La impressió tridimensional és encara una cosa poc comuna. De fet, no en conec que n’hi hagi a cap casa, encara que a la Universitat n’hi ha.
Llegeixo al Science News (gràcies a Boing-Boing) que l’elevada despesa de la “tinta” de les impressores tridimensionals bot disminuir a una petita fracció gràcies a una nova fòrmula basada en procediments ceràmics. Gràcies a això els artistes poden desenvolupar un pot a l’ordinador i crear-los amb una impressora 3D (demana de totes formes un procés d’acabat).
L’autor ha publicat les receptes “open source” a la pàgina web esmentada. Alguns components són, senzillament, sucre, alcohol o maltodextrina.
Les impressores 3D tenen diverses utilitats. En el camp de les (bio|macro)molècules es fan servir per “imprimir” models de molècules, per exemple al Centre de Biologia Molecular de Milwaukee ho fan de cinc formes diferents, amb diferents aparells (tenen un web anomenat 3dmoleculardesigns). Aquests aparells solen anar dipositant capes molt fines de material. La impressora 3D de Z-Corp, a més, “imprimeix” en color. Aquesta companyia té una vessant també orientada a l’educació, i fins i tot un programa per a l’ensenyament preuniversitari.
Dintre d’un temps veurem com els objectes es teletransporten fàcilment d’aquesa forma: potser una copa, un pot, o un model molecular (aquest avui mateix). Les impressores 3D, si el preu de l’equipament i de la “tinta” s’abaixa, passaran a ser d’ús més comú. De fet, he vist al web del 3DMD que una d’aquestes molècules pot costar uns 700 dòlars. Una mica car, ara mateix.
