Cal discutir sobre la restricció d’accés a Internet o a les xarxes socials?

ImageHi ha temes que van més enllà d’una opinió, que afecten la pràctica professional i el dia-a-dia. L’accés a Internet, en particular a les xarxes socials, és un tema discutit (i discutible). Precisament els canals i xarxes socials que avui en dia es fan servir més (twitter i facebook, en particular) ha permés encendre una interessant discussió.

Difícilement podrem com a societat progressar enmig de la complexitat de l’actual societat on les TIC comporten innovacions de forma permanent, si la gent no aconsegueix posar-se d’acord en què és un ús raonable de la Internet en els àmbits on s’hi demani concentració de l’atenció en un tema determinat.

Fa pocs dies, en Jordi Graells (@jordigraells) va fer un tweet on feia notar un estudi amb dades sobre l’ús de xarxes socials arreu del món – es tracta d’una presentació de Steven Van Belleghem d’Insights Consulting.

El mateix dia va el mateix Jordi Graells fer una consideració al facebook: un 55 dels usuaris no poden accedir a les xarxes socials des de la feina. Això va provocar una allau de respostes sobre el tema, entre elles algunes de meves.

A l’estudi ‘Social networks around the world 2010’: dades ús xarxes socials àmbit mundial #DCM http://ow.ly/1woBH es constata que un 55% usuaris no poden accedir a xarxes socials des de la feina. I sembla que a l’Administració es tendeix a adoptar aquesta fatal mesura. ¿Per què un mal ús d’Internet a la feina (accés a xarxes socials, a jocs, descàrregues…) no es tracta com problema d’organització i RRHH? ¿Per què mal ús d’Internet a la feina d’uns quants es considera de tecnologia (i no de RRHH) i es limita l’accés de tota l’organització? ¿Què en penseu?

Això ha desembocat en un post al blog Gencat sobre aquest mateix tema, també d’en Jordi Graells, que a més té una presentació seva titulada Gencat 2.0: blocs, xarxes socials i altres eines. (quan redacto aquest post no funciona)

Els meus vuit comentaris (entre els molts que s’hi van fer, i que val la pena llegir) van ser:

Cal una redefinició del concepte de “lloc de la feina”, tan físic com virtual. Si la qüestió és l’accés a les xarxes socials per a un ús recreatiu o personal, no és res més que la versió 2.0 de l’ús del telèfon o de la lectura de la premsa. O del “fer el cafè”. Totes les masses piquen. Sens dubte és un tema apassionant.

Suposo que les feines es poden classificar de moltes formes. Una primera és si hi ha relació amb persones de fora l’organització o no. Si n’hi ha, llavors es pot parlar d’una feina dospuntzeroable. Si no n’hi ha, potser és admissible un codi de bons usos de les xarxes socials i la internet, igual que n’hi ha un de no escrit sobre “fer el cafè”, “fer petar la xerrada” o “llegir el diari”. Algunes feines demanen més concetració que d’altres en un tema determinat. Això pot demanar aïllar-se de la societat de la interrupció i la distracció.

De totes formes, penseu que aviat tothom tindrà un mòbil personal connectat a Internet sempre. Llavors, de què estem parlant? De la connexió via ordinador a la internet de l’organització? De la restricció de l’ús del mòbil a “la feina”? Coses noves.

Realment crec que l’accés generalitzat del mòbil a Internet farà la pregunta original innecessària, potser. Perquè, a més, crec que accedir al repositori personal d’informació hauria de ser un dret. Fins i tot, crec que una persona ha de poder tenir totes les eines per ser eficient a una feina o tasca. Jo, circumstàncies, arxiu, web, xarxes socials: http://edunomia.net/diari/edunomia/arxius/2009/jo-circumstancies-arxiu-web-xarxes-socials-reflexions-20-primaverals.html

Antonio: hay trabajos en los que alguna herramienta está conectada siempre a Internet (por ejemple, en una oficina sentados delante de una pantalla). O en una oficina de turismo. En otros más “blue collar” esto no es así (parada en el mercado, construcción, …). Aquí hay otro motivo para la brecha digital.

