Avui la contraportada d’El Punt publica un article d’opinió de Joan Ribas titulat Girona no té química…, sobre la publicació de la guia Itinerari Químic per Girona, elaborada pel company de departament i de la C4D Josep Duran. Precisament en aquest mateix blog ja vaig comentar la seva presentació, feta fa poques setmanes a Cromats Ensesa, al cor del Barri Vell de Girona.
L’article d’en Joan Ribas recull amablement el contingut de la guia d’en Pep Duran (per cert: l’articulista ha oblidat que aquesta guia ha estat publicada per l’Ajunantament de Girona i la Universitat de Girona). Però el seu darrer paràgraf m’ha sapigut greu, millor dit, mostra un desconeixement profund de la nova realitat gironina (que l’autor, certament, admet com a possible):
La ciutat s’ha bolcat al sector terciari –els serveis– i han desaparegut també amb les antigues indústries químiques tants oficis que passaven de pares a fills, o de mestres a aprenents. Aquesta guia municipal serveix per recordar que Girona ja no té indústria química, amb poques excepcions. Tal vegada era un fet inexorable, però suposa una fita que també hem perdut, en pro de la qualitat de vida d’una població alegre, assentada i confiada, Ara aquests productes ja ens els trobem fets vés a saber on. La química apareix com una assignatura allunyada de la realitat circumdant, si fem cas dels alumnes de batxillerat. Els experiments químics que els professors exhibien amb tanta expectació davant de l’alumnat actualment només es troben en programes d’ordinador. Ara tot es va tornant virtual…! I els qui volen exercir de químics han d’allunyar-se de la ciutat.
És la Unviersitat el sector terciari? No és la universitat la nova indústria? La UdG, el Parc Científic i Tecnològic de la UdG, l’Institut Català de Recerca de l’Aigua… i tota la gent que fa recerca i innovació en química, no són indústria? És la gent que hi treballa “assentada”? Jo crec que no, perquè per progressar el que cal és moure’s tot el dia, ser emprenedor, fer coses noves.
Té raó l’autor quan diu que la química de batxillerat és allunyada de la realitat. Però perquè no s’explica la química de veritat, no pas la del segle XIX. La química que a Girona fan progressar investigadors i emprenedors químics, engiyers químics, bioquímics, químics agroalimentaris, petites empreses innovadores i departaments innovadors de moltes empreses gironines. Al Segle XXI estem a la Societat del Coneixement, i la Universitat, amb la sepa capacitat creativa i innovadora, és una peça clau en el teixit productiu.
I els experiments químics no es queden només amb programes d’ordinador (que també valen la pena!). Des del nostre grup no ens cansem de fer experiments químics rellevant per tots els centres de secundària, i muntem fires i trobades per ensenyar la veritable química als joves.
Però el que em preocupa no és que en Joan Ribas opini això. El que em preocupa és que, malgrat els esforços de molta gent, articulistes com en Joan Ribas puguin escriure un paràgraf com aquest, franc i amable. El problema és nostre, dels químics, que no ens sabem explicar prou, que no sabem comunicar prou bé que la química no és embrutir, no és quatre fàbriques pudentes del panorama industrial gironí de mitjans del segle XX, sinó que la química és una altra cosa.
Cal agrair a en Joan Ribas que amb el seu article ens faci reflexionar. De totes formes, però, haurem de fer-hi alguna cosa per criticar constructivament el seu darrer paràgraf. Jo ja hi he començat. De moment, he repassat l’article que vam publicar amb en Miquel Solà, el 2003, amb el títol Girona té química i té químics.
Bon escrit Miquel! Seguirem treballant per fer veure que Girona té química i químics!
