Ja som a Bolonya. I ara què fem? (2)

Article publicat al Butlletí Informatiu del Col.legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (http://www.cdl.cat), número 6, hivern 2010.

Resum de la conferència del mateix títol que va tenir lloc a la Casa de Cultura de Girona, el 6/10/2009 (presentació PPT).

Hi havia una vegada una nena anomenada Caputxeta Bolonyaire Vermella, que volia portar un cistell amb Píndoles d’Educació Superior a la seva àvia Societat, però un Llop que es deia Complexicador volia fer-la passar per una drecera i cruspir-se-la. Encara no sabem el final d’aquest conte, però segurament, com tots els contes, serà feliç.

El Procés (Declaració) de Bolonya, que va començar el 1999, va comportar un compromís dels principals responsables de les administracions educatives europees per enfortir l’educació superior europea davant d’una globalització de l’educació. Prèviament hi havia hagut la Declaració de Lisboa, després hi ha hagut els Comunicats de Praga, Berlín, Bergen o Londres. Tot plegat són declaracions d’intencions compartides, on cada estat membre ha de desenvolupar el seu propi sistema universitari de forma que tots acabin convergint, i on els títols estiguin equiparats i es pugui oblidar el procés d’homologació de títols estrangers. També als diferents títols s’hi posarà el Suplement Europeu, que indicarà les competències assolides per cada estudiant titulat.

Però la convergència no ha estat real encara. De fet, a Espanya fins al proper curs 2010/11 no és obligatori que els estudis universitaris estiguin adaptats a Bolonya (és a dir, que el seu primer curs correspongui a l’estructura de grau). Encara en un document de 2008 (Lisboa Policy Brief), Espanya ocupava una poc honrosa quinzena posició (d’entre 15) en un índex de convergència en temes d’educació superior, força per darrera d’Itàlia i França, a les posicions immediates superiors.

Els trets més importants en el Procés de Bolonya són en primer lloc la definició d’una unitat d’estudi, el crèdit ECTS (European Credit Transfer System), que equival a unes 25-30 hores de treball d’un estudiant, i quantificació en 300 crèdits ECTS (5 anys) dels estudis de grau + màster. Això comporta que un estudiant a temps complet pugui fer uns 60 crèdits ECTS/any, amb la qual cosa es pot assolir el grau+màster amb una dedicació a temps complet de 5 anys. Dedicar-s’hi parcialment, compaginant treball i estudi, ha de continuar sent possible.

Ara bé, els diferents estats no s’han posat d’acord amb la durada del grau, que ha de permetre insertar-se al món laboral (tampoc no s’han posat d’acord amb l’edat d’entrada a la Universitat: un estudiant de Perpinyà és un any més jove que un de català, a igualtat de nivell). Mentre que a la majoria d’estats (per exemple, en força casos França) el grau s’assoleix en 3 anys i el màsters són de 2 anys, a Espanya el grau s’obté després de 4 anys. A més, degut a l’existència de competències professionals definides a Espanya i inexistents o diferents a Europa complica la situació. Per exemple, a Espanya l’obtenció d’un grau en una especialitat d’Enginyeria Industrial conferirà el títol però no pas l’habilitació per a l’exercici d’aquesta professió, per a la qual caldrà un màster específic; l’existència actual de diplomatures, arquitectura tècnica i enginyeries tècniques ha comportat doncs una elevada complicació que no està encara resolta. Ara mateix, molts d’arquitectes tècnics volen retitular-se a Graduats en Enginyeria de l’Edificació, amb la pressió que comporta (i elevats costos) a les universitats. Més endavant seran els mestres, que desitjaran esdevenir graduats i no pas diplomats, o els diplomats en infermeria.

Per postres, a Espanya es va començar la casa per la teulada i es van programar els màsters abans de planificar i definir els graus, amb un cert desgavell i una manca de mapa de títols de màster. Caldrà encara alguns anys per retornar a una racionalitat que estalviï dubtes als estudiants i tregui maldecaps als gestors universitaris.

Ja tenim un peu i mig a Bolonya, i estem enfangats fins al genoll (es tracta d’un fang amb propietats terapèutiques, compte!). Com si fossin sorres movedisses, no ens poden bellugar gaire perquè ens hi enfonsarem. Però les coses acaben funcionant, ens en sortirem, i ens en sortirem bé. Perquè el món està canviant. De fet, amb el Procés de Bolonya s’han introduït canvis que no hi tenen res a veure, però que la gent els hi percep associats: la introducció imparable de les tecnologies de la informació i la internet fa que els sistemes pedagògics hagin evolucionat de forma sobtada i que el treball tutorial i per competències s’hagi impulsat amb decisió.

Bolonya és també la universitat del triangle del coneixement: recerca, màsters, internacionalització. I aquí hi rau el principal escull: si es vol que els estudiants facin part dels seus estudis a Europa, cal un sistema de beques que cobreixi els costos reals i que eviti l’escletxa social. Tots els estudiants han de poder moure’s per Europa. Tots han de poder aprendre anglès per immersió, tots han de navegar per Internet sense problemes, tots han de saber expressar-se en públic amb fluïdesa. Que això sigui possible és feina de tothom i sobretot d’una política de beques adequada.

Un escull important, tal com senyala una recent enquesta a Anglaterra, és que tot plegat té lloc amb una dedicació lectiva del professorat que no ha canviat amb els anys, però amb una càrrega no lectiva (reunions, paperassa, innovació docent, …) que s’incrementa constantment. A més, la Universitat és una organització supercomplexa, on els seus principis són contínuament qüestionats, on ningú no té una posició dominant, on la creació de coneixement és normal i els canvis són sempre difícils.

Les noves formes de relació per Internet, a més, estan capgirant el nostre món. La Web 2.0, amb les xarxes socials i amb noves formes de participació, està cridada a transformar (positivament) la nostra societat. Per això la nova Universitat, la Universitat 2.0, serà el pas següent al Procés de Bolonya. Una universitat millor, més preparada, més justa, més cohesionada, més participativa, més ben dirigida, amb més lideratge per part de la comunitat.

Però això és feina de tothom, no pas només de quatre il·luminats. Feina dels universitaris, dels professors de secundària, dels exestudiants, dels futurs estudiants, dels actuals estudiants, dels treballadors de l’administració. En definitiva, la ciutadania hi té coses a dir, i n’ha d’estar informada, i ben informada; en tot cas, la Universitat sobreviurà a tot el trontoll aparegut.

No hauria de passar que l’enlluernada Caputxeta Bolonyaire Vermella formés part del col·lectiu de persones que veuen Bolonya com a una nova forma de màgia. Igual que en realitat els mags només són creadors d’il·lusions, la Societat ha de saber aprofitar intel·ligentment les noves formes de fer docència, començant per la Universitat i continuant per la resta de nivell educatius