Ahir va tenir lloc a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona la presentació del llibre d’en Toni Soler “Amb llengua o sense“. La part principal va ser una metaconferència d’en Pep Nadal, exrector de la UdG i professor d’Història de la llengua. A part, va haver-hi el parlament del propi Toni Soler i diverses intervencions del públic assistent, entre elles la meva.
La meva intervenció va consistir discrepar de la tesi d’en Pep NaDAL, donada la dificultat de tractar els temes del castellà i de l’anglès des d’una perspectiva racional. En el primer cas, semblaria com si jo ho tractés de forma emocional i en Pep Nadal racional, mentre que en el segon cas els termes queden invertits: jo ho tracto racional i en Pep Nadal emocionalment.
Vaig esmentar també, i després vaig comentar-ho personalment amb en Pep Nadal, que el dia que el castellà sigui vist com l’anglès haurem superat un problema-traume. Per a molta gent aquest dia encara no ha arribat. El castellà ha de ser llengua d’oportunitat, no pas d’amenaça. I potser una cosa semblant passa amb l’anglès.
Allò que per a la gent de Ciències crec que no representa cap problema, que és l’ús de la llengua anglesa en la vida universitària, és vist com a una amenaça per algunes persones d’Humanitats. En canvi, allò que l’historiador de la llengua Pep Nadal veu com a normal, que és la coexistència de dues llengües, i per tant el bilingüisme, jo ho percebo com a un problema (no sé si gosar dir-li’n amenaça), no n’hi ha pas per tant.
Em va agradar molt la postura de tothom: els problemes lingüístics no han de comportar mai cap tipus de violència. I com va dir l’escriptora M. Mercè Roca i el químic Joan Miró, cadascú ha de fer servir la llengua catalana de la forma que li sembli més còmode.
La gran diferència entre la meva postura i la d’en Pep Nadal crec que és deguda a què estem parlant de coses diferents. En Pep Nadal parla de la supervivència de la llengua; és comprensible, donat que es tracta d’un filòleg i hi pensa. Jo, en canvi, penso en la supervivència dels parlants del català i en poder viure en català, sense anar contra ningú. Naturalment també penso en la gent que vindrà després. I crec que les Universitats hi tenen un paper molt important.
Finalment, m’agradaria esmentar la diferència entre l’entorn Universitat de Girona i un barri de Badalona. En Toni Soler va parlar a la xerrada, i en parla al llibre, des d’un punt de vista de l’entorn de Barcelona dominat per llengües diferents del català. El meu punt de vista és el d’un entorn acadèmic on la presència del català és molt important. És comprensible doncs, fins i tot, que algunes paraules vulguin dir coses diferents per a cadascú de nosaltres.
El respecte a les llengües ha de ser primordial. No podem demanar pel català allò que no volem per a les altres llengües. Saber combinar respecte i defensa, saber dibuixar la línia divísòria entre drets i deures lingüístics, ens seguirà ocupant temps i energies. Però ens hi va la supervivència com a parlants catalans i com a llengua catalana.
Crec que cal donar gràcies a tots els assistents, a en Toni Soler, al seu llibre, a en Pep Nadal, i a la Meius Ferrés, cap del Servei de Llengües Modernes de la UdG que celebrava el seu desè aniversari.
I com he dit altres vegades, cal agafar-se una mica a broma aquest tema, perquè és una cosa molt sèria i ens hi juguem molt.
(Per cert: un dia explicitaré el meu model lingüstic universitari dels factorial).
Miquel,
Gràcies per venir a l’acte, per participar-hi activament, i per escriure les teves impressions. Estic segura que ens en sortirem, perquè hem iniciat una reflexió entre tots que feia falta, i és molt important per a mi i per la meva gent el teu compromís amb la llengua, tan explícit. En continuarem parlant, segur. Tant de bo que nostra universitat sàpiga defensar un model lingüístic desacomplexat i d’acord amb els nous reptes europeus.
Ah, ens veurem a Brussel·les, no? El nostre amic comú, Enric Canela, ens hi vol a tots.