M’ha fet força gràcia l’article del Chronicle of Higher Education 30 ways to rate a College. El Chronicle agafa sis rànkings (un no el coneixia pas) i ofereix una aplicació interactiva per adonar-se del que cada rànking fa servir per valorar la qualitat d’una universitat. Em sembla molt interessant aquesta iniciativa, que caldria encara reforçar per visualitzar el pes de cada indicador en els rànkings, ja que llavors es veure fàcilment que el Time-QS és força bo, i que el xinès (Jin Tiao de Shanghai) és força mal fet.
I és que, de fet, tenia ganes de fer algun comentari al nou rànking de Shanghai, després que l’Enric Canela l’esmentés al seu blog. Amb l’Enric estem bàsicament d’acord amb la valoració de la metodologia que fa servir aquest rànking (fluixa, esbiaxada, fins i tot absurda). Per això em sorprèn que persones que em mereixen gran credibilitat com l’Andrés Arias i en Xavier Marcet no ho esmentin als seus sengles comentaris sobre el resultat de l’Acdemic Ranking of World Universities que acaba de sortir. Suposo, crec, que estan més interessats (i ho fan molt bé!) en aprofitar el que resulta d’auest rànking per oferir solucions i perspectives a la universitat espanyola, que no pas en destriar què s’hi amaga en la metodologia del propi rànking.
A més, no acabo de veure per què sempre ens queixem que la posició de les nostres universitats no variï de forma apreciable d’un any a l’altre… Però en la meva opinió, la posició en rànkings unviersitaris depèn de les polítiques desenvolupades al llarg d’un cert període de temps, i no pas de canvis que pugui haver-hi hagut en un any. Els rànkings seria millor fer-los més espaiats en el temps, és la variació a mig termini la que és rellevant.