Demanar perdó a l’avenç o no demanar-ne, that’s the [university] question

ImageL’Inside Higher Ed fa una interessant reflexió sobre la participació dels exalumnes en el finançament de les activitat universitàries. I ho fa explicant la diferència entre l’actitud de les universitats americanes, que no demanen perdó, sinó que esperen que els exalumnes aportin diners amb entusiasme, i les britàniques (per extensió, les nostres), que quan demanen diners als exalumnes ho fant dient “perdó” (sorry).

Els europeus tenen sentiment de culpa quan demanen diners, els americans no, pel contrari. Suposo que és una actitud semblant al de la por al fracàs en les iniciatives emprenedores. De fet, cal recordar que als USA no es diu “don’t mention it” després d’un “thank you”, sinó que es diu “You’re welcome”: Actituds positives i negatives.

This cultural division evinces itself in university life. Only the most prestigious British universities have belatedly begun soliciting money from alumni. American universities, even the most ordinary, do so all the time. British ones assume that alumni, if solicited, will typically say no, followed by sorry. American ones take for granted that many alumni will say yes, and cheerfully.

British universities depend on the Government’s largesse to survive. American universities seek out money from companies and foundations as well as from graduates. Of course, America’s public universities depend on appropriations from state legislatures, but even they have developed endowments and do not live hand to mouth. And most American colleges and universities are private, not public.

British universities are as good as American ones, but the culture of which they are a part needs to believe it and to act accordingly.

Aquesta reflexió sobre el “sorry” conecta amb la meva vella entrada (pàgina) sobre el “sisplau” i el “gràcies”. No sé si el “sorry” és una paraula màgica com les altres dues.