi Consell de Govern, hi dón el vist-i-plau definitiu.

A canvi de què? Si la investigació la financen les empreses, qui decidirà quines coses s’investiguen? Els plans d’estudi continuaran sent decidits per la universitat?

Crec que en Joan Olóriz entra aquí en un terreny que no té res a veure amb el Procés de Bolonya, i a més surt de la lògica de l’article. La Universitat investigaa i investigarà en recerca bàsica, no orientada per ningú, basada en la llibertat i en la creativitats. Però també és cert que com ha passat sempre (al menys des que jo sóc investigador) les garrofes s’han de guanyar en algun lloc, ja que el finançament universitari normal no proporciona diners per a la investigació més enllà d’uns mínims molt petits.

El fet d’incentivar la competència entre universitats significa acabar amb el mapa homogeni actual i pot agreujar els desequilibris territorials.

No n’hi ha, de mapa homogeni actual! El que sí que hi ha, com diu Olóriz, són desequilibris territorials. Siguem-ne conscients: l’expeìència demostra que Catalunya és incapaç de fer un mapa universitari que permeti a les universitats singularitzar-se en algunes coses, i deixar-ne de fer algunes que es fan en molts altres llocs. La competència entre unviersitats pot ser bona i es tenen clars els objectius d’una Universitat pública.

Per a mí, hi ha elements foscos encara en tot el procés, però no hem d’esperar que les administracions hi posin llum, n’hi hem de posar des de dins de les Univeristats. És una qüestió de responsabilitat. És una qüestió de defnsa de la Universitat Pública. És una qüestio de defensa d’ubn model d’Universitat que faci docència i recerca ben feta.

L’article d’en Joan Olóriz ha senyalat alguns dels punts febles del Procés de Bolonya. Tal i com ell suggereix, cal explicar bé els pros i contres, i cal fer sostenible el sistema universotari públic.