Us podeu emprenyar tant com vulgueu, però el fet objectiu és que veritablement a Girona no en queda ni una de les empreses químiques descrites al llibre. Un llibre, per altre part, molt ben editat, que descriu un itinerari inútil i que segur que va costar un dineral a l’Ajuntament i a la UdG. Ara, és clar, com que és diner públic…
El que diu aquesta replica referent al meu article, publicat al PUNT DIARI, segurament té molta part de raó. El que no puc entendre és que en el llibre ” Girona te química” editat per l’Ajuntament i escrit per dos professors de química- Josep Duran i Joan Miró- no dediquen ni una sola ratlla al Parc Científic i Tecnològic, ni al institut de Recerca de l’Aigua ( ai…!), ni figuren a l’itinerari gràfic que el llibre inclou…
Si ells no ho fan, per alguna cosa serà.
Al lector que s’amaga: gràcies per llegir el llibre. Les empreses que es descriuen són les que més fàcilment es poden identificar des de la primera parada de l’itinerari. Algunes ja desaparegudes, només testimoni d’un passat industrial, i d’altres actives, com la Nestlé de la que si se’n parla. També es parla d’altres empreses de Girona i de l’entorn en l’itinerari passejat. Us el recomano.
Sé que qualificar l’itinerari d’inútil és una provocació. No hi entraré. Si fomentar l’interès de la societat per la ciència en general i la química en particular és una tasca inútil…què és útil? També considera que s’han gastat molts diners públics en aquest itinerari. Que potser sap quant ha costat? No sé quina quantitat són molts diners públics, però al meu parer, si són per salut, ensenyament o cultura (per exemple), són sempre una inversió pel futur. No ho pensa així, senyor lector?
Benvolgut senyor Joan Ribas:
Comparteixo algunes de les afirmacions del seu article d’opinió, tal com he escrit en un comentari no publicat al seu article de diumenge. Enyoro la sirena dels químics, cosa que potser no comparteixen els veïns del carrer Caldes de Montbui. En canvi, no enyoro les olors de la fàbrica Pagans. D’això en podríem parlar molt . Els químics segur que també voldríem més empreses químiques…però és el que hi ha.
Agafo com a constructiu el comentari referent al parc científic. Tampoc no es parla de la Facultat de Ciències, ni de l’Escola Politècnica: l’itinerari és un de molts possibles per parlar de química a Girona. Les indústries en són una bona excusa perquè són presents en la memòria de moltes de les persones que fan l’itinerari a peu, i són un pretext per introduir la presència de la química industrial a Girona.
De totes formes, el veritable fil conductor de l’itinerari és la química de les coses quotidianes. El ciment, els rajols, les cuirasses dels manaies, les monedes…i així fins a onze parades (totes properes, per poder fer a peu), onze excuses per parlar de química: la meva passió, el que m’agrada, el que vull explicar a qui vulgui escoltar.
Tenim punts de coincidència amb l’article publicat (gràcies per parlar d’imaginació i entusiasme, realment és així), però no estic d’acord amb una frase del darrer paràgraf en què diu “Els experiments químics que els professors exhibien amb tanta expectació davant de l’alumnat actualment només es troben en programes d’ordinador”. Sembla que vulgui dir que els professors ja no fan experiments amb els seus alumnes. Això no s’ajusta a la realitat. Fer experiments a batxillerat és cada cop més difícil i podríem parlar de per què és així (mitjans, equipaments, temari, organització…) però també podríem parlar dels professors que lluiten contra totes aquestes dificultats per permetre als alumnes descobrir que la química és una ciència experimental. Com ho fem també des de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital, per motivar futurs científics. No és fàcil, cert, però molts professors de secundària i batxillerat posen un grapat d’imaginació i dues cullerades d’entusiasme per fer trobar la fórmula.
No entenc per què un llibre pensat per afavorir l’aprenentatge de la química ha suscitat un article crític. Hauria trobat més escaient un article constructiu, en la línea del que pretèn fer l’itinerari.
Per acabar, no es pot parlar d’autors, sinó d’un autor que ha tingut l’honor de compartir pròleg amb el professor, company i amic, doctor Joan Miró.