En el marc de les polítiques d’igualtat, la de gènere (dona-home) és una assignatura pendent en el camp de la universitat i de la recerca. Per això em va agradar molt ser a la inauguració de l’exposició “16 científiques catalanes” al Centre Cultural de Les Corts, a Barcelona, organitzada per l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), encapçalada per la seva presidenta, Mercè Piqueras (veure’n una entrada sobre el tema al seu atraient blog La Lectora Corrent)
Aquest grup de científiques catalanes és ben divers, i hi ha des de noms que surten sovint als mitjans de comunicació, fins a persones menys conegudes, que treballen en el dia a dia de la recerca. Però tenen en comú, a partir de la lectura de les seves 
característiques, que hi han posat el coll, i que han sapigut i pogut conciliar la seva vida familiar i professional. Ahir vaig poder fer petar la xerrada amb vàries de les científiques, i vaig poder copsar la seva vàlua i les seves postures sobre la ciència i la recerca.
Queda molt de camp per recórrer per arribar a un cert equilibri entre homes i dones. De fet, no cal que en tots els camps hi hagi una paritat perfecta. Potser cal admetre que hi ha fluctuacions: a les enginyeries més homes, a les ciències de la salut més dones. A la química teòrica més homes, a la química analítica més dones. No passa res. El que cal és que hi hagi una veritable igualtat d’oportunitats. Crec, des de la meva perspectiva masculina, que això encara no és així, malgrat que s’ha avançat molt.
I també és un orgull que entre les dones de ciència catalanes hi hagi la nostra companya de l’IQC i directora de la C4D, la Sílvia Simon (@silviasimonr) (i a qui vaig dirigir la tesi doctoral). Felicitats, Sílvia! I felicitats a l’ACCC.
De l’exposició, que esperem que pugui venir a Girona per la Nit de la Recerca 2010, a finals de setembre, n’hi ha una versió virtual, amb les biografies de totes 16 científiques catalanes.
