ImageAhir vaig tenir l’ocasió d’assistir a la presentació del llibre 113 paraules per salvar, del filòleg de Cambrils Josep-Lluís Carod-Rovira (per cert, vicepresident de la Generalitat de Catalunya). La veritat és que ho tenia fàcil. bon horari, una llibreria molt a prop de casa, un tema militant (la llengua). La Llibreteria és la llibreria del meu barri, i fa bones presentacions, com fa poc (a finals de febrer) va ser la d’en Joan Manel del Pozo, amb la traducció de la Utopia de Thomas More.

Afortunadament la presentació de la M.M. Roca, de l’Albert Rossich i del propi J.L. Carod-Rovira van centrar-se en la llengua i no va haver-hi cap excursió política (més que res, perquè les paraules era el m’interessaven). Per a l’ocasió vaig fer servir un mètode clàssic per prendre notes: un bloc de la UdG. Va molt bé quan no es té a mà res més, que sol ser sovint! (semblant al d’aquesta foto)

Em vaig assabentar d’aquest llibre gràcies a un post de la Meius Ferrés: 113 paraules salvades, on la Meius, cap del servei de llengües de la UdG, discrepa lleugerament de la postura de l’autor del llibre (i jo ho comparteixo). Igual que a Barcelona, en JLCR va insistir en la paraula “amollar”. Francament, potser cal salvar-la, però a Girona no es fa servir. Igual que “enguany”, que ell defensa. Per a nosaltres és literària, afectada i fins i tot estranya. És la riquesa de la llengua.

Va ser interessant el que va dir sobre el perquè d’aquestes 113 paraules: algunes són utilitzades només per una generació, altres només en una part del territori (per exemple, l’enguany; en canvi, li preocupa “engegar” quan a Girona és molt normal).

La Maria Mercè Roca, amb una exquisita parla, va parlar d'”enclenxinat”, i també va dir que, més enllà de salvar paraules, potser ens hauríem de plantejar quines paraules hauríem d’ensorrar (potser ho va dir l’A. Rossich, em sap greu, ara no ho recordo ben bé). L’Albert Rossich, més lingüista, va esmentar que, quan viatja, sempre va a veure mercats, llibreries i cementiris. Parlant-n’hi al final, vaig esmentar-li que jo m’estiva més veure estacions de tren, perquè reflexen els canvis de les ciutats. Els cementiris són història, un altre temps. Mercats, llibreries i estacions són la vida i el futur. Estem d’acord. “Clucar els ulls”, “capsa” (en sóc militant), “escamarlà” (desconeguda fins al 1r terç del segle XX).

En JLCD va parlar de calcigar, balafa (que no conec) i d’esgarrixar (ben coneguda i utilitzada). I sembla que una de les 113 paraules és inventada. L’haurà de buscar. I amoïnar és d’origen castellà.

D’aquesta presentació i d’altres llibres semblants, em preocupa que ens ocupem tan de la llengua escrita clàssica, però no ens fixem prou en les noves formes de comunicació. Fins ara creia que els blogs permetien al català ocupar un bon lloc i gaudir d’una bona salut. Observo, però, amb amb la microcomunicació a internet (fonamentalment, twitter), costa mantenir el català. I més encara un bon català. Hi ha massa contaminació. Cal sermés valents i més militants en la defensa de la llengua. Amb respecte però amb convicció.

De fet, aquesta valentia vindrà ajudada per Google o per un futur Google Bis: ara que ja surten traductors automàtics bons de text, i de veu… aviat sortirà un megàfon al que s’hi pugui parlar en una llengua, però que l’amplificació es faci en una altra llengua. Intèrprets computacionals. I aviat potser sortirà un intèrpret computacional català literari-català stàndard-català segona llengua. Igual que també n’hi haurà per al castellà o l’anglès. També semblava que mai no hi hauria un Google Maps o Google Earth, i ara es poden fer coses que fins fa poc només es podien somiar. Les noves eines de Google, doncs, ajudaran a la llengua catalana, n’estic convençut. La paraula enguany, en aquest traductor-intèrpret, serà utilitzable sense problemes. O “amollar”.

En relació amb el llibre, la mateixa Meius Ferrés (@mferres) em feia arribar la xerrada que en JLCR va fer (suposo que com a polític) a la UPF, sobre el català i la universitat El català, llengua de 10 milions d’europeus. Jo ja n’he opinat força vegades, d’aquest tema, i no acabo de coincidir-hi. Però vull remarcar una frase de la seva xerrada. Una frase no gaire optimista, potser, oi?: “La curiositat també és un ingredient abundant amb la gent de ciència, per tant no cal assumir una actitud derrotista ni defensiva davant l’arribada de persones que encara no formen part de la comunitat lingüística catalana.”

Aquesta presentació m’ha fet tornar a pensar en el post de la Trina Milan (@trinamilan) sobre la identitat digital catalana. Després de llegir aquest seu article a cronica.cat, li deia que potser Catalunya no hauria d’estar limitada a un territori, sinó estar estesa a tot el món, i bastir la seva identitat sobre Internet. Molt més fàcil, eficient i potser fins i tot sostenible. Llibres com aquest m’ho refermen.

Finalment, he de dir que he trobat a faltar a aquest llibre una defensa del “gaire”. Potser l’autor no creu que calgui salvar aquest mot. No sé si, en aquesta excursió per la jungla de les paraules, ens hem engarrixat gaire.

News Reporter

7 thoughts on “Esgarrinxant-se i engegant-se (cat@world)

  1. Ves per on, jo faig servir bastant ‘enguany’. Quan vingui a Girona hauré d’anar en compte, perquè la meva parla no sembli literària i afectada. 😎

    Jo faria una altra llista, la de paraules que es posen de moda en política. Cada cop que sento un polític o una política parlar de ‘complicitat’ no puc evitar pensar que, ara per ara, en català, l’únic significat de ‘còmplice’ que inclou el diccionari normatiu és el de “persona que ajuda algú a cometre un delicte”.

  2. Tens raó amb “complicitat”. Jo mateix l’he feta servir dins de la UdG, al grup de recerca… fins que en Pep Nadal, filòleg i exrector, ens va fer adonar del significat correcte.

    Cerc que fer servir paraules dialectals (o que es fan servir només a una part del territori) és enriquidor. Sempre que es comprenguin, és clar. Per cert, dius “carrota”, “pastanaga” o “safanòria”?

  3. A mí em preocupen més altres coses, més enllà de les paraules: les frases fetes, els pronoms febles, les construccions idiomàtiques… Costa molt més de fer-les servir que no pas els mots precisos.

  4. Jo dic pastanaga, tomàquet, patata i albergínia, però m’agrada quan sento dir carrota, safanòria, tomàtiga, tomata, tomaca, trumfa, aubergínia, obergínia…. I dic ‘roger’, tot i que ‘moll’ és com se sol anomenar aquest peix a Barcelona.

    I dels errors sintàctics, què me’n dius? No és únicament la desaparició dels pronoms febles; es fan servir erròniament els relatius, la gent no sap què és la caiguda de preposició ni que, en català, el complement directe no duu la preposició ‘a’ al davant. I tants d’altres errors que fan que llengua es vagi empobrint.

  5. Coincideixo plenament amb el que dius. En general hi ha un empobriment de les llengües que en cas del català, per la seva ubicació encaixonada, és especialment greu.

Comments are closed.