Dimecres al vespre vaig tenir l’oportunitat d’assistir al sopar amb el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, juntament amb una colla de blocaires i gent 2.0, amb motiu de la propera presentació del seu llibre (i e-book) Política 2.0. L’Ernest Benach ja ha parlat d’aquesta trobada al seu blog, amb una bona descripció de l’excel.lent ambient i valuós intercanvi d’opinions que hi va haver.
Em vaig adonar que una cosa és la Política 2.0 i una altra el Govern 2.0. I més encara, l’Administració 2.0. Les formes de fer política, fer lleis, debatre, acostar-se als ciutadans – per part del Parlament són unes (i va quedar clar la dificultat de fer algunes lleis com l’Electoral). Una altra és el Govern 2.0 i l’Administracio 2.0, que malgrat algunes iniciatives encara tenen molt de camp per recórrer.
Les trobades entre persones rellevants de la política i del govern amb ciutadans conscienciats pels bons usos de la Web 2.0 em semblen molt profitoses per a tots dos cantons. Per un cantó, els ciutadans 2.0 podem adonar-nos que els governants i polítics creuen en les noves formes de comunicació. I per un altre cantó, els governants i polítics s’adonen que a la societat hi ha gent que creu, treballa i impulsa la societat 2.0 (amb humiltat, i no són pas només el que hi ha a una trobada o sopar, ni tan sols són els més idonis, segurament).
Dels ets i uts de la política 2.0 en vaig poder aprendre coses interessants de cara a la ciència 2.0 i a la universitat 2.0. Malgrat que són camps diferents, amb entorns dissimilars, les excursions en territoris fora de la primera esfera de solvatació suggereixen canvis per avançar cap al món 2.0 en l’entorn més proper. Per exemple, la discussió que devia haver-hi al Parlament sobre si deixar tenir portàtils, o enviar sms, o navegar per Internet… algun dia es trindrà a les aules de secundària. Segurament no serà pas en els mateixos termes, però caldrà abordar-la, altrament hi l’interior i l’exterior de les aules serà massa diferent per proporcionar una educació òptima.
La imatge dels llargs trens americans de mercaderies, amb màquines diesel davant, al mig i al darrere, em sembla anàloga al que té lloc en aquests moments: no n’hi ha prou amb els polítics i amb les administracions, cal ciutadans 2.0 i una societat 2.0. Cal que hi hagi diverses màquines en diversos llocs del territori real, des del Parlament a la Universitat, a les empreses i als Ajuntaments. Els vagons de la Societat són molts i exigenen moltes locomotores.
Gràcies, Ernest Benach, pel sopar. I gràcies a l’Eduard Batlle i la Trina Milan per la iniciativa.
Foto tren: http://www.phantasrail.com/Iran/07504ux.jpg
