Relacionada amb les eleccions al Parlament de Catalunya, dissabte passat 20/11 el Diari de Girona publicava una editorial titulada debat sense científics ni intell.lectuals on es planyia de l’absència de la fugida dels especialistes (sic) de l’espai públic tot fabricant una societat més estèril i dimitida.
El debat públic dels principals temes i preocupacions de la nostra societat ha quedat limitat, gairebé en exclusiva, als professionals de la política. És, per tant, un debat esbiaixat i mancat de les necessàries aportacions del coneixement de científics i intel·lectuals.
La inhibició del pensament científic i humanístic català -i en general a tot Espanya- de la dialèctica social constitueix un dels més grans llasts del present, i impossibilita la configuració d’un espai comú de deliberació col·lectiva, un dels eixos nuclears de l’esfera democràtica. És un dèficit que resulta més evident en l’actualitat ja que, per contrast, glossa l’abundància participativa d’un passat recent. El buit lacerant d’experts i intel·lectuals en les tribunes públiques, el criteri d’autoritat dels quals ha de disseccionar propostes, analitzar problemes o esperonar consciències, suposa avui una clamorosa carència que instrueix sobre la temperatura involutiva en l’índex del progrés social. Potser els especialistes no desitgin involucrar-se, com antany, en el compromís cívic, ni assumir riscos suposadament inics. Potser pensin que la seva altura intel·lectual ha de disposar-se sobre àmbits necessitats d’un pedagogia prèvia per captar els seus judicis. Potser fins i tot que afegeixin a les seves reticències esbossos nihilistes o escèptics per apartar-se: les seves opinions, deuen pensar, no han d’alterar el curs dels esdeveniments i molt menys han de mudar la consciència ciutadana. O potser han optat per allunyar-se pel creixent i asfixiant control que el poder polític intenta exercir sobre tots els camps. Es confon l’obligació de les institucions públiques de promoure la cultura amb un intervencionisme fiscalitzador. Molts dels que es presenten en públic com a intel·lectuals estan a sou de les institucions públiques. Però la seva “fugida” de l’espai públic fabrica una societat més estèril i dimitida. I hi ha abundància de matèria que els podria motivar a participar. Només les societats adormides o trencadisses no lamenten l’absència d’intel·lectuals i científics en el debat públic. A Catalunya fa temps que es va encendre el llum vermell.
No és pas fàcil ser científic i participar al debat públic. En l’actual configuració política, amb al menys vuit formacions polítiques que participen a la cursa electoral, cada cop més els partits polítics i els seus militants es limiten a repetir una i altra vegada consignes, superficials, sense moure’s gens de la línia marcada. Costa molt tenir-hi un debat racional. Al final, el vot és per raons emocionals, i els científics no en sabem gaire, de navegar per mars emocionals. O sí que en sabem, però ens importa la part racional. I segurament els humanistes ho troben difícil, de moure’s en la política sense que els polítics puguin desviar-se de la línia que s’han marcat.
Més encara, a Catalunya, amb tants de partits, si s’associa algú amb un partit, llavors automàticament passa a “no ser” dels altres. Això pot voler dir “no ser” del 60 al 80% de la població. No ens hem acostumat encara a entendre que es pot ser d’un partit polític i ser capaç de debatre, reconèixer els encerts dels altres, canviar de posició, … No hi ha debat polític real, i a més en els dos debats als quals he assistit (universitats i ciència) han estat força avorrits i mancats de noves idees. Tan de parlar d’innovació, i els polítics no innoven!
Per aquestes dues raons principals no em fico en política militant en cap partit, i és bo que el DdG ho sàpiga: perquè no vull que em miri malament una gran part de la població, i perquè de totes formes no podria fer cap debat racional ni amb els de fora ni amb els de dins. I no puc fer política sense que sembli que milito en algun partit, perquè si de resultes del debat racional s’acaba arribant a alguna conclusió que coincideix amb la d’algun partit, automàticament quedes senyalat i etiquetat.
Una darrera cosa… el Diari de Girona esmenta “científics i humanistes”…és que els científics no poguéssin ser intel.lectuals?