És possible un professional investigador autònom?

Aquesta entrada respon a una inquietud compartida amb en Xavier Lasauca (@xavierlasauca), que també en parla al seu post Investigadors i investigadores emprenedors?, i respon una mica la pregunta que feia l’Alfons Nonell (@alfonsnic) (a qui he d’agrair per fer-me saber aquest article de Nature via twitter), sobre si és factible esdevenir investigador-emprenedor-independent. El mateix Alfons en va fer un post al seu blog Selenocisteïna, titulat És hora de tirar-se a la piscina?

Fa poc la revista Nature va publicar un article titulat The Path Less Travelled on Andrea Schweitzer, que es defineix a sí mateix en l’estat de sabàtic autofinançat, proposa la figura d’investigador independent, el que aquí seria un professional autònom. Schweitzer havia estat project manager de l’any internacional de l’astronomia.

Aquest article té una mica de sentit per als Estats Units i entorns semblants, però no sé si en el nostre àmbit això és gaire possible, al menys en les circumstàncies actuals. En el fons estem parlant de la professió d’investigador i de la inserció laboral dels doctors – i de l’adequada valoració del títol de doctor.

Avui en dia, sembla com si tot doctor hagués d’anar de forma natural i única a l’ocupació pública, aquí seria a les universitats, als centres de recerca de Catalunya o al CSIC. També pot passar que un doctor, una vegada acabada la seva formació investigadora, decideixi seguir un altre camí, per exemple professor de secundària. Però hi ha una tercera via, que ja està passant de facto: ser un investigador-consultor, algú que va treballant per a projectes concrets, aportant el seu know-how.

I en el món actual de la recerca, on molts de projectes europeus van a costos totals, i els projectes normals cada cop hi va tendint, no serà pas gaire estrany contractar consultors-investigadors independents. De fet, una mica ja passa – amb la gent que munta una empresa (per exemple una spin-off) i aquesta figura en la llista de socis d’un projecte, o és contractada a càrrec d’un projecte. Aquesta forma és promoguda per les administracions competents en recerca.

Però el que fa la contribució de Nature una mica diferent (i provocativa) és que opina sobre els canvis d’infrastructura per dur a terme la recerca. Segons l’autor, fins i tot es pot pensar en un “investigador errant” que faci servir les eines que pugui aconseguir en diferents centres de recerca, en funció de les seves necessitats, possibilitats i col.laboracions.

During the twentieth century, as expensive equipment became more central to science, research became tied to university and government labs. Today, much research can be done with a virtual network of colleagues, online journals, a few days spent at a research facility, and access to the resulting data sets. It is no longer necessary to be located at a university or lab, or to hold a tenure-track job, to continue a lifetime of participation in science. The ultimate career goal is bold but achievable: to ‘give yourself tenure’, complete with financial freedom and as much time for scientific pursuits as a tenured professor.

If you combine dedication, ingenuity, frugality and good connections — the same mix needed to survive in academia — you can become a truly independent scientist without compromising your passion for your field.

És humà cercar la tranquil.litat d’una feina estable al sector públic o una feina permanent en una gran empresa amb una unitat potent investigadora. Però segurament els canvis del segle XXI portaran els investigadors professionals a plantejar-se noves formes professionals. Ser consultor o tenir una empresa petita potser en serà una. Nature ens ajuda a pensar-hi.

En tots els nous graus adaptats a Bolonya s’hi fomenta l’empreneduria, i de fet, al menys a la UdG, es tracta d’una competència transversal. Ser emprenedor en el camp tecnològic i de l’enginyeria és relativament normal. En el camp de la ciència, menys. I en d’altres, encara menys. Però segurament l’increment de la capacitat d’empreneduria a nivell de grau comportarà també el seu increment al postgrau i a nivell de doctorat, és a dir, l’empreduria de l’investigador, la investigació per compte propi i no pas per compte d’altri com sol ser ara.

Així i tot, fer recerca tot sol no és pas fàcil. L’entorn que aporta una universitat o centre de recerca difícilment es pot trobar en un despatx aïllat. És clar que, tal com s’esmentava, l’investigador-emprenedor pot anar d’un centre de recerca a l’altre, assistint a seminaris, fent xerrades, proposant projectes… Al final, estem parlant d’innovació en la forma de fer recerca.

Gràcies a l’Alfons Nonell per haver iniciat aquesta reflexió, i a en Xavier Lasauca per la interacció que hem mantingut – i a tots dos pels seus posts.