Torno a dir que cal definir “lloc de treball. L’ús de les xarxes socials comporta noves formes de gestionar el temps de “treball”, però també el temps d'”oci”. Perquè amb l’accés permanent (per qualsevol dels mitjans: mòbil, a casa, ipad, etc.) a Internet, fora de l’anomenat “horari laboral” també es pot fer servir Internet per “treballar”. I el teletreball? No es tracta, però, que es treballi “tot el dia”, sinó que es concentri l’atenció durant un període del dia en una tasca per guanyar-se les garrofes, mentre que la resta del dia la concentració sigui en l'”oci” (família, esport, lectura, etc) sense excloure el “negoci”. Són noves formes de distribució de la densitat d’atenció de cadascú, no us sembla? En tot cas, cal desenvolupar mesures de l’impacte positiu de l’ús de la internet, i cal avançar en el treball per objectius. I repeteixo, una cosa és aquest tema per als “white collar” i una altra per als “blue collar”. Compte, que l’escletxa digital no es faci encara més gran.

Meius, no estem davant d’un “fair use of the Internet”? L’ús raonable de la Internet ha de figurar dins dels plans d’incentius, del treball per objectius, etc. I quan es faci amb el mòbil, fent servir un canal físic separat del de l’empresa… Tornem a estar potser al punt de “hi ha gent que llegeix el diari a la feina”, versió 2.0.

Des del meu punt de vista, via twitter, amb la limitació de 140 caracters, no s’hauria pogut donar opinions tan elaborades. La mateixa mandra potser l’haguessis tingut a twitter… si haguéssis trobat els tweets relevants.

Un cop traslladada la discussió al blog de GenCat, m’agradaria afegir-hi alguna cosa rellevant que ha aparegut aquests dies. Precisament Mashable publicava Why Banning Social Media Often Backfires on s’hi analitza les conseqüències de restringir l’accés a les eines d’Internet des de l’escola, des de la feina i en general dins d’un estat. La seva conclusió:

Restricting access to information is fighting the force of a global movement towards greater participation.

Organizations that choose to block social media with an iron fist should plan to expend significant resources to enforce these rules. Additionally, there is the missed opportunity to use your citizens and employees as leverage in the all-out branding war.

When schools restrict Internet access, we leave the important topic of cyber safety to the half-baked theories of childhood peers, or worse, to the friendly stranger students inevitably find themselves chatting with. Whatever the organizational reaction to social media is, the human response to restriction is universal: Forbidden fruit looks so much tastier.

Però mirant una mica què hi ha al ciberespai, he trobat dues coses interessants: Banning Social Media Is Counterproductive fa una analogia del que significa limitar l’accés als social media des de la feina, però també adverteix amb seny d’alguna possible limitació a Internet (o millor dit, de priorització de recursos):

Occasionally some bans make sense. For example, a university that bans downloading music on their network because of bandwidth issues is reasonable. Other bans (like those in “Footloose”) are just silly. Don’t ban social media. In the near future we’ll look back and say “Remember when we used to ban social media? What were we thinking?” Don’t be a dinosaur, because after all, they became extinct.

També he vist el web contrari a les restriccions, anomenat stopblocking.org, on per exemple aquests dies publicava Does blocking access to students make any more sense than blocking employees? on adreçava alguns problemes dels joves a Internet, i on s’hi deia

I see multiple problems, though, with blocking kids’ access. First, many of them — like their counterparts in the business world — don’t need the school’s computers to access Facebook; they can do that just fine on their mobile phones. Lack of access from school won’t stop cyberbullying, either; they’ll just do it when they get home to their own computers.

Els comentaris d’aquestes dues fonts, i d’altres moltes que segurament es poden trobar, mostren la varietat d’opinions i la complexitat de mantenir de forma assenyada la llibertat d’accés a Internet i la responsabilitat dels seu ús. Però potser amb la diversificació dels mitjans d’accés a Internet (sobretot amb el mòbil) la discussió esdevindrà innecessària.

En tot cas, des de les universitats crec que no és el lloc adient per plantejar-se cap restricció. Pel contrari, cal afavorir, dins de la llibertat, consciència i responsabilitat de cadascú, l’ús de les bones eines, canals, xarxes, estris i oportunitats que hi ha Internet, en totes les seves formes. I cal formar-ne en el seu ús. I cal formar els formadors. En definitiva, una situació clàssica.

Imatge: extreta de l’article de Mashable.