Darrerament escric força sobre el paper que les humanitats poder jugar en un futur, vinculades al progrés científic i tecnològic, tot lligades a la innovació i l’empreneduria. Per exemple, he parlat de E-ciència en humanitats digitals i La importància de les humanitats (i les ciències socials) en la innovació. Però ara m’he trobat amb una entrada del Chronicle of Higher Education impactant, referida al projecte Google Books: The Humanities go Google.
El projecte de Google Books, de ben segur, és per fer diners. Però Google vol apuntar-se a més un tanto amb la cessió a la comunitat universitària de la seva col.lecció immensa de llibres digitalitzats (uns 12 milions en 300 llengües). Mai ningú no havia tingut al seu abast una quantitat tan gran de text per analitzar, per fer-ne mineria de dades (mineria de text, més aviat).
De fet, Google ha iniciat un programa de beques per explorar les humanitats digitals. Entre els objectius que pretèn Google, o coses que es poden fer amb la col.lecció de llibres digitalitzats, hi ha
- Building software for tracking changes in language over time.
- Creating utilities to discover books and passages of interest to a particular discipline.
- Developing systems for crowd-sourced corrections to book data and metadata.
- The testing of a literary or historical hypothesis through innovative analysis of a book.
Potser això és l’inici de la Googlització de Tot Plegat (googlization of everythinkg). Espero que no.
I sobre les humanitats computacionals, en aquest cas l’anàlisi dels textos amb ordinador, hi ha interessants comentaris en tots dos posts esmentats més en dalt. Per exemple, pel que fa a novel.les:
Novels are deeply specific, she argues, and the field has traditionally valued brilliant interpreters who create complex arguments about how that specificity works. When you treat novels as statistics, she says, the results can be misleading, because the reality of what you might include as a novel or what constitutes a genre is more slippery than a crude numerical picture can portray.
And then there’s the question of whether transferring the lab model to a discipline like literary studies really works. Ms. Trumpener is dubious. Twenty postdocs carrying out one person’s vision? She fears an “academia on autopilot,” generating lots of research “without necessarily sharp critical intelligences guiding every phase of it.”
Her skepticism is nothing new for the mavericks in Mr. Moretti’s lab. When presenting work, they often face the same question: “What does this tell me that what we can’t already do?”
Their answer is that computers won’t destroy interpretation. They’ll ground it in a new type of evidence.
Em recorda al que explico a l’assignatura d’enginyeria molecular, quan fem mineria de dades en grans bancs de dades de propietats moleculars. Moltes coses ja les sabem intuïtivament o perquè hem fet anàlisis senzilles. Però una anàlisi ben feta proporciona noves evidències.
Les humanitats digitals són un repte. Crec, però, que igual que la computació ha ajudat a la ciència a fer un pas endavant brutal, la computació també ajudarà les humanitats a fer-ne un. I en definitiva, el pont lletres-ciències es farà més fort.