Changing expectations of universities’ contributions to a knowledge-based economy and society over the last decade have transformed the relationship between the state and higher education institutions.
University governance and the degree of control exerted by the state have become the subject of much debate.
Aquesta és la primera frase de l’informe de l’European University Assotiation sobre l’Autonomia de la Universitat a Europa (publicat el novembre de 2009). I aquesta és l’última frase de les conclusions:
In conclusion, reforms in the field of governance and autonomy will not achieve their aims if they are not accompanied by measures to develop institutional capacity and human resources. These are necessary for universities to face the new demands placed on
them, with a need for efficient and effective management
and leadership and new technical and specialist expertise in many areas. This issue needs to be addressed jointly, by both universities and the relevant public authorities.
Aquest estudi preliminar de l’EUA adreça doncs una qüestió clau: la relació entre les universitats i les administracions competents. Sobre la governança i l’autonomia de les universitats, la mateixa EUA diu que
Universities are increasingly expected to fulfil a wide range of needs of the rising knowledge societies and their demands. Beyond the university’s traditional functions of teaching, research and innovation, new roles and tasks, such as widening participation, continuing professional development, etc. emerged.
I és que les universitats ja no són només centres de docència, recerca i innovació, sinó que també tenen nous papers i tasques: participació de la comunitat, formació permanent, etc. Jo hi afegiria encara el rol de model, el paper d’institució de confiança en un món complex. Una nova funció en una societat del coneixement que veu capgirats alguns dels seus canals de comunicació.
L’EUA, en aquest estudi preliminar, adreça quatre aspectes de la governança i autonomia:
This exploratory study specifically looked at the ability of universities to decide on:
• academic matters (deciding on degree supply, curriculum and methods of teaching; deciding on areas, scope, aims, and methods of research.)
• financial issues (acquiring and allocating funding, deciding on tuition fees, accumulating surplus: see Ch 7 in the financial autonomy index set up by EUA)
• organisational structures (setting the university structures and statutes, making contracts, electing decision-making bodies and persons)
• staffing policies (responsibility for recruitment, salaries and promotion).
És a dir, assumptes acadèmics, econòmics, organitzacionals i de personal. En cadascun d’aquests quatre àmbits la relació entre la Universitat i l’Administració pot evolucionar de forma diferent.
Per exemple, hi ha ara mateix el cas de les universitats angleses. El HEFCE (Higher Education Funding Council for England) vol tenir competències per canviar el màxim responsable en l’àrea econòmica d’una universitat, i fins i tot per donar-hi el vist-i-plau (segons el THE). Però a més s’ha suggerit que els governors de les universitats agafin més competències acadèmiques, tradicionalment reservades al professorat (en diverses formes).
En definitiva, segueix la discussió sobre l’autonomia de les universitats i les competències dels governs. Crec que, si les universitats són cada cop menys autònomes, és perquè no fan prou bé les coses. Ara bé, potser no els hi fan perquè no tenen les eines per fer-les bé. Deu ser la serp que es mossega la cua. Redundància clàssica que cal tallar d’alguna forma.