El Danubi és un riu cabdalós, majestuós, silenciós, que lliga amb la ciutat de Budapest, que serveix a la senyora Buda, que juga amb el senyor Pest. Més gran que el Sena, més ciutadà que el Ter, més senyorial que el Loira, més llunyà que el Rhin, més verd que l’Ebre, més terrós que el Roine.
Creuar-lo pel pont de les cadenes, jugant amb els tramvies de color groc, no és pas gaire fàcil. Una primera fase, fins al primer pilar, que es fa ràpida perquè hi ha ganes de tranvessar el pont i de divisar els edificis de primera línia des del mig del riu. La segona fase, molt llarga, travessa el mig del riu, resseguint la catenària de ferror que aguanta el mateix pont. La tercera, després del segon pilar, es fa ràpida, catalitzada per les ganes d’arribar a l’altra riva.
Uns ànecs es mouen, quiets, pel corrent, fins que es rebitllen i vencen la velocitat de l’aigua. Una branca ens fa adonar de la velocitat aproximada de l’aigua: un metre per segon.
El Danubi és un riu majestuós, grandiós.
Però què voleu que us digui, l’Onyar també.
