Al blog La Ciencia de la Mula Francis, hi ha un interessant post que comenta un article del PNAS (Impacting our Young) sobre l’exigència que es dóna als joves investigadors de publicar en revistes indexades d’alt índex d’impacte. Això, segons el PNAS, els fa perdre temps que podrien destinar a fer una millor ciència.
HI ha veus, certament, que proposen una forma diferent de fer les tesis doctorals (en ciències), de fer menys articles i de fer-los millors. Però també és cert que l’avaluació de l’activitat científica ha de ser possible i sostenible. Pensar que hi hagi prou científics sèniors que puguin avaluar amb tranquil.litat projectes (i després avaluar els seus resultats) és una mica innocent.
Se olvida muy fácil que el índice de impacto se inventó para ayudar a los bibliotecarios a la hora de elegir las revistas que contratar. Se olvida que utilizarlo para evaluar la calidad de un investigador, un departamento o una institución académica es un claro ejemplo de efecto lateral y uso indebido de un concepto útil para lo suyo. Aunque las intenciones de los evaluadores sean las mejores posibles, nada bueno se puede esperar de una evaluación centrada en el índice de impacto.
A l’original (accessible des de les universitats) s’hi diu també
Minimally, we must forego using impact factors as a proxy for excellence and replace them with indepth analyses of the science produced by candidates for positions and grants. This requires more time and effort from senior scientists and cooperation from international communities, because not every country has the necessary expertise in all areas of science. Already, a number of countries around the world solicit opinions internationally. We all must be willing to participate in international reviews, because this is the only way that we can free our young scientists from the tyranny of the impact factor. As a society of scientists, we must be vigilant to ensure by all of our actions that our job is the pursuit of new knowledge and its dissemination, not the pursuit of glory before truth.
Opinions semblants les he llegides i vistes en els darrers anys, però la veritat és que cada cop més es fan servir els valors de l’impacte real (cites rebudes) per avaluar grups i institucions. Potser és això: publicar en una bona revista (impacte esperable bo), i sobretot publicar-hi un article que contingui bona ciència. Les coses no són blanques o negres, sinó de colors variats. I segons el vidre que es fa servir per mirar-les.
De la tirania del factor d’impacte en surt la tirania de l’impacte real (cites rebudes) i l’índex h. No sé com hem de fer una avaluació sostenible de la ciència. Hi està en joc la salut de la ciència i de la recerca.
És un problema complex. Jo tampoc crec en l’IF (ni en l’índex H i similars) com a mesura absoluta de la capacitat científica. No obstant, entenc que la massa de científics jove és massa gran com per permetre un anàlisi profund de la recerca de tots els candidats a una beca/contracte d’investigació. Per això crec que cal un doble criteri, una exigència mínima d’IF, índex H o articles publicats que permeti discriminar sobre la gran massa de ‘candidats’, seguida de la intervenció humana per entendre la vàlua de la recerca de cadascú dins d’aquest grup més reduït.
Això és el que suposadament es fa en algunes beques i contractes tot i que, a la pràctica, no és clar com s’aplica el segon criteri. I això fa que, de fet, sovint la gent es quedi només amb el primer criteri perquè, tot i que molt injust, permet discriminar de manera objectiva. Una llàstima.
S’ha de vigilar amb aquests criteris d’IF perquè es pot donar la ridícula situació on el CV d’una persona perdi valor (com si es tractés d’un producte en el mercat borsàtil) d’un any a l’altre, o el guanyi sense aparent millora del CV.
Eduard, tens raó. El problema rau en la saturació dels membres de la comunitat científica, en la pressió a què estan sotmesos… i com dius, al final es fan servir criteris “objectius” com l´índex h, el número de publicacions, etc. – per tal d’evitar polèmiques o recursos, en un marc sovint poc transparent.
Hi JD -I love this book, and like your colleague I used to keep a copy at work and gave a chsateheet to people on my team. I think the don’t take anything personally’ and don’t make assumptions’ can be a game changer in business. But what is up with that fifth agreement? I hadn’t heard of the newer book, and I’m not sure I like the idea of be skeptical.’ hmmmm