Ahir al Diari de Girona en Daniel Bonaventura hi feia un article d’opinió titulat El sentit dels parcs científics, on feia una reflexió que crec que no s’adequa prou a la realitat d’aquests parcs, però que en tot cas és un toc d’atenció:
El sentit de la vida, Saint-Exupéry confessa que trobava sentit a la vida pilotant un caça bombarder en plena batalla aèria. Potser els parcs científics i tecnològics de les universitats no han de donar resposta a plantejaments filosòficament tan enrevessats, però un no pot deixar de preguntar-se quin és exactament el seu sentit? Un s’imagina el dinàmic model americà, amb l’efervescent proliferació d’empreses spin-off, que neixen implantades als parcs científics, capten recursos per desenvolupar idees arriscades i, després de molts fracassos, triomfen i s’independitzen, de manera que l’espai que alliberen passa a ser ocupat per una nova spin-off. Diuen que el Parc Científic i Tecnològic de la UdG està cridat a convertir-se en el laboratori del teixit industrial gironí. Mentrestant això no s’esdevé, hi ha al parc algunes empreses que, certament, generen valor afegit. Però també hi ha el perill que alguns projectes no acabin d’aixecar el vol i quedi un funcionariat fossilitzat, pendent de la subvenció. Cal risc, però fins a quin punt? Les restes mortals de l’autor d’El petit príncep reposen, amb el seu avió, en un indret ignot al fons de la Mediterrània.
Les empreses spinoff són això perquè moltes arriben al fracàs (entès com a una cosa positiva, a l’americana, i no pas negativa, a la catalana). Però l’empresa spinoff que se’n surt comporta beneficis socials i econòmics. Perquè alguna tingui èxit, se n’han de crear força.
Des del meu punt de vista, a les spinoff i als parcs científico-tecnològics catalans costarà que hi hagi “funcionaris fossilitzats”, perquè precisament s’han muntat parcs perquè les formes de contractació siguin les normals de l’entorn socioeconòmic. Ara bé, l’autor té raó quan diu que pot haver-hi persones pendents permanentment de la subvenció… De totes formes, no sé si en el moment actual és gaire possible tirar endavant una iniciativa emprenedora sense el suport de diner públic, al menys en les primeres etapes d’una spinoff.
En el cas concret del Parc de la UdG, crec que la dinamització que ha creat de l’entorn de La Creueta és innegable, més enllà de totes les iniciatives emprenedores, innovadores i de transferència del coneixement, i com a punt de trobada entre societat, empresa i Universitat.
Benvolgut Miquel Duran,
moltes gràcies per llegir-me i encara més per valorar el meu article. Efectivament, cal suport públic per als emprenedors. Però, amb quins paràmetres valorem els rendiments de la recerca? Només vull advertir que una estructura important i necessària com el Parc Científic de Girona no acabi com el tren d’alta velocitat espanyola: no s’amortitzarà mai ni la inversió ni el funcionament. Entenc que la inversió feta en equipaments i el cost anual de funcionament del Parc Científic i Tecnològic de la UdG s’ha de poder valorar amb criteris dineraris. Però potser estic equivocat i per això aprofito per preguntar: és possible saber el cost del Parc? Aquesta dada, és tan fàcil de saber com sumar inversions en infraestructures + inversions en programes de recerca + salaris dels treballadors + despeses de manteniment? És poden calcular els beneficis del Parc, o les pèrdues, com si d’una empresa es tractés? Té ingressos el Parc? Pot el teixit empresarial gironí calcular quina part del valor afegit de la seva producció sorgeix de la recerca feta al Parc? Qui té aquestes dades? M’interessa publicar-les!
En fi, si ets tan amable, tinga’m informat, Miquel. Crec que el Parc gironí és de molta importància per al futur de la societat gironina i mereixeria ser més present al debat públic. En canvi, el que allà es fa és molt desconegut.
Em costa d’entendre que mentre es predica l’austeritat, la UdG segueixi creant estructura. Ara té quatre vicegerències!!! i un nou cap de protocol!!! Porto tota la vida comprovant esverat que quan arriba diner públic, aquest s’usa per crear noves plantilles, nova gent «col·locada» que cobra a fi de mes. I així es va liquidant tot el pressupost, sense deixar res per a les inversions productives. Paradoxalment, cada vegada hi ha més pobres, però no hi ha cap iniciativa solidària que se’n faci càrrec. Els que poden es col·loquen en un tren de vida que permet tenir vacances pagades, fer viatges, tenir una casa i potser una segona residència, gaudir de connexions en telecomunicacions, anar als restaurants… Em sembla molt bé que hi hagi aquesta gent afortunada, i quanta més, millor, però de vegades sembla que l’objectiu sigui aquest, col·locar-se (i els altres, que es fotin!), per comptes de procurar fer una aportació social d’alt valor i, en conseqüència, ser ben retribuït, en la justa mesura.