Apassionades opinions mediàtiques sobre rànkings universitaris

El tema dels rànkings universitaris no passa de moda, pel contrari, va agafant embranzida, i el fet que vagi fent-se lloc als mitjans de comunicació i entre la societat ja és bo. Ara bé, seria interessant que s’aportéssin opinions expertes. Perquè ahir precisament hi havia dues coses rellevants als diaris catalans que no m’acaben d’agradar, i crec que mostren un cert desconeixement del que és la Universitat pública catalana:

A El Periódico hi havia un article d’opinió per Irene Boada titulat Universitats de primera. Segurament és benintencionada la seva referència al rànking de Shanghai, malgrat el seus defectes de fons. Esmenta que el rector de la UB va ser escollit per un 11% del professorat.. però no té en compte que hi ha moltíssim professorat associat a temps parcial que té poca vinculació amb la universitat… i a més té ponderat el seu vot. De veritat el problema és si el professorat vota o no? I diu que les escoles de negocis figuren entre les 100 millors del món… en un rànking fet per les pròpies escoles de negocis, que per començar fan un negoci de ser escoles de negocis. En la meva opinió, a més, la millora del sistema cal projectar-la a mig termini. Ara estem pagant el creixement poc control.lat dels 80 i sobretot dels 90.

Per un altre cantó, a El Punt, un article d’Ivan Bofarull titulat Sobre rànquings universitaris esmenta també el rànking de Shanghai (ja és mala sort, que tingui tanta popularitat… és clar, com Eurovisió i els festivals de la cançó…). Veig que s’esmenta també el tema dels rànkings d’escoles de negocis com l’IESE. Quina casualitat, dos articles afalangant les escoles de negocis en un dia! I francament, no sé si una ·escola de negocis” tipus ESADE pot classificar-se d’universitat. Escola, sí; bona, potser també. Universitat, en el sentit de docència i recerca, de crítica del coneixement, potser, d’una forma diferent a com ho fan les universitats generalistes.

No voldria, però, deixar d’agrair aquestes dues opinions, perquè ens permeten fer autocrítica i avançar cap a la reflexió i posada en punt de processos de millora. I a més, hi ha gent que opina que els rànkings universitaris no tenen gaire sentit, com el president de la UC London que diu a The Guardian a University world rankings are pointless, UCL president says:

The basic problem is that there is no definition of the ideal university. Is it big or small? Is it better at research or at teaching? Is it a specialist science and technology institution with heavy research income – or does it focus primarily on the humanities and social sciences? Is it adventurous or risk averse?

Next, what are the data? On teaching, there are simply no robust data on which global comparison can be made. Some tables rely on curious proxies, such as the number of PhDs awarded per academic, the number of undergraduates admitted per academic and the income per academic. None of these say anything about the quality of teaching.

Més encara, el Chronicle of Higher Education acaba de reportar a l’entrada International Group Announces Audit of University Rankings que un grup internacional farà una auditoria dels diferents rànkings mundials universitaris existents:

As rankings proliferate around the world, they are increasingly having a direct impact on the decisions of students, academic staff, institutions, and policy makers, but each of those groups differs in its use of rankings and the sophistication it brings to evaluating them.

Less informed groups, such as students, “don’t have a deep understanding of the limitations of rankings,” Mr. Federkeil said, and an audit would provide an assessment tool for users. The rankers themselves also need to be held accountable for possible deficits in their tabulations or methodological flaws, he said.

The audit project, which he is helping to manage, will be based closely on IREG’s principles, which emphasize clarity and openness in the purposes and goals of rankings, the design and weighting of indicators, the collection and processing of data, and the presentation of results.

“We all say that rankings should aim at delivering transparency about higher-education institutions, but we think there should be transparency about rankings too,” Mr. Federkeil said. The audit process could eventually give rise to an IREG quality label, which would amount to an identification of trustworthy rankings, thereby enhancing the credibility of rankings and improving their quality, Mr. Federkeil said.

Els rànkings universitaris, doncs, esdevenen cada cop més rellevants i per tant són més subjectes a crítiques (tan si són bons com si no ho són).

Avui precisament en Francesc Puigpelat ha fet una entrada a Catalunya Oberta titulada La Universitat i els Funcionaris (gràcies, Enric Canela!) en resposta a l’article de la Irene Boada, on vé a demanar el fi de les universitats públiques, confós en part pel rànking de Shanghai i per l’enlluernament de les escoles de negocis. Provocadora proposta que està fora de lloc en el món en què vivim, en la meva humil opinió

Ah! i ahir El País portava un article titulat Universidad española: mucha investigación con poco impacto on s’fi esmentava els trets fonamentals de l’edició 2010 del Scimago World Universities Ranking, que totjust avui ha aparegut al seu web. No hi veig (pel reportage d’El País) gaire diferències respecte de l’any passat, com és lògic, perquè es tracta d’estudis d’un interval de cinc anys, i en ser una mitjana mòbil els canvis són menys apreciables que si es dongués el rànking cada cinc anys. Intentaré estudiar-lo una mica.

I per cert, la Irene Boada, al final del seu article a El Periódico, es pregunta si els catalans volem renunciar a tenir Premis Nobel de Física o de Química. De veritat creu que hi vol renunciar, la societat catalana? I els professors-investigadors catalans, de veritat creu que no ho volem?

No fem riure!

Foto: http://www.toxel.com/wp-content/uploads/2008/11/cstairs9.jpg

One thought on “Apassionades opinions mediàtiques sobre rànkings universitaris

Comments are closed.