Aquests dies els mitjans de comuniació s’han fet ressó de la decisió finlandesa d’establir com a dret tenir accés mínim d’1 Mbit a les llars. De fet, no sembla exactament així, sinó que casa estarà més lluny de 2 km d’una connexió d’1 Mbit (per a 2015 la velocitat mínima serà 100 MBit).
De fet França ja va establir que l’accés a Internet era un dret humà. No va dir, però, amb quina velocitat. Crec que és clar que amb l’accés no n’hi ha prou, cal formació i educació en els valors de l’accés i l’ús d’Internet.
Més encara, i donat que ningú no regala res, pot passar perfectament que l’accés sigui car o que el maquinari necessari en sigui (cal reconèixer que amb els netbooks això ha millorar). És el que passa ara mateix a casa nostra: no hi ha manera de trobar una connexió a Internet permanent i raonable, encara que sigui de gaire velocitat, perquè la gent gran la faci servir (potser 15-20 EUR).
Pensant-ho bé, a casa nostra el dret a connexió de banda ampla ja el tenim satisfet: qualsevol companyia de mòbils proporciona accés gairebé il.limitant i permanent a la seva xarxa… el problema és el preu.
Miquel,
relativament. Fa unes setmanes estava en un allotjament al Montseny. No perdut al bosc.
No mòbil ni res. Sense cobertuta ni accés de cap tipus.
Tens raó, Enric, tinc tendència a pensar en les ciutats, on la telefonia mòbil funciona millor (o senzillament, hi funciona).
Al Ripollés vaig veure que hi havia un sistema d’accés rural força raonable, independent de la xarxa de mòbils, de la fixa i del cable. Tot anirà arribant.